Les victòries del ‘Me Too’

El feminisme arriba a un nou 8 de març amb molts motius per continuar mobilitzant-se però també amb importants victòries per celebrar. El proper dia 3, la ministra d'Igualtat, Irene Montero, presentarà la nova llei de llibertat sexual que inclourà novetats importants en la lluita contra les violències que pateixen les dones i també un canvi crucial en la tipificació dels delictes d'agressió sexual al Codi Penal. Però la data arriba també amb notables victòries al terreny del que és simbòlic. La més important, la condemna al productor de cinema Harvey Weinstein per abús sexual i violació.

Poc podia imaginar l'actriu Alyssa Milano quan va llançar la consigna #MeToo a través de les xarxes socials el 2017 que aquesta frase, que havia encunyat el 2006 l'activista social Tarara Burke, seria la llavor d'un moviment global capaç d'aglutinar tanta força. A la diana hi havia un dels homes més poderosos de Hollywood, un productor prepotent, un depredador sexual capaç d'arruïnar la carrera de la millor actriu si no es plegava als seus desitjos. Més de 100 dones l'acusaven, però finalment només va ser jutjat per un delicte d'abús sexual i un altre de violació, ja que la resta havien prescrit o presentaven problemes de prova. La denúncia contra Weinstein va posar fi al silenci i ara la condemna certifica el final de la impunitat.

Gràcies a la sororitat, les víctimes aconsegueixen a través de la denúncia pública el que els tribunals els negaven

La dificultat de demostrar l'abús és el que permet que homes com Weinstein utilitzin el seu poder en les finances, la universitat, l'empresa o la política per assetjar i abusar de dones. El de Weinstein és l'exemple més clar, en paraules de l'escriptora Rebeca Solnit, “de com l'existència d'un poder desigual és capaç de generar delictes i protegir alhora els qui els cometen”. Aquest sistema d’encobriment i protecció dels assetjadors és el que pretén fer caure el moviment Me Too. Per molt que siguin conductes tipificades com a delicte, rarament resulten castigades perquè la veu de les dones no és creguda, i aquesta falta de credibilitat forma part del mateix sistema de poder masculí. A més a més de la satisfacció d'un desig sexual, en l'assetjament hi sol haver una afirmació de poder. Moltes de les víctimes de Weinstein explicaven que la seva negativa a mantenir relacions actuava sobre ell com un estímul i un factor d'excitació: al plaer de l'abús, hi afegia el plaer de la dominació.

Qualsevol dona que se senti humiliada per una situació d'assetjament o abús sexual s'ho pensa molt abans de denunciar-ho. Sap que no se la creurà i que, en cas de persistir, s'exposarà a un escrutini sobre la seva conducta tan destructiu com el mateix abús. Per això moltes acaben desistint. El poder que permet l'abús permet també silenciar-lo. La sentència marca un punt d'inflexió. La justícia continua sent un camp advers per a les víctimes, però gràcies a la lupa que la mobilització feminista ha posat sobre l'actuació dels mateixos tribunals, aquests ja no són per als abusadors un terreny tan segur. L'escrutini ha canviat de bàndol. Les víctimes han trobat en la sororitat del “Jo sí que et crec, germana” una força que no tenien i estan aconseguint amb la denúncia pública el que els tribunals negaven.

Molts van sortir en defensa de Plácido Domingo com si el que estigués en qüestió fos l'honor patri

El cas de Plácido Domingo n’és l'últim exemple. Aquí no ha existit denúncia ni hi ha intervingut la Justícia. Només el factor reputació. Aquest cas ha demostrat com de poderoses són les cuirasses que la cultura masclista crea per protegir els qui abusen del seu poder, però també la vulnerabilitat d'aquestes cuirasses quan l'estratègia que utilitzen és minar la credibilitat de les víctimes. Les denúncies es van saber per una investigació periodística de l'agència Associated Press. Diverses dones l'acusaven d'assetjament sexual i abús de poder mentre va dirigir l'Òpera de Los Angeles. El tenor ho va negar amb vehemència i immediatament es va desencadenar una onada de suports que tenien un denominador comú: cobrir d'elogis l'actor i sembrar dubtes sobre la investigació i les denunciants.

Plácido Domingo va obtenir el suport de notables polítics, des del ministre de Cultura a la presidenta de Madrid, i no pocs articulistes van entonar un sonor “jo sí que et crec, germà” i van sortir en la seva defensa com si el que estigués en qüestió no fos la conducta del tenor, sinó l'honor patri. En molts pronunciaments s'afegia alguna consideració sobre el que el tenor ha fet per l'Òpera i per Espanya, com si fos eximent. Però la investigació oberta pel sindicat nord-americà d'artistes d'òpera ha verificat les denúncies. En un intent de controlar els danys, el tenor ha demanat perdó i ha deixat al descobert qui, entre creure les víctimes o creure l'assetjador, van optar pel segon.