“El crim de Guillem va ser tan bèstia que superava la ficció”

“Guillem, jódete” és un crit esgarrifós i provocador de l’extrema dreta valenciana. Tot i que ja fa 27 anys que Guillem Agulló, antifeixista i independentista, va ser assassinat per un neonazi a la població castellonenca de Montanejos, aquesta pintada ha tornat als carrers de Burjassot. El motiu, el rodatge d’una pel·lícula sobre la mort d’aquest jove de 18 anys que ha coincidit amb la publicació de la novel·la Guillem (Amsterdam), de Núria Cadenes. L’escriptora barcelonina de 50 anys, establerta a València, barreja realitat i ficció, frases curtes i articles periodístics, per enllestir una obra intensa en què la dignitat de la família de Guillem s’obri pas entre l’oprobi. Admiradora de Mercè Rodoreda, llibretera, periodista i autora de més de sis llibres, Cadenes confessa que li costà molt trobar com contar una història que va marcar una generació.

Pregunta. Per què ara un llibre del cas?

Resposta. És que les causes de fons no s’han resolt. No cal ni esperar una efemèride. A més, han confluït diversos impulsos. D’una banda, l’editor, Joan Carles Girbés, perquè la proposta va ser d’ell, i després, la responsabilitat de no frivolitzar i no caure en un excés sentimental. D’altra banda, hi havia qui estava pensant fer una pel·lícula [dirigida per Carlos Marqués-Marcet].

P. Estan connectats ambdós projectes?

R. Ha estat a posteriori. Soc lenta escrivint i em va costar escriure-la. Havia de sortir abans i no haurien coincidit. Hem ajustat esforços. Ells van fer el Verkami per al finançament i el llibre és una de les recompenses.

P. Hi barreja el sumari, articles, declaracions, personatges reals amb inventats...

“Quan la família diu que ha guanyat el judici de la societat, té raó: s’ha convertit en un símbol de democràcia”

R. Una novel·la realitat, una novel·la documental, és més que allò de “basat en fets reals”. Intentava narrar els fets de l’assassinat, però eren tan poderosos, tan extrems i bèsties que superaven la ficció. Em vaig bloquejar fins que vaig acceptar l’evidència gràcies a la família de Guillem, amb la qual vaig tenir una llarga conversa. Mentre la transcrivia em vaig adonar que hi havia de posar aquests fragments de realitat impressionants, a més d’articles, parts del sumari…

P. La novel·la reflecteix la gran impunitat amb què actua l’extrema dreta als anys noranta a la ciutat de València…

R. Hi havia moltes agressions. Grups de nazis entraven al barri del Carmen amb bats de beisbol destrossant braços. Hi havia un clima de violència que no era soterrada, davant del qual tothom estava indefens: si duies els cabells curts, si parlaves valencià... Arribà un punt que semblava normal. L’assassinat de Guillem va ser un punt i a part.

P. El llibre recull com s’intenta criminalitzar els pares de Guillem. A què obeïa això?

R. Jo explique els fets. En el cas de Guillem hi va haver una campanya sistemàtica de persecució ideològica, per exemple en aquella secció que es deia “El cabinista” de Las Provincias, on suposadament escrivia la gent. Em va costar molt entendre aquella pàgina del diari, on s’assenyalava i es marcava un professor, una entitat cultural… Hi ha una cançó de Pau Albajos que tracta sobre la criminalització de les víctimes del metro. Doncs allò va ser molt pitjor, i amb un xic que havien assassinat.

P. Tot i que la sentència va dir que va ser una baralla entre joves i no un crim polític [es va condemnar Pedro Cuevas per assestar una navallada al cor a Guillem a 14 anys de presó, i va eixir als quatre anys per bona conducta], la família assegura que ha guanyat el judici de la societat.

R. Durant el judici, sistemàticament van negar qualsevol testimoni sobre el caràcter polític de l’assassinat, el que avui se’n diria un crim d’odi. Quan la família diu que l’han guanyat, té raó. Guillem s’ha convertit en un símbol de llibertat, de democràcia. Les Corts valencianes tenen un premi literari Guillem Agulló. És simbòlic, però ahí està després de viure aquells anys terribles de silenci i oprobi i d’atacs constants.

P. Alhora, encara apareix la pintada del “Guillem, jódete”, com ara a Burjassot...

R. Que hi hagi tres individus capaços d’idear un eslògan tan mesquí i fer-ne pintades potser és inevitable. És més greu que tingueren cobertura, que és el que passava amb els directius de futbol, com quan es desplegà una pancarta al camp de l’Albacete.

P. Com s’assabentà del crim? Vosté era a presó. [Fou condemnada quan tenia 18 anys per un atemptat frustrat a Barcelona i per pertànyer presumptament a Terra Lliure.]

R. Pels amics. Em va deixar en estat de xoc: amics seus eren amics meus.

P. El pas per la presó [hi va estar cinc anys] la va marcar per escriure?

R. Sempre he volgut escriure. Escriure i llegir són una necessitat vital. No hi penso gens, en la presó. Però tota la nostra vida forma part del que som. Per exemple, al final del llibre vaig posar una escena d’un insubmís valencià. En vaig conèixer un a la presó, i de vegades aboques records. Hi ha coses que passaven aquells temps que són difícils d’explicar hui, com que obliguessen els joves a fer el servei militar.

P. El llibre té diverses veus. Algun model?

R. Sempre hi ha influències del que veus i assimiles. Vaig llegir Limónov, de Carrère, cercant mostres. Hi ha un tipus de literatura de fets reals, que cerques i barreges, però després el llibre ha fet el seu camí. Tinc aquesta manera d’escriue que em surt a fragments, a escenes, una mica de la cultura audiovisual. Altra intenció era barrejar aquests fets amb un poc de ficció.

P. Diferencia l’activitat periodística de la literària?

R. És diferent completament. No té res a vore. Ara faig frases més curtes. Són maneres diferents d’enfocar el mateix fet d’escriure. És una altra actitud. És curiós.