Aleix Saló: “El virus que no pararà d’estendre’s és el de l’extrema dreta”

L'humorista gràfic Aleix Saló (Ripollet, 37 anys) va retratar amb una lucidesa colpidora la seva generació, la dels nascuts als vuitanta, la Generació Bombolla, en els inicis d'una carrera meteòrica (pels volts del 2009) que es va aturar sobtadament ara fa set anys. Abans que ho fes, va publicar tres anàlisis més, encara més colpidorament precises, en forma d'hilarants i punyents dards gràfics: Españistán. Este país se va a la mierda (2011); Simiocracia: Crónica de la Gran Resaca Económica (2012) i Euro Pesadilla: Alguien se ha comido a la clase media (2013). Després, el silenci. El seu retorn havia de ser sonat. Pels volts de Sant Jordi i justament amb un tret a l'epicentre de l'huracà de la crispació política: un atac frontal a l'extrema dreta que, arreu del món, i també a Espanya, ha aprofitat l'ús abusiu de termes com fatxa i nazi per legimitar el seu discurs, o com bé diu ell mateix en els prolegòmens de Todos nazis (Reservoir Books), “com Espanya es va omplir de feixistes fins que van arribar els feixistes”.

La pandèmia ha ajornat la publicació física del llibre, que, no obstant això, ja està disponible en ebook. Saló, que passa aquests dies a casa dels seus pares, a Ripollet –“m'havia de traslladar justament quan es va instaurar la quarantena”, diu–, li treu importància al format en què el llibre pot arribar als seus lectors. “El meu treball s'assenta principalment a internet, així que no m'importa que de moment els lectors només puguin llegir el llibre en ebook. Als meus lectors tampoc crec que els importi. Els llibres digitals tenen cada vegada preus més assequibles, per sort. Ja era hora. Sempre m'he negat a vendre els meus ebooks per més de cinc euros”, assegura. I per què tant temps de silenci? “He estat enfocat en encàrrecs i altres projectes. M'han anat rondat idees de llibres o vídeos pel cap, però res que em convencés prou o que em veiés capaç d'acabar”, contesta. Fins ara. Sempre fa la sensació que alguna cosa acaba emprenyant-lo tant que no té més remei que disseccionar-la.

“Això sembla? Vaja, espero no resultar pesat. La meva intenció no és més que la de la resta d'humoristes gràfics: fer sàtira de l'actualitat. I això et porta inevitablement a parlar del pitjor de l'actualitat per fer-la més digerible o comprensible per als lectors”, diu. En aquest cas, les protagonistes són dues paraules: nazi i fatxa. I, és clar, la crispació política, la recerca sistemàtica de culpables que paralitza, tota l'estona i a tot arreu, la política, i el vodevil en què viu immersa la ciutadania, que és espectadora i alhora part activa –des dels seus comptes de Twitter, però també, cada vegada més, des del carrer– a aquesta representació tan repetitiva. S'ha instaurat, s'apunta al llibre, un ‘opino, ergo existeixo’ que no pretén contrastar idees sinó derrotar l'adversari, una manera de fer que s'ha traslladat a la classe política des del ciutadà del carrer. “Els polítics són, al cap i a la fi, un reflex nostre”, diu Saló, que, no obstant això, no creu que siguin negatives les confrontacions dialèctiques al Congrés, “sempre que no degenerin en un bloqueig permanent de tot”.

“Després de repassar l’ús i sobreús que ha fet l’esquerra de l’epítet ‘fatxa’ em pregunto si no hem ajudat a aplanar el terreny perquè l’extrema dreta irrompés i  s’aposentés sense problemes”

Saló es remunta, per explicar l'obsessió amb titllar de “feixista” o “nazi” l'altre –i assenyala de quina manera la paraula que tries et distingeix com a votant de l'esquerra o de la dreta; el votant de dreta considera “nazis” els líders d'esquerra i a l'inrevés– a l'última època del Govern d'Aznar per documentar l'inici de la crispació que ha permès, d'una banda, que aquestes dues paraules deixin de significar el que significaven, i que els “autèntics fatxes” hagin entrat al Congrés. “Després de repassar l'ús i sobreús que l'esquerra ha fet de l'epítet fatxa em pregunto si no hem ajudat a aplanar el terreny perquè l'extrema dreta irrompés i s'aposentés sense problemes. Si jo em situo a l'esquerra ideològica i qualifico de fatxa tothom que es troba a la meva dreta, sigui centrista o moderat, qualsevol conservador podria afirmar, amb certa raó, que llavors aquest adjectiu ja no té cap força contra l'extrema dreta real”, diu Saló. I així ha estat.

Va passar una cosa curiosa en el moment en què Vox va entrar al Congrés, afegeix, i és que “després d'anys d'una història d'amor de la dreta espanyola amb l'insult nazi, la paraula va desaparèixer del vocabulari”. Nazi havia estat el fatxa de la dreta fins llavors, assegura. Però llavors va desaparèixer. Per què? “Per a la dreta establerta va deixar de ser oportú treure a passejar el fantasma del nazisme quan es van adonar que haurien de pactar governs amb Vox”, contesta. Una altra cosa és el paper dels mitjans, que sovint actuen com a “hooligans” d'un o altre bàndol. I això no els va gens malament a aquells partits que viuen de la crispació, diu Saló. “A Vox, com la resta de la nova extrema dreta occidental, li va com a anell al dit l'alta demanda actual de continguts crispats en els telenotícies. És per això que es queden tan descol·locats quan el focus s'allunya d'ells per tractar alguna cosa més urgent, com l'actual pandèmia. Però l'atenció cap a ells tornarà”, sentencia l'artista gràfic.

I ho farà perquè, com que estem en temps de virus que afecten el món, l'extrema dreta fins fa no gaire temps marginal que pretén acabar amb l'statu quo –i que en alguns llocs, com els Estats Units, ja ha arribat al poder– “és el virus que no pararà d'estendre's pel món”. El perquè està contingut a Todos nazis. I ningú està fora de perill, assegura Saló. “És certament un fenomen que abasta tot Occident i ja s'estén a Llatinoamèrica”, diu. Respecte a Vox, hi ha una mica d'esperança que la cosa no arribi a tant perquè “com que són, per sobre de tot, un partit d'impresentables a la captura de la poltrona, tard o d'hora rebaixaran la seva conflictivitat per no perdre ingressos”, assegura, i afegeix que “en la nostra classe política hi ha de tot”. Els que “ho fan molt bé amb poc soroll” i els que “munten el circ perquè saben que hi ha una gran indústria periodística que els espera per omplir de contingut els seus programes i els seus llibres! En aquest sentit, m'incloc entre els responsables de maleducar els nostres polítics”, conclou.