Pepe Serra: “No feia falta un virus perquè ens poséssim a pensar”

El director del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), Pepe Serra (Barcelona, 1969), està, com tothom, confinat a casa. I encara que resulta difícil imaginar aquest home hiperactiu tancat entre quatre parets, assegura que no té temps d’avorrir-se. “Passo més temps reunit que mai”, explica a l’altra banda del telèfon, després de participar en una videoconferència amb 12 persones. La tecnologia li permet estar en contacte amb el seu equip i gestionar el tancament del principal museu català i, sobretot, preparar la seva reobertura quan la desescalada del confinament ho permeti.

“Hem buidat el calendari, com si no hi hagués res. S’ha fet una llista d’exposicions, seminaris i activitats, amb els costos associats i s’ha calculat un escenari econòmic en què es quantifiquen els recursos que s’estan perdent, per patrocini, lloguer i vendes a la botiga i el restaurant, perquè en el moment en què hi hagi un calendari, encara que jo no sé si vindrà públic ni d’on, tornarem a fer la llista per veure què es pot fer i què no”, explica Serra, que deixa clar que el primer “és l'estructura, l'equip del museu, la vigilància i conservació del patrimoni, i si queden diners, ja farem alguna cosa”.

Dos dies abans de tancar les portes, el museu va inaugurar Son, una intervenció de l’artista Oriol Vilapuig sobre el romànic de la Vall d’Àneu, que gairebé ningú no va poder veure. I el 15 de maig s’inaugurava una gran mostra sobre Isidre Nonell. “La nostra intenció és prorrogar Son i moure Nonell a la tardor. És l’única solució que tenim. Nonell pot funcionar bé a la tardor i per Nadal, i com que el públic serà més local que no pas turista, hi encaixa millor”. També assegura que hi haurà exposicions que no sap si es podran fer, com la de la capella Herrera de Carracci, prevista per a finals d’octubre. “Estem parlant amb el Prado, que lògicament haurà de retardar-la, i veurem si el 21 disposem de calendari per programar-la”.

“Estic mentalitzat que serà molt si puc obrir i fer petites coses”

Serra assegura que des de la Conselleria de Cultura els han assegurat que recompondran el pressupost, però valora positivament que se’ls hagi garantit l’aportació prevista per a aquest any. “Per això, entre el que deixarem de fer i el que estalviarem, es pot salvar la temporada”. I ràpidament afegeix: “Però tot són conjectures, perquè potser al juliol l'economia diu que no hi ha diners, una cosa que entenc, perquè hi ha coses més urgents, com poder comprar menjar o pagar el lloguer”, per això assegura que està “mentalitzat que serà molt si el museu pot obrir i fer petites activitats amb la col·lecció, que és un actiu enorme”.

Per això, el director creu que “el 2020 serà un any de transició, en què des del museu hem d'aconseguir que se'ns vegi com un lloc amable, un lloc de coneixement, però també d’afecte i d’emocions”. I una cosa en què Serra ha insistit sempre: “Que el museu ha de ser un lloc recurrent, on pots anar repetidament perquè hi passen coses i no tant un lloc on es pot veure un projecte, que val una milionada, però que dura només tres mesos i que, si no hi vas corrents, te’l pots perdre”.

“Té sentit que milers d’obres faci 50 anys que van d’una exposició a una altra?”

En aquest sentit, Serra recorda una frase que circula per les xarxes aquests dies: “No hem de tornar a la normalitat, perquè la normalitat era el problema”, per assegurar que “el model ha de canviar. No pot ser, per exemple, que la Fundació Miró s’autofinanci gairebé un 80%, perquè a la que es mogui el turisme, un centre fonamental per a la ciutat, que té caràcter de servei públic, amb una missió social i educativa, no podrà fer-la, perquè depèn de la taquilla. Està mal muntat”.

I insisteix: “Fa temps que dic que a un museu com el MNAC o com el Prado, amb tantes missions públiques a càrrec, no se li pot demanar més d’un terç d’autofinançament. Les altres coses són servei públic. Que les administracions li exigeixin, l’avaluïn; però la infraestructura l’ha de pagar l’Administració. I si el cost està garantit, el que el museu guanya ho pot convertir en programa, exposicions i activitats. Tal com està muntat ara és una perversió”. “Nosaltres ens autofinancem entre un 34% i un 37%. Tampoc no hem pogut més, però sempre he defensat que no s’havien de superar aquestes xifres. No és la nostra missió. Guardar 300.000 obres d’art en perfecte estat i que es puguin consultar, és un cost del país. Això no es pot avaluar en cost de rendiment econòmic. Que es millori la botiga i el restaurant, però el servei educatiu, social i d’accés a la cultura que presta el museu és impagable.

I repeteix una cosa que ja se li ha sentit dir abans: “Un museu ha de ser gratis, com ho són les biblioteques. Si la col·lecció és pública, siguin llibres o quadres, entrar ha de ser gratis. Després, si es fa una mostra de Dalí i val 15 euros, es busca la manera de tenir preus populars per a sectors desfavorits”.

Per això, està convençut que quan la crisi sanitària se superi caldrà abordar tots aquests temes. “Crec que la pandèmia accelerarà els processos, però no feia falta un virus perquè ens poséssim a pensar. El que passa és que costa molt introduir-los, perquè envia una visió economicista, no de política cultural”.

És categòric quan assegura: “A partir d’ara els museus no es podran visitar com sempre, almenys durant molt de temps”. I apunta també a un tema mediambiental: “Ja hi havia un debat sobre si té sentit tenir en l’àmbit europeu uns milers d'obres que fa 50 anys que van amunt i avall amb avió, sense parar, d’exposició en exposició. Els museus han de ser una altra cosa. Cal intensificar el treball amb els artistes, la proximitat i la recerca”.

I recorda el seu col·lega Miguel Zugaza, director del Belles Arts de Bilbao, que deia, quan ho era del Prado: “Jo no participaré en una cursa esbojarrada per veure qui atreu més gent, perquè no m'interessa'. Jo hi estic d’acord, si el debat és aquest, benvingut sigui”.

Reconeix que, entre les coses que cal millorar, hi ha la comunicació amb els visitants: “Hem d’explicar millor el museu. Sense banalitzar-lo, hem d’obrir-nos a tothom; abandonant el llenguatge culturalista”. També, potenciar la presència a les xarxes, que aquests dies de confinament han esdevingut vitals. “Les visites presencials i virtuals no són excloents. Tot el que s’està fent per veure el museu des de casa aquests dies quedarà al nostre web per sempre”.

Com a tots els gestors, a Serra el preocupa la falta de recursos per a la cultura. “No és normal que estiguem en el 0,8% o l’1 %, tan lluny de països veïns. En un país normal tenir la cultura sota mínims no és un bon senyal”. Per això, defensa “un debat públic amb calma, en què participin la Generalitat i l’Ajuntament, en què s’analitzi quin és el sistema patrimonial a Barcelona i a Catalunya, el que costa sostenir-lo i la capacitat real de fer coses”.