Eduardo Mendoza: “No hi ha èpica; som a casa esperant que passi el xàfec”

Quan Eduardo Mendoza (Barcelona, 77 anys) va publicar La verdad sobre el caso Savolta, Juan García Hortelano va escriure en el segon número d'EL PAÍS, el 5 de maig de fa 44 anys, que seria bo que “monopolitzats per l'estadística” llegissin aquell nou novel·lista que havia abordat una història de pistolers, patriotes i anarquistes que vivien les restes d'una guerra i s'apropaven a unes altres de dimensions pandèmiques, la Guerra Civil espanyola i la Segona Guerra Mundial. Al cap de molts anys, Mendoza (Premi Cervantes del 2016) va publicar El rey recibe (Seix Barral, 2018), on recorre els diferents fets (guerres i plagues) que el van tenir a ell mateix com a testimoni durant el convuls segle XX. Viu aquests anys de la seva maduresa a Londres, però passa el confinament a la que és la seva ciutat, Barcelona, on va néixer en plena Segona Guerra Mundial. Sobre aquest temps de pandèmia, l'autor de Sin noticias de Gurb (ficció distópica nascuda en aquest diari), ens parla des de casa per FaceTime.

Pregunta. A El rey recibe vostè recorre guerres i plagues (com la sida). En aquesta successió de fets, quin lloc ocuparia el que ens passa ara?

Resposta. Ho penso des de fa molt de temps. El més curiós serà com ho veurem quan tinguem una mica de perspectiva, quan no siguem enmig d'aquesta situació tan estranya. No ens havíem imaginat mai una cosa així. Ens havíem imaginat guerres, tsunamis, terratrèmols, però estar tancats a casa, anar pel carrer amb mascareta, no poder tocar res ni ningú…, aquesta és una situació molt estranya. Des dels polítics a les persones normals, jo mateix, li estem donant una dimensió èpica que no té. Hi ha hagut conductes abnegades, admirables, però el que se'n diu èpiques... d'èpiques no n'hi ha. Estem tancats a casa, esperant que passi el xàfec, com animalons que s'amaguen a la closca esperant que el mal se'n vagi. Imagina't què diran els que vinguin: hi va haver una època en què la gent es va tancar a casa, escrivien uns diaris de confinament que realment no valien res, i estaven a l'espera del que pogués passar, que en realitat desconeixien. La incertesa que es planteja és en què consisteix perdre i en què consisteix guanyar. Perdre és fàcil de dir, perquè és morir. Però, en què consisteix guanyar? Guanyarem, es diu, però què guanyarem? No ho sabem. És una batalla ben estranya, aquesta, ben estranya.

P. Ara ja es diu menys, però hi va haver un moment en què es comentava que en sortiríem millors, de tot plegat.

R. Sí, “res tornarà a ser com abans”. Jo crec que tot tornarà a ser com abans una vegada ens n'hàgim oblidat. Hi ha hagut coses molt més terribles, com guerres i altres plagues, i al cap del temps s'han oblidat i els enemics s'han tornat amics i la gent ha tornat a riure i a passar-s'ho bé. No canviarà la naturalesa humana per la covid-19.

P. Viu o ha viscut en països prestigiosos, com el Regne Unit, on ara resideix, i els Estats Units. Tots dos estan qüestionats, després d'haver estat considerats potències capaces d'afrontar-ho tot.

R. Això ha servit per aprendre moltes coses, algunes de les quals alguns que hem viscut en aquests llocs ja sospitàvem. Sabem que són gegants amb peus de fang. Gegants, malgrat tot; els altres són nans amb peus de fang. Una cosa que m'ha sorprès molt ha estat la manca de material, de mascaretes, de guants. La potència industrial tremenda que tenen els Estats Units, el sud-est asiàtic, el Japó, no ha estat capaç de fabricar unes mascaretes de paper amb una goma i uns guants d'un sol ús. Això vol dir que les coses no són com ens les imaginàvem, que la indústria no és tan potent. Aquesta és una sorpresa molt gran: per què faltava material? Per què durant dos mesos hem estat així en un món amb tanta tecnologia? Quina cosa més curiosa: es pot fer un portaavions en una setmana i no es poden fer mascaretes.

P. Quan va publicar Mauricio y las elecciones primarias, Agustí Fancelli li va dir a EL PAÍS que vostè no renuncia mai al seu humor corrosiu, passi el que passi. El que ha viscut a l'Anglaterra de Boris Johnson ha fet ressorgir aquest humor seu?

Des dels polítics a les persones normals, jo mateix, li estem donant una dimensió èpica que no té. Hi ha hagut conductes abnegades, admirables, però el que se’n diu èpiques... d’èpiques no n’hi ha

R. Boris Johnson és un pallasso; intel·ligent, ambiciós, astut, però un pallasso de vocació. No ho pot evitar, ha de fer el pallasso. Enfrontat a una situació com aquesta, la combinació pallasso i drama és explosiva. Trump és una altra cosa. És un pallasso més corrosiu, amb un rerefons pitjor. És un producte d'una societat frívola, i és un home d'una extraordinària frivolitat. Ho va dir: “Per aquí no passarà el virus”. Tot això és digne de Chaplin, de Buster Keaton, d'aquest tipus de personatges. Però, és clar, pot tenir conseqüències molt greus per a la cadena del poder, perquè afecta els qui són en llocs de responsabilitat, ja que les coses funcionen soles. En el moment en què cal prendre les regnes no en tenen ni idea, ni idea.

P. Des del punt de vista particular, a vostè l'ha satisfet haver passat el confinament a Espanya?

R. És el que he triat. Era a Anglaterra quan va començar el confinament i vaig pensar que la cosa no seria curta, que a més jo era una de les persones que estan en situació de risc, per l'edat, i vaig pensar que passés el que passés estaria millor a Espanya, més protegit i amb més recursos. Vaig sortir corrents, en un dels últims avions en què es va permetre viatjar sense més dificultat, amb mascareta. Estic molt content d'haver vingut a Espanya, i de ser a casa meva, a Barcelona. El que s'anomenen “productes de proximitat” aquí són millors.

P. Com ha vist la gestió d'aquest mal entre nosaltres, no només en l'àmbit polític, sinó també en la ciutadania?

R. No tinc elements de judici. Els polítics han fet el que bonament podien en una qüestió de la qual no en sabien res. Potser el seu error ha estat no saber explicar-ho bé, no saber confessar que no hi ha solucions fàcils i que ningú sap gaire bé què ha de fer. En l'àmbit ciutadà crec que el comportament ha estat molt bo. Però tinc una visió molt limitada: els meus amics, el meu barri, tot això és exemplar, tots es comporten aquí com a alumnes avançats. No sé què passa en altres grups i comunitats més atapeïts, més necessitats, en condicions més precàries. Dedueixo que el comportament ha estat bo. Sempre hem estat força disciplinats, més del que sembla. Ens diuen que no fumem i no fumem. Ens diuen que no sortim de casa i no sortim.

P. Aquí el dissentiment polític és més aspre que el que es produeix en altres països. Ho percep així?

Per què durant dos mesos hem estat així en un món amb tanta tecnologia? Quina cosa més curiosa: es pot fer un portaavions en una setmana i no es poden fer mascaretes

R. Crec que la cosa va començar bé, amb una certa solidaritat, amb el desig de col·laborar tots pel bé comú. De mica en mica això s'ha anat desgastant i hem tornat als enfrontaments, a treure'n profit. La història els jutjarà. Per exemple, en el cas de Portugal sembla que és exemplar el que passa; a Anglaterra sempre hi ha hagut un cert patriotisme en el millor sentit de la paraula: que el país tiri endavant, ja hi haurà moment de barallar-se. Ells han passat per moltes guerres i no han tingut guerres civils recents. Estan acostumats a treballar plegats. Nosaltres tenim coses molt bones, millors que les que tenen els anglesos, som més amables i generosos, però com a col·lectiu som busca-raons, no tenim sentit del que José Antonio [Primo de Rivera] anomenava “unitat de destí en l'universal”. No li vam fer cap cas al pobre José Antonio…

P. Tant en els seus escrits com en el terreny humà, fins i tot en la seva manera de vestir, vostè sempre ha donat la sensació d'aplom, com si físicament li rellisquessin les coses. En aquest cas, i no només pels riscos de l'edat, sinó pels fets mateixos, vostè ha sentit por?

R. De por n'he tingut i en segueixo tenint. En tinc per mi mateix, perquè penso que en qualsevol moment, per la cosa més simple i imprevisible, puc agafar la malaltia i no explicar-ho. I deixar interromput el que estic fent, el que estic llegint, fins i tot no arribar a saber com s'acabarà la Lliga! Coses que semblen molt ximples fins que realment t'hi enfrontes. Tot de coses que no has fet, els plans que tenies. Per descomptat, tinc molta por per les persones que m'envolten, per les persones que estimo. Molts amics o coneguts que haurien viscut més anys i que se n'han anat ràpidament pel coronavirus, una mort lletja i trista. És clar que he tingut por, una altra cosa és exterioritzar-la i fer-ne literatura.

P. I què fa un home de ficcions com vostè amb tots aquests materials? Què li passa pel cap?

Vaig sortir corrents [d’Anglaterra, on viu] en un dels últims avions, amb mascareta. Estic molt content d’haver vingut a Espanya, i de ser a casa, a Barcelona. El que anomenem ‘productes de proximitat’ aquí son millors

R. Soc molt diferent dels periodistes, no tinc aquest esperit. Amb la realitat immediata gairebé mai se m'acut fer res. Sempre estic parlant d'històries passades. Des del punt de vista del present, amb la perspectiva actual, però sempre d'històries passades. Amb això que passa ara en comptes d'observar soc observat per la realitat i ja veurem què passa més endavant.

P. Quan va començar tot això hi va haver gent que se li va adreçar perquè ressuscités Gurb i el personatge observés, com diu vostè, els observats.

R. Em fa sempre molta gràcia això que passa amb Gurb. És un personatge que em persegueix, m'acompanya, i li tinc molt d'afecte, però que és gairebé independent de mi, perquè així ho considera la gent. El que em demanaven no era que jo escrivís, sinó que jo tornés a convocar aquest personatge perquè vingués i digués el que havia de dir. Però això és molt absurd. Jo no puc ara repetir una cosa en circumstàncies molt diferents. Jo soc un altre, el que passa és una altra cosa. Gurb ja s'ha convertit en un personatge independent, tinc el seu número de telèfon, però res més.

P. Si s'assegués amb aquest personatge segur que li hauria donat humor en aquest temps. Falta humor ara?

R. No, no. Jo crec que hi ha una bona dosi d'humor. Precisament és una cosa que caracteritza aquesta situació. La invasió d'acudits que arriben pels diferents mitjans, gent que fa minipel·lícules…, ningú m'envia coses tràgiques. De vegades m'arriba algú cantant una ària, però en general són bromes, acudits, històries divertides de parelles fartes de confinar, receptes de cuina. Com n'hem après, de cuina! L'humor és sempre la cara oculta de les pors, de problemes… Respon a una realitat del tancament, de les convivències forçoses en uns espais reduïts, en un temps per al qual ningú estava preparat. Londres és museus, teatre, bars, i només hi pots veure ocellets!

P. “Les ciutats són les grans protagonistes de les nostres vides”, li deia vostè també al company Fancelli. I ara viu tancat a Barcelona, una ciutat que és com un melic sense finestres.

Però quan hi ha un moment de necessitat el salt que hi ha entre tenir i no tenir és immens. Com viu aquesta situació la gent sense mitjans i com la viu la gent amb mitjans, amb cases grans, amb un rebost ben ple?

R. No sé què està passant, no sé què passa al meu barri, aquí al costat. Jo soc una persona que va a les ciutats i intenta ocupar-les en tota l'extensió. Vaig a barris que no conec, entro en bars on no he entrat mai… M'agrada el fenomen ciutat. Però ara no sé què passa a 300 metres de casa, Barcelona buida, Barcelona sense turistes. Avui em deien que hi ha restaurants i bars que han posat el rètol “per llogar”, perquè ja han tancat abans de passar a la primera fase. En què es convertirà Barcelona, una ciutat que ha viscut precisament de vendre's a si mateixa? No ho sé, és una gran incògnita.

P. Deia vostè, en parlar d'El rey recibe, que les plagues i els conflictes del segle XX van passar una enorme factura. S'imagina la factura d'aquest temps?

R. Una cosa de la qual no es parla gaire és de com ressusciten les diferències socials, com han passat aquesta situació els rics i els pobres. Una diferència abismal. Mentre la vida és normal, es dissimula una mica, perquè tothom té les seves compensacions. Però quan hi ha un moment de necessitat el salt que hi ha entre tenir i no tenir és immens. Com viu aquesta situació la gent sense mitjans i com la viu la gent amb mitjans, amb cases grans, amb un celler ben assortit, amb un rebost ple, amb diners als quals recórrer fins que les coses tornin a funcionar? No sé si les revolucions surten d'aquestes situacions o no.

P. Sempre s'ha mostrat atent i crític amb la realitat del periodisme. Aquest temps ha estat també el temps dels periodistes. Com veu vostè aquest instrument social que és la premsa avui?

Tota aquesta qüestió dels nacionalismes, que han estat tan presents, ara estan una mica per allà, perduts. Però ja tornaran, perquè aquestes coses no s’apaguen tan fàcilment

R. Una de les coses que ens ha ensenyat aquesta situació és el valor de la premsa, de la informació. En èpoques de més inèrcia el diari era un entreteniment dels matins. Ara és el primer que es mira, abans d'esmorzar, abans de rentar-se la cara. A veure si ha millorat, o si ha empitjorat la situació… Quan surto a aplaudir no només aplaudeixo els sanitaris, sinó molta més gent. Els qui fan que no falti menjar als supermercats. I també els periodistes, que són aquí cada matí i que m'estan donant a cada moment el que necessito per saber. Jo crec que els periodistes s'havien relaxat una mica i ara han estat una altra vegada a l'altura. El periodisme ha complert i continua complint i cal posar-li bona nota.

P. La verdad sobre el caso Savolta és sobre el que passa després d'una guerra i abans que en vinguin d'altres. Quan es va reeditar aquest llibre el 2015, celebrant els 40 anys des de la seva publicació el 1975, estava en efervescència la qüestió de la independència de Catalunya. Vostè va dir: “No entenc el que passa, no veig on va, em preocupa. Em fa por”. Ara tantes coses semblen esvair-se…

R. El tomb que han donat notícies que semblaven greus i que eren a primera pàgina i ara són a la pàgina 20 o als mots encreuats… Toda aquesta qüestió dels nacionalismes, que han estat tan presents, ara estan una miqueta per allà, perduts. Però ja tornaran, perquè aquestes coses no s'apaguen tan fàcilment. Però, de moment, s'han quedat una mica en segon terme.

P. “Feliçment insatisfet” es declarava vostè després del premi Cervantes. I ara?

R. Cada vegada menys insatisfet. He tingut molta sort, i en segueixo tenint. He vist tanta gent que no ha tingut tanta sort, o que no en té, i que ha passat per coses tan dramàtiques. No he viscut tota la meva vida d'aniversari feliç, però he tingut molta sort. Aquest és un balanç de nota força alta, com la que li dono als periodistes.

P. Després del seu Cervantes el 2016 deia que llavors un gran buit que sentia era no poder trucar a la seva agent, Carmen Balcells [va morir el 2015]. Ella representava, com Hortelano, com Juan Benet, com aquells veterans, una època d'enyorada qualitat…

R. De la qualitat d'aquest temps en parlaran els qui vinguin després. Potser nosaltres som els Hortelano i Benet d'aquest temps, qui ho sap! En el meu cas particular, he tingut molta sort: he conegut tota aquesta gent. Pel que fa a Carmen Balcells… Viure en el seu temps i a prop seu era com haver nascut a casa de milionaris, era un luxe reservat a molt pocs, era un luxe més gran que tenir un iot. A la seva agència hi ha gent magnifica, que segueix aquí molt atenta, tot i que ara ja no estic construint-me una carrera i construint-me a mi mateix. Ara ja estic, diguem-ne, fet o en procés de desfer. Tenir anys vol dir que hi ha coses que ja tens fetes, que no les has de tornar a fer.