Hotel en guerra

Els rètols que es veuen pel carrer fan venir calfreds. “En venda”, “Per llogar”. Persianes abaixades a les fileres de braseries, bars de tapes, pizzeries, cafeteries, gelateries... Un local al costat de l’altre, com fitxes de dòmino. L’únic senyal de vida és un grup de paletes perforant el terra per fer-hi passar uns tubs. I la silenciosa motocicleta de la policia local de Tossa de Mar que recorre els carrerons del centre: “Bon dia? Què hi fa aquí?”.

Preocupa pensar què passarà amb Tossa de Mar quan s’acabi la crisi del coronavirus. Preocupa pensar què està passant, ara, amb tots aquests negocis tancats. Però no és només Tossa de Mar. És Sant Feliu de Guíxols, és Platja d’Aro, Palamós, Llafranc, Begur, Calella… Es pot seguir cap amunt o cap avall, tant se val. Què passarà amb la costa catalana? Què passarà amb nosaltres?

Tossa de Mar és una mena d'accident geogràfic meravellós, entre roques, pins i mar, accessible, per la costa o per l’interior, a través de carreteres plenes de revolts, però colonitzat per esquelets de formigó buits, que quan s’omplen de gent dissimulen els seus quilos amorfs de ciment. Hotel rere hotel, atapeïts, en un eixam repetitiu de balcons i miniterrasses, ara tots amb la persiana avall.

Amb la distopia del coronavirus, les ciutats i els pobles tornen a ser de qui els habita, tancats a casa seva, com si el boom turístic no hagués existit mai. Quan va ser l’última vegada que a la Rambla de Barcelona no hi havia ni un sol turista? Causa cert plaer: és la meva ciutat, només meva. I fa força por. Sobretot quan el Banc d’Espanya, el BCE o l’FMI parlen de la pitjor crisi des de la postguerra.

Abans i durant la Guerra Civil Nancy Johnstone va escriure els seus esplèndids Hotel in Spain (1937) i Hotel in Flight (1939). Hi explica com va ser per a una guiri anglesa dels anys trenta descobrir un petit racó de Catalunya, Tossa de Mar, construir-hi un hotel per a turistes estrangers com ella, Casa Johnstone, i com la guerra, que al principi semblava que es lluitava a quatre carrers de Barcelona, va portar a Tossa de Mar por, fam, bombardejos, detencions i un regiment de nens per cuidar.

Amb el símil frívol al cap entre la Guerra Civil i la guerra al coronavirus recorro Tossa de Mar a la recerca de la Casa Johnstone. No vull fer servir Google Maps. Busco intuir el pendent que s'enfila per una muntanya que la Nancy descriu mentre pujo un carrer asfaltat i flanquejat per una línia de pizzeria / bar de tapes / gelateria / steakouse / pizzeria i el mar. Res. Reculo. Torno al carrer dels obrers municipals. La moto policial passa per darrere una altra vegada. Hotel / hotel /hotel / immobiliària/ local per llogar / tirallonga de pisos buits.

Al final trobo l’entrada de l’hotel Don Juan. “La veuràs aquí al darrere”, m’indica un treballador de manteniment del recinte de quatre estrelles, tancat per coronavirus. A la llunyania, albiro una construcció quadrada, de parets blanques, envoltada de més edificis i una pista de tennis. La Casa Johnstone, que va acollir als anys trenta intel·lectuals, turistes i una trentena de nens durant la Guerra Civil, és un annex al si d’un macrohotel per a turistes rosadets que es torren al sol de la Costa Brava.

La construcció de la Casa Johnstone, el 1934, ja va alterar la fesomia de la costa, però llavors no hi havia massificació i ningú podia preveure la ingent quantitat de ciment que havia d’arribar. La peripècia dels seus amfitrions, Nancy Johnstone i el seu primer marit, la va recuperar la historiadora de l’art Glòria Bosch amb l’ajuda del galerista local Joan Planella. “La mare de Joan Planella treballava de joveneta amb la Nancy. Ell em va obrir camins, ensenyant-me fotos que guardava de la seva mare”, explica per correu electrònic Bosch. També va parlar amb la filla del pintor alemany Oscar Zügel, amic, veí i personatge dels llibres de Nancy, amb la tossenca Maria Eugènia Serra, i van organitzar una exposició el 2007.

Quatre anys més tard, Tusquets va reeditar els dos llibres publicats per Johnstone en anglès als anys trenta, Un hotel a la costa. La crònica quotidiana d’una britànica “amb caràcter fort i gens de por”, la defineix Bosch. El relat comença amb el floriment turístic de Tossa als anys trenta i acaba amb els refugiats i exiliats que omplien pobles i platges de la costa francesa per la Guerra Civil.

Doncs la Nancy se’n va anar a Mèxic i no va tornar a Tossa fins als anys cinquanta. L’hotel estava ocupat pels qui es van quedar al seu càrrec. No va ser fàcil, la van denunciar “per roja”, explica Bosch. “El cap de la Guàrdia Civil, que la coneixia i li queia bé com a persona, no es va voler creure les barbaritats 'interessades' dels qui la volien fer fora. Va avisar un amic molt amic i veí perquè se l'enduguessin d’Espanya abans de la matinada, quan la Guàrdia Civil aniria a detenir-la. I així ho van fer”, explica.

Al cap de poc, la Nancy es va tornar a instal·lar al municipi català. Tenia pensat escriure un tercer llibre de Tossa de Mar, però el seu segon marit “no suporta l’ambient del poble”, i van marxar. L’últim rastre d’ella és una carta que envia a l’editorial anglesa Faber & Faber, que li havia editat els dos llibres anteriors, on parla d’alguns capítols que té enllestits. Gràcies als editors, Bosch ha pogut reconstruir el periple de la Nancy: “Em van buscar les cartes i me les van enviar, atents sempre a qualsevol dubte”.

Familiars de la Nancy s’han posat en contacte amb Bosch. “No en van saber mai més res i estaven interessats a tenir el material de la investigació. Això vol dir que la pista desapareix a Tossa. No van arribar mai a Londres”, assegura la historiadora de l’art, que no perd l’esperança de trobar algun fil per estirar i saber què va passar amb ella i el seu marit.

La reedició dels llibres de la Nancy per part de Tusquets (primer en català i després en castellà) va ser tot un èxit. Fins i tot es va parlar de l’adaptació al cinema de la historia de l’hotel, que podria dirigir Isona Passola. Per si s’arriba a rodar, la impassible Casa Johnstone segueix en peu gairebé un segle després, en una Tossa de Mar estranyament buida. Les seves quatre parets i el poble que les acull són testimonis d’una nova batalla: la del coronavirus.