El dramaturg dalt d’un camell

Papitu Benet i Jornet era una d'aquelles persones de qui tothom té un record proper, amb moments entranyables. Jo el vaig conèixer el 1977, quan ens feia classes de teoria dramàtica a l'Institut del Teatre. Després el vaig entrevistar nombroses vegades com a autor i figura cada vegada més fonamental de l'escena catalana, i vam anar intimant. Sempre divertit i amable, càlid, tenia la capacitat de fer-te sentir especialment estimat quan hi parlaves. Les últimes vegades que el vaig veure (i el vaig abraçar) va ser en els homenatges que se li van fer a partir que se li diagnostiqués l'alzheimer.

Curiosament, per tractar-se d'un dramaturg, el record més vívid que tinc del Papitu és a dalt d'un camell.

Va ser durant la inoblidable excursió a Egipte per escampar les cendres de Terenci Moix. Una nit ell i Inés González van cometre la imprudència d'anar a fer un tomb (il·legal) nocturn per la zona de les piràmides de Gizah acompanyats d'uns camellers poc recomanables. Ens va trucar la Inés amb el mòbil dient alarmada que no els deixaven baixar del camell sense pagar una suma astronòmica. Vam córrer a rescatar-los des del Mena House una tropa que incloïa forces vives tan importants com Maruja Torres, Núria Espert i Román Gubern. En un rampell d'enginy em vaig fer passar pel fill del Papitu per intentar despertar els sentiments familiars —sempre importants a Egipte— d'aquells malfactors. Recordo el Papitu sobre el dromedari i molt divertit davant de l'ocurrència, retallat contra la lluna i la Gran Piràmide, amb un impossible aire de Lawrence d'Aràbia entremaliat. Amb aquell somriure murri, intel·ligent i una mica desvalgut que ens quedarà per sempre.