El papa Malkovich rep Sharon Stone

The new Pope. Temporada 1. Capítol 5. El papa Joan Pau III (John Malkovich) rep en audiència privada una dama, la senyora Stone (Sharon Stone). Aquesta primera escena –set minuts– de l’episodi és una joia de la broma, del metallenguatge i de les segones intencions. La senyora Stone és la mateixa que va protagonitzar la celebèrrima seqüència de l’interrogatori a Instinto básico, ara fa 28 anys. Allí vestia de blanc. Ara de negre i, inicialment, amb mantellina. Elegant, amb unes ulleres que li duren un parenostre, encara té una discreta malícia seductora. L’al·lusió a la pel·lícula la fa el pontífex, tot just encetada la conversa, quan li demana que, si us plau, tingui les cames creuades i no les mogui. Stone obeeix fins que al cap d’una estona –amb els “abductors adormits”, diu, de tanta immobilitat– demana permís per creuar les cames cap a l’altre cantó. Un permís que el Papa concedeix fent que tots els clergues assistents a la trobada, i ell mateix, girin el cap per no contemplar la maniobra. En coneixen els antecedents. “Acabarem apreciant el valor del sacrifici”, els diu. Mirar, en aquest instant, és un privilegi exclusiu de l’espectador.

Durant tota l’escena, el personatge de Stone té un doble atribut: és la senyora Stone i és l’actriu que tothom recorda. I el Papa s'hi adreça en aquesta doble condició. Li atribueix al personatge que el visita virtuts que diuen que té Sharon Stone. Per exemple, un coeficient intel·lectual de 154. Parla amb l’actriu quan li demana un regal de record i ella li dona les sabates d’agulla, d’una enorme i inapropiada agulla si no fos qui és. Un obsequi que accepta sense escarafalls mentre la senyora Stone continua l’audiència descalça. No hi haurà ablució, com fa el Papa una vegada l’any. La senyora Stone li demanarà que l’Església accepti el matrimoni homosexual. Una petició que no serà atesa per Joan Pau III. I ell li preguntarà què pot fer la institució per ser més eloqüent. La dama li aconsellarà que es repengi en l’art –“l’art també passa, però és més astut”, li diu. Però no solament en la permanència de l’art del Renaixement. Cal saber aprofitar l’art contemporani, igualment capaç de certa perennitat.

La seqüència és un exemple de les troballes que hi ha a la sèrie de Paolo Sorrentino, una continuació de The young Pope, afortunadament no tan basada en la figura de Pius XIII (Jude Law). Aquella tenia uns capítols més atents a les conductes esbojarrades i disruptives del Papa que no pas a la seva lectura reaccionària del dogma. Ara, Pius XIII està en un etern coma terminal. El seu successor, Francesc II, que escandalitza la cúria volent instaurar un veritable vot de pobresa i deixant entrar immigrants a ocupar els salons vaticans, tindrà sospitosament un brevíssim mandat que recorda els 33 dies de pontificat de Joan Pau I. Després de la seva mort sobtada, el secretari d’estat, el cardenal Angelo Voiello (un enorme Silvio Orlando) maquina que el conclave esculli un aristòcrata anglès, culte, conservador i manejable. I així apareix el personatge de Malkovich. Tres papes, i no solament dos, coincidint a l’estat vaticà. A partir d’ací, Sorrentino construeix una narració d’intrigues i secrets on regna la fal·làcia de la diplomàcia vaticana i una depurada ornamentació visual. HBO no ha penjat encara tots els episodis (10). Encara s’han de revelar alguns misteris i imatges d’un abast, ara per ara, incomprensible.

Particularment en les escenes que afecten les monges, hi ha una desigual administració de situacions i del seu registre –de la versemblança més mil·limetrada a la disbauxa increïble. Cal anotar, però, la vaga de les religioses reclamant més visibilitat i paper pastoral. Un episodi que recorda les monges fregant i vestint l’altar de la Sagrada Família mentre el Papa i el seu seguici masculí ho contemplaven (febrer del 2010).

Els actors transmeten un convenciment absolut i els escenaris i els rituals, majestuosos quan convé, s’afegeixen a uns diàlegs molt pensats que porten a un plaent artifici intel·lectual. Hi ha nyaps i subtrames aparentment innecessàries, però a The new Pope li és aplicable el comentari que va fer un dia Sorrentino sobre la Bíblia: “Creure en Déu és difícil, però la història està molt ben explicada”.