Badia i Margarit: l’enllaç amb Pompeu Fabra

Allò difícil és la continuïtat, que les coses no es trenquin o es perdin i s'hagin de començar de zero, especialment en cultura i ciència, valoren els experts. Antoni Badia i Margarit va assistir a la catalana i avançada escola Blanquerna d'Alexandre Galí; però després de la Guerra Civil (a la qual va acudir amb la traumàtica Quinta del Biberó) va estudiar en una Universitat de Barcelona (UB) amb professors a l'exili o expulsats. Per això, anava a classes més o menys clandestines de mestres depurats, com Jordi Rubió i Ramon Aramon. I va fer la tesi amb Dámaso Alonso. Va buscar la tradició. I després, va generar com a primers deixebles personatges cabdals per a l'estudi del català, com Germà Colón, Joan Veny i fins i tot va dirigir la tesi de l'icònic Joan Solà. “Va destinar el gruix de les seves energies a garantir la continuïtat de l'obra de Pompeu Fabra i Joan Coromines; va ser una baula decisiva per al manteniment de l'estudi de la llengua catalana”, assegura Carles Duarte, un altre deixeble i ara comissari de l'Any Badia i Margarit que promou la Generalitat en el centenari del naixement del lingüista, un reconeixement que el coronavirus i els seus efectes estan retardant.

Maria Teresa Cabré, avui presidenta de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), o Joan Martí, antic rector de la Universitat Rovira i Virgili, formen part també de l'elenc d'experts de la llengua que, primer alumnes i després col·laboradors, han passat per la sapiència de Badia i Margarit (Barcelona, 1920-2014), que “va saber mantenir vius, des dels anys quaranta, els estudis filològics sobre el català iniciats a l'IEC i la universitat abans de la Guerra Civil, portant-los als seixanta i setanta”, fixa Duarte.

El comissari de l'Any Badia i Margarit el coneixia bé: va ser alumne seu i van col·laborar entre mitjans dels setanta i principis dels vuitanta. “Era metòdic, rigorós, lúcid i generós”, enumera. “Com que es llevava molt d'hora, aprofitàvem la primera hora del matí per despatxar temes”, recorda. Llavors ja era catedràtic de Gramàtica Històrica Catalana (1977) a la UB, on el 1948 havia guanyat la càtedra de la mateixa matèria… en llengua castellana. Havia arribat a aquella càtedra el mateix any que moria a l'exili aquell Fabra amb el qual mai va arribar a treballar, però amb qui havia connectat indirectament a través d'aquestes misterioses cadenes del saber: d'una banda, a partir de Galí, que el va introduir en l'amor per la llengua, i que havia estat d'adolescent deixeble del Mestre, i, de l'altra, a partir d'Aramon, que sí que va treballar directament amb Fabra.

En qualsevol cas, Badia i Margarit ja comptava als anys setanta amb una bibliografia impactant, entre altres títols amb l'inici del gegantí Atles lingüístic del domini català, que va arrencar amb Colón (1952), i una Gramática catalana… en castellà (1962), primer manual universitari sobre el tema i precedent d'una segona més ambiciosa (1994). Membre de l'IEC des del 1968 (on acabaria presidint la Filològica entre el 1989 i el 1995), també era ja en aquells dies el rector de la UB, el primer en democràcia, un càrrec que va mantenir fins al 1986. El fet que combinés les dues frenètiques activitats és fruit de la seva divisa “ciència i passió”, diu Duarte, que rememora els treballs per a la normalització del català quan no era oficial i l'estudi d'un llenguatge administratiu en aquesta llengua. “Tenia una consciència molt nítida de la seva condició de científic, però se sentia compromès amb la transformació de la realitat”. I d'aquí prové la seva producció de títols de la sociologia del llenguatge, com La llengua dels barcelonins (1969), o la seva llarga presidència del Grup Català de Sociolingüística (1974-1990).

A diferència del mateix Fabra, de Coromines o, més recentment, de Solà, tots ells amb una gran projecció popular, no semblaria que el perfil de Badia i Margarit, menys mediàtic, facilités ara la seva projecció pública. “És cert que va ser, sobretot, un eminent professor universitari, però va tenir també un impacte social”, contraposa el comissari, que rememora la seva detenció el 1967 per les seves protestes contra el règim, el seu suport a manifestos en defensa d'estudiants represaliats o, el 1976, un discurs seu que seria l'inaugural d'un any acadèmic universitari en català després de la Guerra Civil. Potser aquest vessant cívic també va contribuir al fet que rebés el Premi d'Honor de les Lletres Cartalanes el 2003.

Llibres, carrer i escola

“Si va ser el primer rector de la Universitat de Barcelona triat democràticament després del franquisme és perquè era un referent cívic”, emfatitza Duarte. Per això l'Any Badia i Margarit, amb el calendari en suspens, tenia el seu acte d'obertura al Paranimf de la UB el 19 de març. Ajornat, es farà coincidir amb una exposició a la mateixa seu, una de tres programades, a més de les previstes a la Biblioteca de Catalunya i a l'IEC, aquesta a partir dels seus llibres i objectes personals. El mateix Institut acollirà unes jornades que confrontaran lingüistes de les últimes generacions amb la tasca de qui va ser doctor honoris causa a Salzburg o La Sorbona, entre altres universitats.

D'aquesta trobada científica n'ha de sortir un llibre, mentre es planteja la reedició del que ja va fer el periodista Miquel Pairolí, Badia i Margarit. La passió i el rigor d’un investigador de la llengua catalana, que va aparèixer arran del premi de la Fundació Catalana per a la Recerca (1996). I, mentrestant, des del Departament de Cultura de la Generalitat s'ha sol·licitat a l'Ajuntament de Barcelona que Badia i Margarit pugui donar nom a un carrer o espai públic de la ciutat: a banda de prop dels edificis de la UB, també podria situar-se al carrer Portaferrissa. Així mateix, s'ha plantejat al Departament d'Educació que algun futur institut pogués portar el seu nom. “A Igualada, on va viure uns anys després de la seva jubilació, ja n'hi ha un, però n'hi podria haver un altre, no?”, planteja Duarte. La tasca de continuïtat, d'enllaç, de Badia i Margarit, bé s'ho val.