Hi havia una altra vegada a la negra Escòcia
Alan Parks inventa un nou detectiu dur i canalla amb saga en marxa per reconstruir el tèrbol Glasgow dels setanta en la cruenta 'Gener de Sang'
De petit, Alan Parks, el nou boom literari del noir escocès, vivia en un poblet que tendia a abandonar els caps de setmana per visitar la família a Glasgow. Anava amb els pares amb autobús a casa d'una tia que vivia, precisament, sobre l'estació d'autobusos de la capital negra d'Escòcia. “Sí, el que fa Ian Rankin està bé, però Edimburg no té res a veure amb Glasgow. Edimburg és una ciutat molt de casa bona. Tot allà és ric, fred i calculador. A Glasgow, hi continua havent pobresa per tot arreu”, diu. Després continua amb la seva història. “Recordo quedar-me tot sol en una habitació que donava a l'estació, i veure-hi tota mena de coses de petit, que crec que han acabat a Gener de Sang”, confessa. El llibre, publicat a Univers en català i traduït per Xavier Zambrano, és la seva primera novel·la, i també, el primer cas del detectiu canalla de moralitat borrosa Harry McCoy.
Què era el que veia des d'aquella finestra? “Martingales, bàsicament”, respon. Una criminalitat que defineix com a “domèstica” i que avui pràcticament ha desaparegut, o està en procés de desaparició. “Amb l'arribada massiva de la droga a mitjans dels setanta i principis dels vuitanta, els delinqüents es van fer més rics i els crims, més violents, ja que hi havia molt més en joc. Abans, els delinqüents vivien en pisos de protecció oficial, eren com nosaltres. Ara són milionaris”, diu. Convidat amb aquesta novel·la, el seu primer tret, a l'edició d'aquest any de BCNegra, l'escriptor, que durant 20 anys va treballar per a Warner Music, va decidir que, per començar, se centraria en el Glasgow que coneixia millor, el Glasgow d'aquells viatges de nen en què quan era l'hora de tornar, “mentre esperava l'autobús, no entenia per què hi havia tanta gent a la parada que, quan arribava l'autobús, no hi pujava: s'estaven escalfant a les reixetes de ventilació”.
És a dir, el Glasgow de mitjans dels setanta. De fet, l'any zero de Harry McCoy, el detectiu orfe amb una tòpica relació amb una prostituta en plena caiguda lliure, i una també tòpica autodestrucció – drogues, alcohol–, és del 1973. “Què puc dir dels tòpics? M'encanten! Per què havia de crear un altre tipus de detectiu? El Harry m'agradava així! A més, necessitava que fos així. Que sabés exactament el que es coïa en aquells baixos fons que encara no eren cosa de rics, que eren de gent com ell havia estat en un altre temps. Em jugo qualsevol cosa que cap altre agent de la policia s'atreviria a anar on va McCoy. De fet, ni tan sols pensaria que hi podria trobar res, perquè no tindria aquesta lògica de pensament que necessitava per apropar-me a la ciutat que volia retratar”, es defensa. I n'ha fet tota una aproximació. Fins i tot va anar a classes nocturnes d'història industrial de Glasgow.
Què puc dir dels tòpics? M’encanten! Per què havia de crear un altre tipus de detectiu? El Harry m’agradava així! A més, necessitava que fos així. Que sabés exactament el que es coïa en aquells baixos fons Alan Parks
“El procés de documentació ha estat fascinant. Al principi se'm va acudir de reunir la meva família, els que van viure aquella època conscients del que passava, i preguntar-los coses. Però no feien més que discutir pel preu d'una pinta llavors. Així que me'n vaig anar a l'hemeroteca i ho vaig descobrir tot. Des de què feien a la tele, fins a qui tocava a la ciutat. Per això surt al llibre el concert de David Bowie, n'hi ha haver un!”, recorda. Però què és exactament el que passa a Gener de Sang? Primer, que un noi mata una noia a trets –a la mateixa estació d'autobusos que el nen Parks veia per la finestra de la seva tia– i se suïcida. Després, que apareixen més cossos. Fins a sis. En una sola setmana. Les coses estan canviant, en el mal sentit, es diu McCoy. I alguna cosa el porta cap als Dunlop, la família més rica de l'època, i alhora, a Steve Cooper, el seu excol·lega d'orfenat, el dolent més dolent d'aquesta història.
Escrita al tren, en els viatges de cinc hores entre Londres i Glasgow quan va decidir tornar a Escòcia però continuava treballant a la ciutat de Sherlock Holmes, la primera novel·la de la sèrie McCoy –que ja té dos lliuraments més al carrer–, és un policial cruíssim de tipus clàssic i gust pels baixos fons autèntics, i certa tirada per la crònica històrica d'una època que, al parer de l'autor, ha estat poc tractada per la literatura. “M'he situat al punt d'inflexió. Com deia, fins al 1973, l'any en què l'heroïna va aterrar a Glasgow, el delinqüent podia cometre un crim horrible per 20 lliures, no deixaria mai de ser pobre! Després, tot es va tornar molt més salvatge, perquè les quantitats eren exorbitants”, insisteix. L'heroïna va arribar “i es va instal·lar entre la bohèmia, hi havia galeristes que fins i tot la incloïen a la nòmina! Però una dècada més tard, quan tots van començar a caure, es va apartar d'aquests ambients, i va arribar al carrer, i va ser pitjor”, recorda.
Avui, considera, el problema persisteix, però ha canviat de nom. “Ja no es diu heroïna, es diu fentanil, i està matant els nostres indigents, que cada vegada en són més perquè el govern va canviar la manera d'accedir als subsidis, va endurir la burocràcia i és habitual que passin mesos des que sol·licites una ajuda fins que l'obtens, i són mesos que passes al carrer exposat a aquest tipus de coses, baratíssimes i molt letals”, diu. “És curiós, el temps passa però la gent que forma una comunitat amb prou feines canvia. La gent d'avui és la mateixa que la de llavors, són els seus fills, els seus nets, i viuen exactament igual, perquè és impossible moure's socialment. Glasgow és una ciutat d'extrems, d'una pobresa extrema es passa a una riquesa extrema, i als dos extrems hi ha delinqüència, només que una d'elles és més perillosa i més nociva i destructiva que l'altra”, conclou l'escriptor, que de moment no pensa abandonar els anys setanta. “De fet, quan els deixi estar, també deixaré McCoy”, avança.
Sobre la firma
