La meva vida per la taula de la redacció

No paeixo bé el confinament, tot i que compleixo com a ciutadà responsable després d'escoltar les autoritats sanitàries i llegir els que investiguen sobre la Covid-19. Em sento engabiat en un pis que té terrassa i balcó, m'avorreixo amb tantes possibilitats que m'ofereixen per divertir-me, he acabat la son de tant dormir i em desvisc per sortir al carrer, ni que sigui molt de tant en tant, només per arribar fins a Gala Placídia.

La majoria són escapades furtives, una o dues al dia, per desconnectar d'un mòbil que em martiritza amb els xats, d'un estudi que abans em convidava a escriure i que ara començo a avorrir i d'un habitatge calorosament entranyable que avui desprèn olor de fred desinfectant per més afecte que hi posi la meva estimada Montse. Necessito aire, caminar una mica, 200 metres, sense necessitat d'anar enlloc, només a trobar-me amb ningú per Gràcia.

Tinc sort perquè encara hi ha obert el quiosc i té els diaris que a mi m'agrada repassar diàriament, 11 en total, amb la condició que me'n quedo uns quants, mai menys de sis, tres de sagrats: La Vanguardia, El Periódico i l'Ara. Em vaig alfabetitzar amb la premsa, em vaig familiaritzar amb la tinta i necessito el paper com a munició per a les meves històries per més connectat que estigui, ara mateix depenent del teletreball a EL PAÍS.

Aprofito que surto a llençar les escombraries per apropar-me al Toni. Ens saludem i em deixa al meu aire mentre desfilen clients amb els qui parlem de la vida, de les notícies i del Barça. Ja saps d'entrada qui t'hi trobaràs en funció de l'horari, perquè la majoria són gent de costums, alguns habituals des de fa temps, personatges del barri que ha vist passar fins a cinc propietaris pel quiosc de Travessera.

Avui, però, no tinc ningú al meu voltant després de creuar-me només tres persones pel carrer, una amb mascareta, direcció a la Via Augusta. M'aturo, ens saludem amb el Toni i començo el meu ritual amb els diaris, quan arriba un senyor que s'atura de cop, posa una distància més que reglamentària respecte a la pila de diaris i s'espera pacientment que jo acabi una tasca que de vegades comporta no menys de 10 minuts.

Em sento intimidat més que vigilat i m'afanyo en la meva missió quan m'adono que a diferència de la resta no porto protecció a les mans i em tapo la boca i el coll amb un buf, detalls que em converteixen en un sospitós respecte a qui espera torn per finalment recollir i pagar en un moment La Vanguardia. El senyor ha estat molt pacient amb mi i, malgrat tot, m'he vist assenyalat al meu refugi de Gràcia.

Ha preferit que jo acabés per després indicar-me amb la mà que m'allunyés lluny i de seguida, un gest tan dissuasiu que m'ha fet sentir com un empestat per no portar mascareta ni guants de plàstic per  grapejar la premsa tal com em deixa fer el Toni. N'he après i prometo no compremetre ningú més que el meu quiosquer i els qui necessiten igual que jo els diaris perquè si em deixen no renunciaré a la meva escapada al quiosc de Travessera.

No deixaré d'anar a bsucar els diaris amb l'excusa de llençar les escombraries després que hagi desistit d'anar a la redacció del carrer Casp. No m'hauria imaginat mai que trobaria tant a faltar la meva taula, la meva secció, els meus companys, els meus superiors, les senyores de la neteja, els guàrdies de seguretat i fins i tot els operaris que ens turmenten el cap amb els seus crits i martellades mentre construeixen la ciutat del futur sobre les ruïnes del Novedades.

Ja només ens queda l'estimat Tívoli que ara odiàvem perquè les cues dels espectadors a l'entrada i la sortida de cada espectacle ens impedien arribar al nostre seient, símbol per a algú que encara tenim el nostre lloc de treball, com sempre em recordava Oriol Tort, el descobridor de talents de la Masia. “Encara tinc la cadira”, responia quan li preguntava si li havien renovat el contracte amb el Barça.

Tot i que necessito naturalment els diners, jo no miro si m'han ingressat la nòmina per saber que continuo a l'empresa, sinó que em fixo en la meva cadira i la meva taula i, per donar-ne fe, necessito parlar, cridar, manar i que em manin, sentir por de no poder tornar l'endemà al matí, de perdre el que sents teu sense que t'ho hagin donat sinó guanyat, desconfiat pels molts que et volen lluny d'allà i molt més a prop de Gràcia o de Perafita.

El meu drama és que m'adono que són molts els que no necessiten anar a la redacció ni al quiosc sense que es decreti cap confinament, com passa a Barcelona. Em sento gran, caducat pel model de negoci i producció periodístic i vulnerable pel virus, i davant l'angoixa només se m'acut escriure, ni que sigui de mi mateix, cosa que va contra els meus principis perquè vol dir que no tinc tema, ni tan sols de la ja maleïda Covid-19.

M'he resignat a no sortir més d'una vegada al dia per caminar 200 metres, no més de cinc minuts al quiosc, sempre amb la mascareta i els guants posats, molt allunyat de qualsevol veí o comprador al quiosc del Toni, perquè per saber jo necessito els meus diaris i per menjar em cal l'esperança que ningú haurà mogut la meva estimada cadira de la redacció encara que no porti cap notícia des de fa temps perquè no trepitjo el carrer, ni tan sols el de Casp.