Identitats i continuïtats catalanes

La pregunta del milió: com pot ser que Catalunya pervisqui a dia d’avui com una realitat diferenciada? La resposta és oberta, però l’historiador Jordi Casassas (Barcelona, 1948) planteja un mètode: una mirada als darrers 200 anys. Aquest és el repte de Pervivència de Catalunya, un llibre en què tant important és el títol com aclaridor el subtítol (La formació de la societat catalana i de les seves identitats a l’època contemporània). Perquè el gros de l’obra està dedicat precisament a explicar això: es pretén explicar una història de llarg recorregut, amb claus que han d’ajudar a entendre el present, però no de manera mecanicista. S’analitza un particularisme català que és interpretat diferentment per obrers i burgesos, per carlins o republicans, per dretes i esquerres, subsidiari o no de la nació espanyola, que pren formes diverses, del regionalisme a l’autonomisme, el federalisme o l’independentisme, i que persisteix malgrat que l’Estat l’hagi acusat sovint senzillament de separatisme.

Casassas aboca aquí el resultat d’una llarga trajectòria investigadora, i també el contrast amb els grans referents, ja sigui Jaume Vicens Vives, Josep Fontana o Ernest Lluch, per fer evident la continuïtat d’aquest sentiment particular. Amb fils de continuïtat diversos, des de l’austriacisme del XVIII a la idea que el diputat Felip Aner va deixar anar a les Corts de Cadis: “Nadie es capaz de hacer que los catalanes se olviden que son catalanes”, afirmació que incloïa la sorprenent memòria que en aquells moments encara conservaven, tan idealitzada com es vulgui, de la realitat institucional anterior a 1714. Efectivament, l’autor tira enrere i dedica gairebé mig llibre al segle XIX, per explicar les diferents alternatives ideològiques en què s’inscrivien les identitats catalanes en el moment decisiu de la modernització econòmica i la construcció de l’estat liberal. Interessat a explicar les dinàmiques de fons, no té en compte només les dates de la cronologia política habituals, sinó que remarca conjuntures en què les transformacions de la societat esdevenen definitòries, com per exemple la dècada de 1860 o els anys al voltant de la Primera Guerra Mundial, dos moments en què s’interrelacionen de manera molt interessant la dinàmica europea, els canvis socials i el seu efecte en les identitats polítiques catalanes.

Òbviament, la construcció d’aquesta societat contemporània es produeix en un context molt tens (una de les paraules més utilitzades en el text), amb guerres i insurreccions de tota mena, i la repressió estatal, sempre amb bons aliats autòctons, com ara els fabricants que el 1836 denunciaven l’avalot popular “puix que ni més ni menys es tractava de declarar Catalunya independent”, mostra que l’espantall podia funcionar per reclamar la presència coercitiva de l’Estat, encara que el supòsit fos inexistent.

Avançant en la segona meitat del segle XIX se’ns presenten les bases identitàries d’un catalanisme que es definia enmig de les confrontacions entre una ànima tradicionalista i una altra de popular, mentre es feien un lloc el republicanisme federal i l’anarquisme, amb el comú denominador de l’aversió al poder centralitzat.

Seguint les tesis de Josep Termes, a qui dedica el llibre, l’autor entra en la polèmica relació entre burgesia i catalanisme, diferenciant les posicions de les elits econòmiques catalanes i la gestió de les seves posicions polítiques i fent èmfasi en el manteniment de la catalanitat per part de les classes populars. En definitiva, Casassas creu que la burgesia industrial confiava a imposar la seva hegemonia gràcies sobretot a la força coercitiva de l’Estat central.

Encara que el llibre arriba fins a l’any 2010, a partir de 1939 el text avança d’una manera més esquemàtica, corroborant no obstant això la pervivència que anuncia el títol, mostrant les diferents reelaboracions del catalanisme, assenyalant la importància del marxisme en les seves interpretacions i tornant sobre la rellevància de la immigració, un conjunt de peces que expliquen el ressorgiment de la reivindicació catalanista durant la Transició. Fer front en poc més de 300 pàgines al repte proposat és certament compromès i arriscat, però la visió panoràmica de llarg abast de segur que és útil per a un debat que vagi més enllà de la memòria més immediata. En realitat, ens recorda que hem oblidat massa el segle XIX, la gran fàbrica d’identitats col·lectives.