Trobador contemporani

Raimon ha compost fins ara 153 cançons, 22 de les quals sobre poemes de Salvador Espriu i 32 més sobre poemes dels nostres clàssics: 17 són d’Ausiàs March i 15 d’altres poetes, com Jordi de Sant Jordi, Joan Roís de Corella o Joan Timoneda. Jordi de Sant Jordi va ser el poeta més original, líric i sensible dels predecessors de March, i si hagués viscut més anys, potser hauria evolucionat cap a la modernitat.

En les produccions líriques de Roís de Corella es percep la influència de March, de qui assimilà les mateixes fonts i conceptes. De fet, va ser un bon transmissor de l’obra marquiana, que en l’últim terç del segle XV ja era considerada un referent clàssic. Des d’un punt de vista formal, va ser precursor de l’estètica del Renaixement i innovà molt més que qualsevol altre autor de la seva època. De Timoneda, Raimon va musicar quatre composicions líriques que plantegen situacions amoroses, tres del cançoner Flor d’enamorats i una de Sarao de Amor.

Entre les motivacions del cantant a l’hora de fer aquesta selecció, s’ha de considerar la bellesa de La balada de Corella i la tensió dramàtica del Presoner de Sant Jordi, així com les possibilitats rítmiques i estilístiques dels poemes atribuïts a Timoneda i l’afany de recuperació de tots tres, tal com indica Raimon en el seu dietari: “És la meua contribució a la revalorització d’una poesia popularitzant, tradicionalment subvalorada per la crítica literària catalana de gairebé totes les èpoques. Una poesia que va ser molt editada en el seu temps”.

El 1970, ara fa cinquanta anys, Raimon publicà el disc Per destruir aquell qui l’ha desert, que contenia les cinc primeres cançons fetes a partir de poemes de March.

Aquest treball, que Raimon havia començat el 1969 amb Veles e vents, canvià per complet la seva concepció musical. Estudià a fons els decasíl·labs de March, que, com li havien aconsellat Joan Fuster i Martí de Riquer, havia de cantar amb la seva fonètica valenciana, la mateixa que la del poeta. Com ha indicat el musicòleg i periodista Antoni Batista, gràcies a Ausiàs March, Raimon evolucionà de la música del crit a una línia melòdica de sons graduals i deixà d’expressar els accents tònics amb gravetat i patetisme.

Les qüestions tècniques van determinar en bona mesura l’elecció dels poemes musicats

El cantant solia incloure les cançons de March en els seus recitals i el públic les aplaudia fervorosament, en especial Veles e vents, Sí com lo taur i No em pren així com al petit vailet. El mateix passava amb textos d’altres clàssics: La medecina de Bernat Metge, La balada de la garsa i l’esmerla i Si en lo mal temps de Corella, Desert d’amics de Sant Jordi, Elogi dels diners de Turmeda, i Espill de Jaume Roig.

El públic les coneixia, les recordava i les apreciava. Però no tots els oients podien interpretar la llengua antiga a partir de la seva competència en la llengua actual; a més, el discurs dels escriptors antics, i en especial el de March, és certament enrevessat.

En el pensament de March conflueixen diverses fonts de lectures que avui són completament ignorades. El poeta es va expressar d’acord amb les exigències del cànon formal propi del gènere poètic segons s’entenia en la seva època. La seva dicció, doncs, es troba constreta pel marc rigorós de la preceptiva mètrica i afectada per recursos retòrics.

La selecció que el cantant de Xàtiva va fer de March té un mèrit excepcional perquè la seva obra ha circulat exclusivament per determinats ambients cultes. Com que la figura de Raimon ha catalitzat durant dècades les reivindicacions civils i nacionals, és coherent que hagi incorporat a la seva obra la contribució més important de la nostra poesia de tots els temps, la d’Ausiàs March.

L’interès de Raimon per March obeeix a motivacions objectives i subjectives, que responen a estímuls personals. De fet, el 1957 Raimon havia descobert la poesia de March en l’edició de Pere Bohigas quan estudiava a la Universitat de València. En un acte commemoratiu del cinquè centenari de la mort del poeta, Miquel Dolç, llavors catedràtic de llatí a la Facultat de Filosofia i Lletres, li ensenyà a llegir en públic els decasíl·labs marquians: “Després de la petita acceptació pública del primer intent, se’m ficà al cap la idea de fer tot un elapé amb versos d’Ausiàs March. Vaig voler espaiar en el temps la musicació dels poemes, perquè la poesia d’Ausiàs March posava moltes dificultats”.

Dificultats tècniques

Per què uns poemes i no uns altres? En opinió de Raimon, per qüestions tècniques: “L’estructura estròfica, la mesura sil·làbica i el sentit implícit o explícit són elements que considero importants en la poesia i que en certa manera s’acosten a la lectura vertical de la música”. Per altra banda, els al·licients objectius són obvis, perquè coincideixen amb la posició cívica de Raimon. Fuster ja havia advertit el fet que, musicant March, el cantant feia pedagogia: “La gent de lletres pensa només en la lletra impresa, i no s’equivoca. Però en el món en què ens movem, la lletra impresa ha perdut l’hegemonia. O només la té en uns sectors especials i d’especialistes”.

Raimon determinà cantar els poemes de March a través dels canals tècnics actuals, un recurs molt més efectiu que deixant-los reduïts a la lletra impresa. En aquest propòsit, va coincidir amb Georges Brassens, Bob Dylan, Léo Ferré, Jacques Brel, tal com va advertir Fuster: “Ausiàs March, el venerable March que ja havia renunciat a una poesia cantada, i que només va ser mòdicament cantat per algun polifonista del Renaixement, ara reviu, fulgurant, en la veu de Raimon. Semblava impossible, i Raimon ho ha arreglat. Ha conferit als poemes antics una eventualitat nova”.

El fet de musicar els poemes de March, cantar-los i transmetre’ls adequadament a un públic heterogeni presentava per al cantant notables dificultats tècniques, com indica al seu dietari: “Jo he intentat de trencar la possible monotonia que el decasíl·lab, amb la cesura entre la quarta i la cinquena síl·labes, podria mostrar si m’hagués limitat a seguir el ritme intern del vers”.

A fi d’evitar les possibles afinitats entre unes cançons i altres, Raimon es dedicà al poeta de Gandia al llarg d’uns quants anys: “La manera de diversificar la música per ressaltar la individualitat de cada poema era no musicar continuadament aquells poemes. Deixar passar anys entre una musicació i una altra i seguir llegint el poeta. Crec que ho he aconseguit. Sense perdre un aire de família, cada poema musicat, cada cançó, és diferent de l’altre i tots dos són diferents entre si”.

En una entrevista que Maria Rosa Margalef va fer a Raimon fa 37 anys, el cantant exposava uns quants motius personals per haver seleccionat determinats poemes de March: “Són —afirmava— raons alienes a cap plantejament intel·lectualista; es fonamenten en el pragmatisme i en la intenció estètica”, i considerava que la seva selecció era “la meva antologia particular de la seva obra”.

Poemes plàstics

Per tal de justificar l’elecció dels poemes, Raimon va valorar, en primer lloc, la bellesa de les imatges, encara que l’atractiu principal estigués en uns pocs versos, però amb potència suficient per conformar un nucli plàstic encapsulat en el conjunt de la composició, com en Veles e vents. En segon lloc, la presència de formulacions impressionants, i fins i tot adustes. Es tracta d’expressions sorprenents que van impressionar el cantant, com ara: “cor malastruc, enfastijat de viure, // amic de plor e desamic de riure”.

En tercer lloc, la tensió poemàtica. Raimon té en compte el clímax expressionista i tens que poden produir determinats poemes. També considera la viabilitat d’un text poètic per musicar-lo, tenint present que el resultat final ha de resultar satisfactori. Així mateix, analitza les possibilitats comunicatives del poema perquè el públic l’entengui, tenint en compte les dificultats d’un text antic. Perquè la cançó resulti una unitat coherent de lletra i música, també va decidir suprimir algunes estrofes o versos reiteratius, massa difícils o poc adequats per ser musicats, en benefici de la solució definitiva.

Finalment, en aquesta selecció també va influir el seu estat d’ànim personal. Podia succeir que, en llegir o rellegir un determinat poema de March, Raimon s’hi hagués identificat tant que no li hagués calgut escriure un text propi amb què expressar el seu estat d’ànim. Seria el cas, per exemple, de la cançó On és lo lloc, tan eloqüent d’un moment de desesperació. Malgrat això, afirma Raimon: “No musico March per complementar la pròpia obra o per dir el que jo no puc dir”. De la seva antologia particular, ha exclòs els poemes religiosos i ha preferit les composicions en què l’amor supera la simple relació humana i comunica, en canvi, les experiències de la vida.

Josep Palomero és membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i autor de la Guia didàctica d’Ausiàs March i els altres poetes musicats per Raimon.