15 novel·les negres per començar el 2020 i gaudir del BCNegra

L'inici de l'any és una època una mica curiosa per al món editorial. Amb les grans novetats a l'espera de temps millors després del consum nadalenc, el gènere negre s'erigeix com el gran protagonista. Impulsades per la presència del BCNegra com a escenari d'agitació i trobada (aquest any del 30 de gener al 9 de febrer) les editorials publiquen títols notables d'autors destacats, molts presents a Barcelona des de dijous. Per això hem triat entre el mar de novetats i hem rescatat alguns llibres ja publicats amb un doble objectiu: proposar lectures diverses i interessants i, per als qui ho vulguin, oferir una guia de lectura, no exhaustiva, pel BCNegra. 

Sota les flames, d'Hervé Le Corre (Ed. Bromera, traducció d'Albert Pejó). Des de la primera línia es nota el batec d'Els miserables en aquesta novel·la immensa que, amb una sàvia barreja de gèneres, retrata la lluita final de la Comuna de París i, inserit, hi trobem un crim que ha d'investigar un policia amateur, antic enquadernador, triat per al càrrec pel poble. Plena de personatges memorables (un cotxer misteriós que busca la redempció, un psicòpata oportunista, una meravellosa lluitadora per la llibertat acabada de descobrir), Sota les flames és una de les mostres de per què Le Corre és un clàssic viu del gènere a França. Aquí se sap des del principi qui es persegueix i per què, però no tant se val. Els diàlegs dels revolucionaris amb el món que s'esfondra als seus peus són antològics. L'obstinació d'aquest policia circumstancial per arribar a la veritat commou. El conjunt és un dels llibres de l'any.

Cometierra, de Dolores Reyes (Sigilo). Triat llibre de la setmana per Babelia el setembre del 2019, Cometierra és una història des del marge, una novel·la negra en què la resolució de la història està en mans d'una jove vident, que, en efecte, menja terra per poder buscar els desapareguts, resoldre crims, apropar-se a la veritat. Un supòsit fantàstic que obté tota la versemblança que necessita gràcies a la veu amb què Reyes dota la protagonista en un relat construït per la força del llenguatge d'una autora que va debutar en la novel·la amb aquesta història lírica i colpidora, una aproximació radical a la violència masclista. Cometierra viu amb el seu germà, “el Walter”, sap que el seu pare va matar la seva mare, que la seva professora Ana, desapareguda, és morta. Busca convertir el seu do en alguna cosa més que una condemna. Busca un nom, un sentit a la vida.

Mandíbula, de Mónica Ojeda (Candaya). Diu l'autora equatoriana que en les bones creepypastes no importa el qui sinó el com. Però la veritat és que ella ha construït una novel·la en què aquests dos elements s'eleven gràcies a un llenguatge poderós per construir un univers obsessiu i pertorbador en el qual el lector se sent atrapat. Una noia d'una escola pija és segrestada per la seva professora, que ella i les seves amigues han estat assetjant durant mesos. Això és el que sap el lector a les primeres pàgines d'aquesta novel·la tan especial. El que no s'imagina, el que no es pot imaginar, és tot el que ve després. Oblideu-vos de sorpreses tipus thriller o de girs espectaculars, aquí el motor de l'obsessió, de les obsessions, de la por, del que no es diu, d'això que hem fet i no volem explicar, és el que ho mou tot. El llibre és del 2018, és cert, però no deixeu de buscar aquesta autora si aneu al BCNegra.

Sombras de Reykjavík, d'Anthony Adeane (RBA, traducció de Pablo Álvarez). El 1974 dues persones van desaparèixer en pocs mesos a Islàndia. Allà les desaparicions a les zones rurals són més habituals pel clima i la nit que s'instal·la durant mesos. Els crims, en canvi, són una cosa inusual i aquest doble succés va revolucionar la societat islandesa. Adeane, periodista de la BBC i bon coneixedor del país, s'endinsa obsessivament en un cas en què es veu com la policia no sap investigar perquè no en té pràctica, on es revelen algunes de les misèries ocultes d'una societat avançada i molt particular. El conjunt és un notable true crime. El llibre és del 2019, però encara es pot trobar sense problemes.

Pols i ombra, d'Antonio Manzini (Salamandra, es publicarà aquest 2020). Torna Rocco Schiavone, tan genial com sempre, amb el seu sarcasme, la seva malenconia, la seva marihuana per sortir del tedi diari, la seva escala de "tocada de collons" per mesurar què el molesta, les seves Clarks (va pel setzè parell en 10 mesos a Aosta, lluny de la seva Roma estimada, caigut en desgràcia). La trama comença amb l'assassinat d'un transsexual, però es desplega gairebé sense voler, sense que el lector se n'adoni, fins a arribar a les altes esferes, a la corrupció eterna del poder. Els agents babaus i provincians que formen l'equip del subcap (no comissari) Schiavone, l'amor impossible per la Caterina o el seu veí Gabriele, un adolescent desastrós per a qui Rocco és una figura paterna, formen un conjunt entranyable. L'humor, tan necessari, i l'oda a l'amistat de debò es compaginen sense problemes amb històries violentes en què el nostre heroi acostuma a sortir malparat. Un fan, com soc, de les sèries de detectius, puc dir que és complicat aconseguir en el sisè lliurament el millor nivell. Manzini ho ha fet.

Al BCNegra l'autor italià hi havia d'anar amb Alicia Giménez Bartlett, que finalment no pot assistir-hi. No té cap novel·la nova, però va crear Petra Delicado, una agent de la Policia Nacional a Barcelona quan encara existia la pesseta, un personatge que continua tan viu i contemporani com si l'hagués escrit ahir. 

L'últim petó autèntic, de James Crumley (Edicions 62, traducció de Marta Bes). Crumley no hi serà a Barcelona, va morir el 2008, però el comissari Carlos Zanón ha preparat un homenatge que coincideix amb la reedició en castellà (El último beso, Salamandra Black, traducció d'Enrique de Hériz) del millor llibre d'un autor únic i original. El protagonista és C.W. Sughrue, veterà del Vietnam, investigador privat, alcohòlic, visceral i honest, amb certa tendència a encapritxar-se i enamorar-se de la gent que persegueix acompanyat d'un bulldog alcoholitzat. L'excusa, la recerca d'un escriptor amb tendència a les escapades, argument que dona motiu a una road movie i a un desplegament d'ironia, saviesa i estil que s'ha vist poques vegades en el gènere.

La deshonra de Sarah Ikker, Yasmina Khadra (Alianza, traducció de Wenceslao-Carlos Lozano). Si voleu estar còmodes llegint una novel·la de gènere, us heu equivocat de finestreta. Khadra torna a presentar-nos un relat amb elements clàssics per desmuntar les misèries d'una societat, en aquest cas la de Tànger, classista, masclista i corrupta. Hi ha en aquesta novel·la, en la qual seguim els passos del tinent Idriss Ikker darrere la pista del violador de la seva dona, una sèrie de personatges, sobretot els dos principals, que fugen de qualsevol tòpic, que incomoden o indignen el lector, una qüestió en què l'exmilitar algerià és un expert (llegiu si no, per exemple, Khalil, també a Alianza). A França alguns crítics van destacar la història d'amor que, asseguraven, tanca aquesta novel·la. A mi em posa els pèls de punta i no sé si és amor o una cosa molt més fosca.

Cruz, de Nicolás Ferraro (Delito). Ara que aquesta novel·la negra està editada a Espanya (ai, el mercat editorial en castellà, tot un laberint) és un bon moment per recomanar-la. Amant del gènere com pocs, lector excels i gran conversador, Ferraro sap el que es fa i des del primer moment ofereix un llibre amb aquests ingredients: violència, lleialtats creuades, conflictes interiors i bones dosis d'acció. El Tomás és un Cruz. Els Cruz, almenys la majoria, són uns cabrons violents i endinsats en les drogues a un costat i altre del negoci. Però el Tomás no és així. Ara, quan el seu germà es fica en un embolic i molesta qui no toca en el triangle fatídic que forma la frontera de l'Argentina, el Brasil i el Paraguai, el Tomás s'ho replanteja tot. El llibre, finalista del Dashiell Hammett el 2017, té acció, molta; violència, no poca, i literatura. Si teniu ganes d'emocions fortes, obriu-lo.

1793. El llop i el vigilant, de Nicklas Natt och Dag (Proa, traducció de Jordi Boixadós). Aquest senyor amb un cognom tan sonor és un aristòcrata d'una de les famílies més importants de Suècia i, també, el responsable d'aquest híbrid entre novel·la negra i històrica que, com passa amb Le Corre, sap agafar el millor de tots dos. Com explicava Carles Geli en el seu reportatge des d'Estocolm, es tracta de la primera part d'una trilogia que es traduirà a una trentena de llengües i de la qual s'han venut més de 300.000 exemplars només a Suècia. Un disbarat. El protagonista és l'advocat Cecil Winge, un home cartesià, un esperit avançat al seu temps. La trama recorre al clàssic cos mutilat trobat al riu sense elements per identificar-lo que obliga Winge (un home a prop de la mort, un dels millors personatges amb els quals m'he topat últimament) i el seu ajudant (un exmilitar sense braç que no té res a veure amb Winge) a buscar la identitat de l'assassí i de l'assassinat. Un joc detectivesc del qual se serveix l'autor per mostrar-nos l'Estocolm de l'època, les seves tensions i els seus somnis revolucionaris.

Gener de sang, d'Alan Parks (Univers, traducció de Xavier Zambrano). Aquí us deixo el testimoni de Laura Fernández: “Harry McCoy és un home dur o, almenys, això és el que sembla. Va créixer en un orfenat i, encara que la seva feina com a detectiu l'hi hauria d'impedir, va sempre jugant amb el que no s'hauria de fer. Però què passa quan un home dur s'ha d'enfrontar al més abominable dels casos imaginables? Al clàssic cas que marca un abans i un després no només en la vida d'un detectiu sinó en la història d'una ciutat? Que res del que faci li semblarà prou fins que el culpable sigui entre reixes. Però què és el que ha passat? Han trobat sis cadàvers en una setmana. El lloc? Glasgow. El moment? El 1973, l'any en què l'heroïna comença a planar sobre la ciutat i a descartar els més febles. McCoy estira el fil del parell de primers cossos –el d'una noia a qui un gairebé adolescent ha disparat en un carrer del centre un moment abans de suïcidar-se– i acaba davant del timbre de la casa de la família més rica de Glasgow: els Dunlop. Per als Dunlop, no hi ha res impossible. Espremen, amb els seus diners, els de baix, perquè els de baix els importen una rave. Heus aquí l'inici d'una nova sèrie, el naixement d'un nou vell detectiu instintiu, canalla, tossut i escocès”.

Siete tumbas, un invierno, de Christoffer Petersen (RBA, traducció de Cristina Martín). Abans que arribi el fred, els enterramorts d'una zona apartada de Groenlàndia caven set tombes per als morts futurs. Però en aquest cas no saben si en seran prou. L'arribada a la zona de Matse, un policia prejubilat i amb problemes de salut després d'haver patit les tortures d'un criminal en el seu últim cas, coincideix amb la desaparició d'una jove, filla de la primera ministra de l'illa més gran del món. El context serveix a l'autor, que hi va viure set anys, per repassar les tensions ètniques i lingüístiques que es viuen, la complicada relació amb Dinamarca i com l'utilitzen polítics d'un i altre signe. Això és el més interessant d'una novel·la que, en l'aspecte purament criminal, és més corrent.

Oro negro, de Dominique Manotti (Off Versátil, traducció d'Albertina Rodríguez). Théo Danquin és un investigador brillant i precoç, una mica Dupin, que deixa el Líban el 1973 per convertir-se en comissari a Marsella, una ciutat apassionant i un escenari criminal perfecte. També és homosexual, una cosa que mai ha estat fàcil, però encara menys en aquells temps i a la policia. Tinc la impressió que ningú la retratarà mai millor que Jean Claude Izzo en la seva trilogia de Fabio Montale, però Manotti sap el que es fa. Amb aquestes claus, una de les grans autores del gènere a França desplega tot el seu ofici, posa en evidència les trames que hi ha al darrere de tot poder establert i utilitza el poder de denúncia en el millor sentit. Si no n'heu llegit res, aquest és un principi tan bo com qualsevol altre. Com diu el comissari Zanón, que és una mica a tot arreu, al mateix llibre: “Si t'agrada la novel·la negra i no has llegit Manotti, estàs d'enhorabona: llegint-la t'agradarà molt més).

El último Hammett, de Juan Sasturain (Navona). Diria que aquest llibre que a Sasturain li va comportar diverses dècades d'anar amunt i avall és una carta d'amor a l'autor d'El falcó maltès, al gènere negre i a la literatura. Amb aquest llibre va guanyar l'últim premi Dashiell Hammett de la Setmana Negra de Gijón (ex aequo amb Carlos Bassas). O, com diu Carlos Zanón en el pròleg de l'edició espanyola de l'obra: “Sasturain ha escrit un llibre superb amb llum crepuscular i espurnes lluminoses de llum d'estels ja apagats, en aquest punt de vista de final de trajecte vital i literari d'un dels pares del que va acabar sent el gènere negre”.

Érase un río i Vertedero americano, de Bonnie Jo Campbell (Dirtyworks, traducció de Tomás Cobos). Aquí n'incloem un parell, reedicions dels dos llibres traduïts d'aquesta autora radical en el seu llenguatge, constructora de grans personatges (Margo, la jove d'Érase una vez… és un exemple de com es crea una protagonista que és i se sent lliure, amb tot el que això té de bo i de dolent per a ella). Amant d'uns EUA profunds on també viu és, sens dubte, una de les grans cites de BCNegra.

Coda. Juan Madrid. El premi Pepe Carvalho sol encertar-la en les seves decisions i aquest any ho ha tornat a fer. Reconèixer Juan Madrid és reconèixer un dels pares de la novel·la negra contemporània a Espanya, un autor que enfonsa les arrels de la seva obra en una visió crítica i contestatària d'una realitat que no li agrada. Creador de Toni Romano, les novel·les del qual està reeditant Alianza en la seva col·lecció 20/13, autèntic cronista de la Transició i el desencís, l'autor de Días contados ha demostrat que segueix en forma, després d'uns greus problemes de salut, amb la publicació de Perros que duermen (Alianza).