Model i no còpia

L’autoestima no es compra en els mercats, es conquereix desenvolupant les capacitats pròpies. El debat sobre l’Hermitage Barcelona (un enunciat sense projecte), crec francament que no dona gaire més de si: la Barcelona actual ja és prou carn de canó de les franquícies internacionals en l’àmbit econòmic, només faltaria traslladar aquest model a la cultura. Oblidem-nos doncs de l’Hermitage (que el satèl·lit busqui altres òrbites) i parlem del futur ecosistema cultural barceloní.

El gran salt que va fer Barcelona a partir de mitjans dels vuitanta va ser fruit d’una justa apreciació de l’alcalde Pasqual Maragall. Barcelona té plena consciència de capital, però és una capital sense Estat, amb poder polític i econòmic limitat. La seva força rau en el softpower. I ser-ne conscient és el punt de partida per passar a l’acció. Per tant, ha de construir la seva singularitat —el seu lloc en el món— a partir de les seves capacitats creatives, de les seves maneres d’expressar-se, de les seves mirades sobre el que passa, de la capacitat dels seus habitants de fer seva la ciutat. I així va sorgir l’anomenat model Barcelona (Frederic Edelmann, Le Monde), que s’acabaria convertint en referent mundial de la capacitat d’una ciutat per repensar-se i renovar-se amb la complicitat ciutadana. Aquest és el camí, i ara toca donar-li un nou impuls. I això només es pot aconseguir si es té clara la voluntat de ser model i no còpia, que és el que permet configurar un estil, una singularitat, que li doni una posició referencial. I que, per tant, la consolidi com a actor cultural de primer ordre i no com a simple comprador o receptor. I Barcelona ja ha demostrat que té capacitat per ser-ho.

Rellançar aquest esperit, què requereix? Una idea de la cultura que posi en primer lloc els mateixos ciutadans de Barcelona (són ells, i no els turistes que passen, els principals destinataris i actors); que faci conscient que tot comença a l’ensenyament i, per tant, que sàpiga construir continuïtats; que s’imposi alts nivells d’exigència (la qualitat és la garantia d’una institució cultural); que sigui capaç de connectar amb la societat i amb les coses que passen (facilitem així que la ciutadania entengui què li aporta la cultura), i que faci visible tot allò que la ciutat sap fer millor i per tant li pot permetre definir el perfil propi. En societats culturalment complexes com la nostra, és fonamental passar del multiculturalisme, que fragmenta i aïlla, a la dimensió pluricultural, que suma i multiplica.

A partir d’aquí, la resta es dona d’escreix: i es feina dels diversos actors culturals (en tots els àmbits del saber i de la creativitat) obrar en conseqüència. La responsabilitat de les institucions públiques i privades és saber optimitzar aquells àmbits i sectors més referencials, tot buscant aliances i repartint els recursos amb criteris de qualitat cultural i no en termes estrictes de consum i taquilla. I això és aliè a la cultura de franquícia, de marca i de consum. El consum s’esgota en si mateix, no és una experiència, és una pulsió. No genera relació, aïlla. I passa de llarg sobre tot el que toca. La cultura construeix les nostres maneres d’estar en el món, de veure’l, i ens dona la capacitat de posar el punt de distància necessària a les transformacions que vivim per no perdre mai el sentit crític i el dissentiment. I la imatge cultural d’una ciutat creix en la mesura en què és capaç de transmetre una manera humana d’estar en el món.

La cultura és un poder fonamental que té Barcelona per fer-se escoltar, emparada en el seu patrimoni i en la seva potència creativa. I ho serà cada cop més en tant que les ciutats guanyaran pes com a subjecte polític, perquè molts dels problemes del món passaran per elles. Què és el que dona projecció? Encarnar (fer-los nostres) els debats culturals internacionals —i intervenir-hi sense complexos, tot aportant les singularitats de les nostres perspectives. I aquesta exigència interpel·la tots els àmbits del saber i de la creació. I ha de ser el fonament d’unes polítiques culturals renovades.

Josep Ramoneda, filòsof i gestor cultural, va ser el primer director del CCCB (1989-2011).