Najwa Nimri: “Comença el compte enrere per al nou món”

Va parar abans que l'obliguessin a parar. I, a més, sabia el que passaria perquè el seu germà viu prop de Wuhan (Xina). Najwa Nimri (Pamplona, 1972) fa dies que està sense wifi, sense televisió. “Estem amb música i fent treballar el cap”. L'actriu i cantautora ja havia sortit de Madrid quan es va anunciar l'estat d'alarma. Malgrat els problemes de cobertura, atén el telèfon aquest dimecres mentre cuina pomes al forn. Fa uns dies va decidir rapar-se el cap per darrere i va revolucionar una mica les xarxes. Ella és la inspectora Alicia Sierra a La casa de papel.

Pregunta. Tot bé? On és?

Resposta. Tot bé. Soc a la muntanya. A la muntanya, a Espanya. Acompanyada, amb amics, la parella i el gos. Em va agafar quan ho tenia tot previst. No em va venir de nou. En el moment en què va passar tot ja havia decidit fer una aturada.

P. La seva experiència a la presó de Vis a vis li serveix per a aquests dies?

R. No soc a la presó, soc en un entorn rural, però amb unes ordres clares de no poder sortir. Aquesta sensació la conec, és estranya, però en aquest cas és per una bona fi comuna. Però aquestes frases d'estat d'alarma, estat d'excepció, aquestes frases ressonen d'una manera força alarmant en nosaltres. I al que no li ressoni així és que està adormit, bàsicament. No és agradable. Tant se val si tens un espai privilegiat perquè saps que la resta del planeta està confinat en apartaments de 60 metres.

P. La casa de papel ha estat un bàlsam per a alguns durant aquests dies de tancament. Com s'aconsegueix que l'espectador empatitzi amb el dolent i no amb el bo?

R. Clarament, l'Alicia i el Gandía són els dolents perquè la manera en què és important i la forma del professor és menys violenta, és un nerd, un setciències. Em sembla normal que s'empatitzi amb ell. En el meu cas, intento construir un personatge amb totes les arestes, hi ha gent en qui predomina el costat fosc i en altres la llum, tothom té tots els colors i a mi el que m'agrada és anar traient a poc a poc els colors. Hi dedico molt de temps, soc molt disciplinada quan construeixo arquitectònicament un personatge. Hi poso moltes hores i després em cenyeixo a ell. L'Alicia no és el meu prototip de dona, però entenc que en aquesta energia explosiva hi ha alguna cosa que enganxa fàcilment. És molt divertit de veure, encara que no sé si gaire divertit de viure.

P. La sorprèn que La casa de papel hagi enganxat el públic adolescent?

R. No, estranyament tots els personatges que treballo tenen un sentit d'humor força infantil i jo també en l'humor soc força infantil. M'ho passo bé, la gent ho rep i els entra el riure amb els personatges per més dolents que siguin. S'ho passen bé amb ella.

P. Quants atracaments més podrà aguantar La casa de papel?

R. Espero que pocs. Intentaré enganxar-los perquè és la feina d'Alicia Sierra. La quarta temporada acaba amb escac-mat.

P. Quin banc caldrà atracar quan sortim d'aquesta pandèmia?

R. Segurament ens monitoritzaran fins a l'extenuació. Comença el compte enrere per al nou món que segurament sigui un pas més rastrejat que l'anterior. Ja ho hem estat comprant i d'aquí a una mica serà d'una manera més escandalosa. El que menys em preocupa són els diners que tindrem alguns de nosaltres o com ens recuperarem perquè la gent que està en condicions deplorables sí que no podran respirar, se'ls tancarà la contraporta de manera insultant. Ho passarem uns millor i uns altres pitjor, però no com d'altres que viuen en camps de refugiats i en altres llocs del món. D'aquesta ens en sortirem perquè tenim humor.