Retornar a la realitat

Són moltes les persones que confessen, aquests dies, que se senten com si estiguessin vivint una distopia. Distopia: “Representació fictícia d’una societat futura de característiques negatives causants de l’alienació humana”, diu el diccionari. És a dir, ciutadans que es troben fora de lloc per partida doble: instal·lats en el futur, en el qual per definició no s'hi pot estar, amb una sensació d’estar desposseïts de la seva pròpia condició.

És cert que si una capacitat caracteritza l’ésser humà és l’adaptació: trobar motius per fer seva la situació més inesperada. Però les ganes de viure són urgents. Ara mateix la pulsió dominant és sortir del forat. Tot i que hi ha dos vectors forts que operen com a fre: la por del risc de tornar al carrer (a la vida de sempre) i el temor de la responsabilitat d’haver d’assumir altre cop els rols momentàniament suspesos en circumstàncies diferents de les que ens havíem acostumat a manegar.

D’entre l’abundant literatura distòpica de finals del segle passat, sempre m’ha semblat especialment encarnada la de James G. Ballard. Ballard va fer una cosa poc habitual: escriure un pròleg a una de les seves novel·les, Crash. I hi va explicar la seva idea de la literatura: “Vivim un món governat per ficcions de tota mena: la producció en massa, la publicitat, la política conduïda com una branca de la publicitat, la traducció instantània de la ciència i la tecnologia en imatgeria popular, la confusió i confrontació d’identitats en el domini dels béns de consum, l’anul·lació anticipada, a la pantalla de televisió, de qualsevol reacció personal a alguna experiència. Vivim dins d’una immensa novel·la. Cada vegada és menys necessari que l’escriptor inventi un contingut de ficció. La ficció ja hi és. La tasca de l’escriptor és inventar la realitat”. Els rols s’han invertit entre el món exterior i el món interior de la ment. ¿Estem en condicions de recuperar la realitat i retornar a la literatura i a l’art la tasca de construir fabulació i sentit?

El confinament és un desafiament tan potent a l’angoixant ficció en què estem instal·lats que el vivim com una distopia. I de fet, és un cop de realitat majúscul. Un advertiment del que és real, i hauria de fer que ens preguntéssim com hem arribat fins aquí. Seguirem en el territori de la ficció amb apel·lacions a la distància social i a la nova normalitat? O recuperarem el sentit del present i l’horitzó de futur?

De sobte, la política ha donat un cop de mà inesperat. Ha aturat el món per decret llei. Davant de la por de la mort ha demostrat tenir el poder que semblava haver perdut a l’hora de protegir les ganes de viure. Serà simplement un miratge? La política té una gran responsabilitat en el núvol de ficció que ens ha envaït els últims anys, en què semblava que tot era possible, els diners es feien virtuals i els mercats campaven sense entrebancs, convertits en l’horitzó ideològic del nostre temps. El millor diagnòstic polític que he llegit és el de l’expresident uruguaià Pepe Mujica en aquestes mateixes pàgines: “No s’ha de navegar sense timó, però en la globalització ho hem oblidat. L'ha menat només la força del mercat i de la tecnologia i no hi ha hagut consciència política en aquest procés. El vell liberalisme s'ha fet liberisme i ha abandonat l’humanisme”.

La política sense ànima dels últims anys era fonamentalment publicitat. Ara el virus li ha donat una nova oportunitat. La realitat ha trucat a la porta. I es nota la diferència entre els polítics formatats pel passat recent –incapaços d’anar més enllà de la confrontació espectacle– i aquells –molt pocs– amb visió per captar els signes que emet la realitat i veure subjectes portadors de sentit a l’altra banda de la pantalla. Mujica encerta la pregunta: “Els humans estem arribant al límit biològic de la nostra capacitat política?” Si fos així, la idea de comunitat que la revolució neoliberal va voler liquidar hauria decaigut definitivament, i l’autoritarisme s’apoderaria ràpidament de l’endemà. Depèn de si la ciutadania serà capaç de desprendre’s del núvol de ficcions descrit per Ballard i de recuperar la realitat. I això comença per ser conscients que res del que passa ens és aliè, perquè tots som habitants del mateix barri, que anomenem Terra.