El ridícul com a esdeveniment

Hi ha uns conflictes polítics necessaris i altres de perfectament prescindibles. Quan aquests últims dominen l’escena mediàtica alguna cosa falla. L’embolic en què el PSOE i Unides Podem s’han ficat oferint a Bildu un compromís de derogació íntegra de la reforma laboral del PP a canvi d’una abstenció perfectament innòcua només té cabuda en la categoria del ridícul. Pot ser que algun aprenent de bruixot ho hagués ideat com una maniobra per deixar Esquerra en evidència: Bildu havia sabut moure’s millor. O que hi hagués un moment de pànic de perdre la votació. En qualsevol cas, és un fiasco d’efectes penosos.

Resultat? El Govern exhibeix la seva fragilitat en un moment en què la dreta ha substituït directament la política per la brega. Les notícies de la sessió parlamentària de dimecres eren tres: que Ciutadans tornava a tancar un acord amb el Govern que permetia tirar endavant la pròrroga de l’estat d’alarma; que Vox i el PP seguien el guió d’una estratègia perfectament concertada de substitució de l’argumentació política per una allau de falsedats, injúries i desqualificacions, sense cap més objectiu que arribar al moment en què la crisi econòmica ocupi el primer pla per intentar sense contemplacions l’assalt al poder; i que Esquerra Republicana feia un avís seriós (“l’esperit de la investidura s’acaba”, Rufián) a un Govern que probablement els necessitarà per mantenir-se.

Dit d’una altra manera, alliberat dels deliris de supèrbia d’Albert Rivera, Ciutadans, de la mà d’Arrimadas, torna a la realitat. I aposta per un objectiu raonable: buscar un creixement moderat, vestit amb pell de centre, per condicionar les majories. Això pot ser una trampa per a Pedro Sánchez si s’oblida que el centre, a l’hora de la veritat, sempre cau pel cantó de la dreta. Per la seva banda, Vox i el PP responen amb estirabots. Davant de la impossibilitat de sumar una majoria parlamentària el seu objectiu és la liquidació de la legislatura com més aviat millor, immersos en una barreja que està de moda: discurs reaccionari i patrioter i ortodòxia neoliberal. I Esquerra no aconsegueix consolidar l’estratègia possibilista sobre la qual aspira a guanyar l’hegemonia a Catalunya i tenir influència a Espanya.

Sobre aquesta realitat s’ha imposat la patinada del Govern amb Bildu, que ha acaparat les portades. Un escàndol del tot prescindible, que només dona carnassa als adversaris del Govern (la CEOE no va trigar ni un minut a ensenyar el que li demana el cos) i transmet una imatge d’inseguretat que és el més inconvenient en una situació com la que vivim. Si la manca d’autoritat i empatia ha estat el principal dèficit del Govern en la música d’acompanyament del confinament, només faltava ara aquesta nota desafinada.

El trauma del coronavirus no ha agafat la política espanyola en el seu millor moment. Des que el bipartidisme va entrar en crisi sense que els seus protagonistes se n’adonessin fins a l’eclosió electoral del pluripartidisme el 2014, i des que la qüestió catalana va arribar al seu punt àlgid la tardor del 2017, tot plegat amb el serial de la corrupció de rerefons, la política espanyola viu entre la fragmentació i l’excepció. L’emergència sanitària que ha portat al confinament podria haver estat una oportunitat per restaurar les complicitats bàsiques i les formes de respecte elementals. Però va durar poc, un PP carregat de ressentiment ha optat per la via reaccionària i per la guerra oberta. I Pedro Sánchez i el seu Govern, immersos en una confiança ingènua en què, en aquestes circumstàncies, ningú gosaria buscar l’enfrontament, no han tingut l’altura necessària per fer impossible que els adversaris optessin per la baralla. El president ha volgut tot el poder per a ell, pensant que això l’alçava, i no ha treballat les complicitats. Ara lluita fins al ridícul per obtenir un suport prescindible.

Afrontem, doncs, una fase decisiva amb una majoria que mostra algunes esquerdes i una oposició, sense possibilitats de sumar per construir una alternativa, que ha optat per buscar el seu futur al carrer. Així s’ha d’afrontar el que ve ara: crisi sanitària, crisi econòmica, crisi educativa. Hi ha una melancòlica tendència a pensar que els polítics abans eren millors. El que sí que és veritat és que avui la política és un exercici extremadament exposat i amb incentius limitats. I es nota. Un ridícul s’ha convertit en el gran esdeveniment. Els periodistes també hi hauríem de reflexionar. Per la part que ens toca.