Riure amb gent presumptament desfavorida

Riure amb gent sensible, discapacitada o assenyalada és delicat. Ho aconsegueix el programa Tabús, que estrena TV3 dimecres a la nit en horari estrella, després del Telenotícies, en el qual l'actor David Verdaguer conviu amb persones de col·lectius vulnerables en una casa a l'Empordà. Res semblant a cap reality show. El programa consta de vuit capítols i en cadascun es reflecteix el dia a dia de persones cegues, amb malalties terminals, amb diversitat funcional, de diferents ètnies, del col·lectiu LGTBI, amb trastorns mentals, amb obesitat i en situació de pobresa. Verdaguer passa una setmana amb quatre (o cinc) convidats de cada grup i, de manera intercalada a cada programa, desgrana amb un humor valent i sincer la situació social d'aquests col·lectius en uns monòlegs davant dels protagonistes de cada lliurament i altres persones d'aquest col·lectiu. Aquestes actuacions es van gravar a La Paloma, la mítica sala del carrer del Tigre de Barcelona, que feia 12 anys que estava tancada al públic.

El format, originari de Bèlgica, era arriscat. “La idea ens generava molts dubtes”, ha reconegut Vicent Sanchis, director de TV3, en una roda de premsa virtual. “Fins i tot por, per fer broma amb temes que no sabíem si aquí s'entendrien”. Però el programa, realitzat per El Terrat, tracta amb tot el respecte aquests col·lectius, que normalment conviuen amb molts tabús. “Des del principi ens va enamorar”, revela Cristian Trepat, cap de programes d'entreteniment de la cadena pública catalana. “Es tracta d'explicar històries de gent que pateix amb humor negre. No riem d'ells, riem amb ells”. “És un format que t'entra per la pell i va directe al cervell”, l'ha definit Agustí Esteve, director general d'El Terrat.

El programa trenca tots aquests tabús. Per exemple, quan veiem un cec de naixement explicant amb pèls i senyals com són les vinyes que té al davant. “M'encanta parlar amb la gent i escoltar-la. Ens ensenya moltes coses”, diu David Verdaguer, que reconeix que va acceptar l'oferiment de presentar el programa quan l'hi van proposar, fa dos anys, i que el que més li imposava era el monòleg: “Però havia agafat tanta confiança, ens havíem fet tan amics durant la convivència, que tenia permís per riure amb ells i vaig perdre la por de passar-me de la ratlla. Crec que si hi ha algun ofendidito, no serà un d'ells. Estic convençut que l'humor ajuda a trencar tabús i a apropar-nos a la gent”. Aquesta part del programa, intercalada entre les escenes de la vida diària a la casa, aguanta per si sola.

Els participants del programa han gaudit amb l'experiència: “Hem connectat a la perfecció, ens ho hem passat superbé, la setmana se'ns ha fet curtíssima”, ha dit l'Amalia, malalta terminal. Les mateixes sensacions les corroboren la Maria, jove que es va quedar cega en un accident de trànsit ara fa nou anys, i la Mar, amb obesitat. Les tres participants de Tabús coincideixen en una altra cosa: al principi es van mostrar reticents perquè van pensar en una mena de Gran Hermano. “Com? Conviure en una casa amb altres persones i que ho facin per la tele?”, temia la Maria. “M'hi volia negar rotundament, però a l'ONCE ja ens van dir que era una altra cosa… i així ha estat”.

Els càstings, preparats minuciosament amb l'assessorament d'associacions, metges o especialistes, ho van acabar d'evidenciar. De més de 200 persones, se'n van seleccionar 34 per als vuit programes (hi haurà un novè episodi amb moments inèdits i reaccions posteriors al rodatge dels protagonistes) de manera que cadascun aporta la seva veritat particular. “He conegut 34 persones estupendes, amb les quals mantindré contacte en el temps i que m'han demostrat que són més bones persones que jo”, sentencia Verdaguer.

La situació actual de confinament aporta un nou valor a un programa solidari com aquest, però, d'altra banda, també posa traves a la possible continuïtat. “Ja ens ho hauríem plantejat en altres circumstàncies”, assumeix Sanchis. “Segur que a El Terrat tenen pensats més col·lectius, però cal esperar què passa amb aquesta situació que estem vivint. I agrair la feina de postproducció que encara estan fent, des del confinament”. La cosa va anar pels pèls: els monòlegs a La Paloma, amb públic, es van acabar de gravar quatre dies abans que es decretés l'estat d'alarma.