I si no hi hagués homes i dones?

Quantes novel·les han sorgit d’un interrogant persistent? Als anys seixanta del segle passat, la nord-americana Ursula K. Le Guin (1929-2018) es preguntava com funcionaria una societat sense homes ni dones. Diferiria molt de la nostra? Què passaria amb la criança? I amb les relacions, en general? Faria la guerra, una civilització que no exalça certa masculinitat? Coneixeria l’abús? Desconfiant de veritats absolutes, Le Guin es va proposar un experiment mental: deduir, des de la narrativa, com rutllaria una societat al marge de les caselles de gènere. Així va néixer la necessitat d’escriure La mà esquerra de la foscor, novel·la de 1969, i així va néixer el planeta Hivern, on, ben al contrari que al nostre món, els rols sexuals no emmotllen la vida humana ni són fonament d’injustícies mil·lenàries.

'LA MÀ ESQUERRA DE LA FOSCOR'

Ursula K. Le Guin

Traducció de Blanca Busquets

Raig Verd

354 pàg.

24,95 euros

Els (que la convenció del plural masculí no ens confongui) habitants d’Hivern són criatures andrògines; humanoides, sí, però la seva existència transcorre en la més absoluta asexualitat fins que un cop al mes entren en zel i, llavors sí, s’inclinen pel sexe masculí o femení, si més no fins que l’escalfor remet. La seva civilització ignora la guerra. A Hivern hi ha aterrat un home, en Genly Ai, fill d’un planeta remot, la Terra. La seva missió és persuadir els líders locals perquè Hivern es confederi amb els altres membres de l’Ekumen, una coalició interplanetària. Els tractes, comercials o no, amb una cultura diferent no sempre prosperen. En aquest món sense exèrcits, l’agressivitat s’ha sublimat en el protocol i en les arts bizantines per assolir el poder.

Ai es troba enredat en una intriga política que no li permet discernir entre aliats i enemics. La seva missió podria fracassar. Aviat, la seva vida corre perill. Troba que a Hivern no falten problemes fronterers i que desconèixer la guerra (no disposar de la paraula necessària per declarar-la) no suposa ignorar la violència ni l’ús de la força. Hivern, com a invenció de Le Guin en oposició a la Terra, no és cap proposta utòpica. No hi han erradicat l’assassinat, la corrupció ni la tortura professional (un dels passatges més demolidors d’aquesta novel·la inclou un transport de presos a qui s’ha despullat de tota humanitat i se’ls pot maltractar sense cap mena de remordiment).

No hi ha utopia, doncs, però sí un requeriment al lector típic del gènere utòpic: que el món de ficció sigui comparat amb la realitat de qui llegeix. Així descobrirem semblances que suggereixen la universalitat d’algunes virtuts i defectes humans, però també diferències sorprenents, resultat de la singularitat sexual d’Hivern: allà, per exemple, la violació és impensable (ja no diguem consumable).

La meticulositat de Le Guin, que sempre ha abordat els neguits ètics amb la dedicació i l’estil de l’esteta, ha fet de La mà esquerra de la foscor una novel·la formidable; alterna una trama gairebé d’espionatge amb capítols de context històric, llegendari i antropològic (en el disseny de Tono Cristòfol, el color de la pàgina canvia per diferenciar-los). La novel·la va merèixer els dos guardons principals de la ciència-ficció (el Nebula, el 1969, i l’Hugo, el 1970) alhora que provocava un debat, necessari, sobre si l’autora havia anat prou lluny, o si podria haver fet més en l’especulació d’una sexualitat alternativa. És cert que les possibilitats homosexuals són pràcticament deixades de banda i que l’ús dels pronoms masculins decanta la balança i ens fa veure el que haurien de ser uns perfectes hermafrodites com a homes un pèl delicats. Tanmateix, no hem d’oblidar que la primera aproximació i la presa de contacte amb aquest món alienígena la fem a través dels ulls d’Ai, i que una qüestió crucial és la dels biaixos i les distorsions que provoquen en la comprensió de l’altre.

La de Le Guin és una contribució inestimable a la literatura, tant com al feminisme i els estudis de gènere. Treballa per desarticular els efectes del binarisme imperant. Ho fa des del potencial de la ficció, és clar. El millor d’aquesta autora exorbitant és que, proposant-se la novel·la com un laboratori on experimentar amb les identitats i els gèneres, ha proscrit la fredor cerebral i ha escrit una obra que apassiona i ens demostra que, de tant en tant, cal viatjar anys llum per retrobar la gravetat i el fervor en què oscil·la l’experiència humana.