Erosions de l’avantguardisme

Sense canviar una sola coma de com es va presentar al món, Mercier i Camier es llegeix el 2020 com un llibre diferent. Però abans d’avaluar el que significa per a nosaltres, vegem el que va suposar per al seu autor. Mercier i Camier (1946) flota suspesa entre les primeres temptatives narratives (Murphy, Watt) de l’irlandès Samuel Beckett (Dublín, 1906 - París, 1989) i el descobriment (mitja dècada després) de com de bé s’acomodava el seu talent al teatre.

Beckett sembla tan ben disposat a l’experimentació com cansat d’intentar anar més enllà dels assoliments de James Joyce; el seu avantguardisme no es projecta sobre l’idioma, sinó sobre les convencions narratives del segle XIX (encara vigents a les primeres dècades del XX). El que Beckett proposa és un festival de frustrar les expectatives del lector: frases que funcionen deslligades del seu context, capítols resumits a un esquema, enumeracions que semblen notes per a una elaboració posterior que no arriba, secundaris que s’apoderen de l’escenari, descripcions que es desenvolupen dins del diàleg, canvis inexplicables de personalitat, seqüències narratives inconduents (com ara la de l’home que cerca l’“inspector” Camier), paròdies d’epifania i un sostingut humor procaç que escup a la cara del decòrum narratiu.

Tot això sembla molt audaç, i sens dubte ho és en el pla de les idees. Però el seu desenvolupament és un assumpte més complicat. A diferència de les audàcies de la pintura (que es poden capturar d’un cop d’ull), les de la literatura s’han de travessar al trot lent de la lectura. L’enginy o l’audàcia de la idea no són suficients per compensar el temps invertit, i el que ens ofereix Mercier i Camier sona a obra ja coneguda.

El desgast es deu a la repetició del model; les novetats de 1946 ja han constituït escola: una sèrie de llocs comuns que, degudament empaquetats, s’ensenyen (i s’aprenen!) en els negociats d’escriptura creativa. Però també es deu al fet que els lectors hem anat perdent la innocència. Bona part de l’interès dels gestos avantguardistes deriva de la pregunta: per què escriu així?, o, si es prefereix: què espera aconseguir escrivint així?”.

Els enigmes es van revelar, i avui podem comparar els guanys amb les pèrdues: sabem que els derivats de Beckett no van ni apropar-se als cims de Balzac, George Eliot o Tolstoi. I encara sabem més: lluny de ser un avenç irreversible, l’avantguarda narrativa va ser una fase. Passat menys de mig segle, la novel·la convencional estava de tornada, incorporant els millors assoliments de la frase experimental per continuar explorant la naturalesa humana i la relació de l’individu amb la societat. En comparació amb les novel·les de Saul Bellow o d’Iris Murdoch, Mercier i Camier no passa de ser un exercici tonificant abans d’afrontar autèntics reptes.

Però la novel·la és valuosíssima com a embrió d’Esperant Godot i Final de partida. Queda molt per polir, però ja hi trobem moltíssim. Dues figures (entre el mim i el captaire) que conversen per recordar que són vives; una acció que es desmenteix a si mateixa (el viatge); les xacres de la vellesa i la perduració del desig; la intensa bellesa del paisatge, la tendresa i el dolor retinguts. I aquestes pauses silencioses, l’avorriment, les repeticions i la poca inspiració en què prospera una fosca metafísica, i unes observacions enlluernadores sobre la naturalesa humana: la visió beckettiana de l’univers, de la qual ja no podem prescindir sense sentir que ens arrenquen una funció íntima.