El saludable gir de ‘No pot ser!’

La segona temporada de No pot ser! és diferent de la primera: ha fet un gir saludable. Lluny de voler convertir-se en un festival techie, aquests nous episodis parlen més de conductes, de fenòmens socials, de la nostra responsabilitat amb l’herència que deixem... Si el programa es dedica a la telefonia mòbil, no ho fa per mostrar-nos la darrera ocurrència dels fabricants. S’estima més plantejar la seva tirania quotidiana, o com poden crear una dependència que afecti la llibertat personal, una addicció inadvertida. L’espai, una producció de TV3 amb Lavínia, té de presentador Jordi Basté, que assumeix l’exploració.

El programa dedicat a la muntanya de plàstics que deixem enrere, empastifant greument tot el planeta, va saber transmetre el missatge. N’hi havia prou veient la deixalla que es pesca al litoral català i els esforços d’una nova indústria del reciclatge que, per exemple, fa vestits amb els plàstics recollits, elaborats a partir d’escombraries, com explicava un dels seus creadors. “Hem entès malament què és la felicitat”, va concloure la jove activista Maria Serra.

La descripció de l’entorn professional dels e-sports va ser particularment il·luminadora sobre un nou negoci i un nou entreteniment, amb clubs que, gràcies a les competicions, sostenen una estructura econòmicament costosa amb jugadors, tècnics, entrenadors... I com va puntualitzar oportunament una psicòloga, quan un d’aquests esportistes es passa vuit hores diàries amb League of Legends, no és addicció al joc, és addicció a la feina.

Molt encertada va ser la llista d’experts que va consultar Basté per aproximar-nos a les possibilitats de la genètica: des de l’investigador Lluís Montoliu o la professora Gemma Marfany, fins a l’inventor del CRISPR (tècnica de reescriptura de la informació genètica), el biòleg Francisco Mojica. Un savi que acceptà explicar-ho a una classe infantil on també hi havia el Basté com un nen més, com hi seríem la majoria de nosaltres. Tots ells van tractar temes complexos de forma planera, entenedora però precisa. Sobre el perill de determinats usos de l’edició genètica, van ser clars defensant no frenar el coneixement, però sí actuar contra probables aplicacions que podrien amagar intencions molt perilloses. Davant d'aquest festival de sensatesa, va resultar una pèrdua de temps anar-se’n als EUA per entrevistar un hacker genètic que va dir que està penedit d’una ximpleria que va fer i que és prou coneguda (també el seu penediment). Un espavilat amb canal comercial a YouTube.

En alguns casos convindria fer un perfil més complet del convidat. Per exemple sobre Robert Epstein, qui sosté una suggeridora i polèmica reflexió sobre l’impacte ideològic intencionat de les cerques de Google. Epstein ha passat de ser votant de Hillary Clinton a rebre, amb preferència, l’aplaudiment de la dreta americana (“són els que m’escolten”, ha dit). Ha piulat que la mort recent de la seva esposa en un accident de cotxe podria no ser ni accidental ni un suïcidi (tot i que exclou de l’autoria criminal Hillary Clinton i Google!!!).

Una part que acostuma a ser sobrera, com de voler posar-hi una píndola inútil d’entreteniment, és la que el programa dedica a convidar un famós per sotmetre’l a un experiment absolutament irrellevant, o ni que sigui involuntari, amb un tuf promocional. Particularment llarg va resultar el dedicat a una, diguem-ne, diagnosi genètica que va fer autèntica nosa en un programa que s’acostà molt encertadament a una qüestió complexa i delicada. Més alliçonador, en canvi, va ser l’espai dedicat a fabricar un bot amb perfils falsos a Twitter que es va veure al darrer programa.