_
_
_
_
_
l'escrita

L’artista anunci

El gener de 1927, J.V. Foix publica un text estrambòtic sobre Salvador Dalí a la revista 'L’Amic de les Arts'

Retrat de Salvador Dalí el 1939.
Retrat de Salvador Dalí el 1939.Eric Schaal

El gener de 1927, J.V. Foix publica un text estrambòtic sobre Salvador Dalí a la revista L’Amic de les Arts. Comença amb el poeta vora casa seva trobant un “adolescent” amb un cabàs de llibres, n’hi vol vendre uns quants, a sota veu, llibres meravellosos. Foix està a punt de dir-li que no i tot d’una el noi s’esfuma, deixant-li a les mans un catàleg en blanc i una invitació per a l’exposició de Dalí a les Galeries Dalmau.

L’endemà, Foix davalla tot Barcelona per anar a l’exposició. Camina i troba bruixes engalipadores al passeig de Gràcia, noies nimfa al carrer de la Diputació i un guardià del Cercle Eqüestre que li barra el pas a can Dalmau. Per fortuna, el guardià se’n va i al seu lloc s’hi posa un gnom barballarg que el convida a entrar. Foix hi troba Dalí acaronant un llorot. Enraonen. Dalí li ensenya la feina, li diu que ni superrealisme ni cubisme, que ell només vol parlar de pintura, i Foix pensa que es troba davant del naixement d’un pintor.

De tornada, abans de les fantasmals set de la tarda, Foix s’adona que el noi del dia abans i Dalí són la mateixa persona, tot i anar camuflat amb unes celles “allargades enginyosament”. Sigui veritat o no, ve a dir que Dalí, que l’any 1927 tenia 22 anys i tot just feia la segona exposició individual, repartia ell mateix els fulls volants de la cosa seva, com pertoca sovint a l’artista que comença. Foix surt de can Dalmau i es refugia al Service Station del carrer d’Aragó, donant a entendre que per a ell tampoc no ha nascut l’etiqueta que el pugui fixar: té 34 anys.

Un “catàleg en blanc” vol dir que Dalí encara estava per muntar i s’havia de veure on arribaria. La imatge de l’artista fent-se publicitat, tot i que d’incògnit, indica que el camí del reconeixement es comença picant pedra o interpel·lant els padrins en potència. Dalí va fer totes dues coses, fins al punt de treballar com una bèstia i d’acabar d’anunci permanent d’ell mateix, llorejat a vessar. Publicant aquest text, Foix l’ajuda, però a mitges; no li para la taula.

Hi ha una cantarella, entre alguns escriptors que comencen i entre alguns altres que no acaben d’acabar mai, segons la qual ells només volen ser reconeguts pel valor de l’obra. Ells no es fan la promoció, no graven vídeos, la feina l’han de fer els periodistes i els editors —dels padrins no en solen dir res. Arriba un dia, però, que alguns d’aquests escriptors es planyen del poc interès que susciten, i això que solen admirar tant Dalí, que no va parar de repartir flyers, com Foix, el poeta que mai no es va fer propaganda, dos artistes gegantins.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_