Una excursió al Perito Moreno amb Benet i Jornet

Acabàvem de fer la seva obra Sótano al teatre Margarita Xirgu de Buenos Aires. Era la tercera vegada que jo la dirigia. L'havia estrenat a la Sala Beckett de Barcelona amb Pere Arquillué i Pep Cruz. El productor Salvador Collado m'havia proposat estrenar-la en castellà al Círculo de Bellas Artes de Madrid amb Israel Elejalde i Ramón Langa i ara acabàvem de repetir l'aventura a Buenos Aires amb Alejandro Paker i Boy Olmi. L'estrena va anar molt bé i jo no volia tornar a Barcelona sense visitar la glacera que porta el nom del funcionari que va imposar la seva pertinença a territori argentí en disputa amb Xile a partir de la tendència de les aigües del desglaç. Si les aigües anaven cap a l'Atlàntic allò era l'Argentina i el Perito Moreno, un heroi nacional.

Benet i Jornet també volia anar-hi i vam decidir fer l'excursió plegats. Després d'una petita escala tècnica a Ushuaia, vam arribar a El Calafate, ens vam instal·lar en un hotel i l'endemà vam intentar seguir tots els protocols que un bon turista ha de seguir al Parc Nacional de Los Glaciares. Però no els vam poder complir tots. L'excursió a peu sobre la glacera amb grampons per prendre un whisky amb un tros de gel mil·lenari arrencat directament de terra no ens la van deixar fer perquè a Benet i Jornet li faltava poc per fer els 70 anys i l'excursió estava vedada als més grans de 65. Jo, solidàriament, vaig preferir fer el whisky a l'hotel i seguir gaudint de la companyia del llavors gairebé septuagenari autor.

Josep Maria Benet i Jornet no va acceptar mai la seva edat. Li quedaven massa coses per fer, massa llibres per llegir, massa estrenes per veure, massa autors joves per acompanyar, massa curiositat per satisfer per acceptar la seva edat. Havia arribat tard a moltes coses. Algunes les va haver de construir per després intentar arribar-hi. Ara no podia acceptar que ningú li digués que era massa vell per fer res. L'emprenyada que va tenir al Perito Moreno va ser monumental. Només l'espantava la malaltia i especialment la malaltia amb la qual ha conviscut els seus últims anys de vida. Érem a la Patagònia però seguíem parlant del que el preocupava: el futur del Teatre Lliure, l'escassa presència del patrimoni teatral català als nostres escenaris, la poca cura que mostraven els joves autors amb la llengua, les infinites cares de la sexualitat humana, l'amor filial…

Tornem a Buenos Aires. La funció creixia extraordinàriament. A Boy Olmi, que feia 25 anys que s'havia apartat del teatre i era una celebritat del cinema i la televisió, li va caure un important premi pel seu paper en aquesta producció concedit per l'associació d'actors argentins. Però crec que al Papitu li agradava més el treball d'Alejandro Paker. Olmi era fill d'una celebritat en la història de la psicoanàlisi argentina i potser havia arribat a racons del seu personatge que ni el mateix autor volia conèixer. Si el món que trobem quan sortim d'aquest confinament m'ho permet i alguna vegada torno al Perito Moreno, faré un whisky a la memòria del meu amic.

Xavier Albertí és director artístic del Teatre Nacional de Catalunya (TNC).