El tobogan d’Estepona

El president del Parlament, Roger Torrent, acostuma a mostrar un gran aplom i una indestructible seguretat exercint el seu càrrec. Hi ajuden un tarannà impecable i una veu pausada i greu. Si jo fos diputat, em sentiria tranquil per la seva capacitat d’aplicar el reglament. Fins i tot si no formés part del seu grup parlamentari. Parlo de conduir coneixent les normes de trànsit.

Per això, en detectar, per un gest i una pausa, que el sobrevenia un instant de desorientació, m’he alarmat, i he vist clarament que el pendent per on es mou aquesta legislatura és més pronunciat que el tobogan d’Estepona.

No entro en detalls perquè serien inintel·ligibles –ho eren per a força diputats i diputades–, però en un moment de la tarda el portaveu de Junts per Catalunya, Albert Batet, li ha argumentat que havia de suspendre el ple. Roger Torrent, com dic, ha fet una pausa, ha mirat uns papers, ha intentat dir alguna cosa. En aquell moment semblava un àrbitre demanant el VAR. De seguida s’ha recuperat i ha anunciat una aturada momentània per reunir la Mesa. Però fins i tot això ha semblat com si demanés el comodí del públic.

El ple s’ha suspès, i ja era la tercera vegada en una hora i mitja. S’ha reprès per fer dues votacions, i ha mort definitivament abans d’acabar tot l’ordre del dia. No sé si us heu quedat alguna vegada sense benzina al cotxe, de tant forçar el límit. Jo sí. Us ho explico: els moments abans de l’aturada total, el motor fa uns senyals d’ofec, s’interromp, panteixant, com si tossís. Doncs això és el que m’ha semblat aquest ple intermitent. Els instants previs al col·lapse total.

La legislatura està morta i només falta certificar-ho. La crisi entre ERC i JxCat és irrecuperable (cosa que no vol dir que no els toqui governar junts un altre cop, segons el que digui l’aritmètica futura, però vaja, ja fa anys que estan així). Ara com ara, no es pot detectar ni una traça de confiança mútua. Ja s’ha encarregat JxCat d’evidenciar-ho amb el ritus de les entrades i sortides de l’hemicicle: els consellers d’aquest partit han entrat quan Torrent ja feia dos minuts que parlava, després s’ha absentat tot el grup, més tard han anunciat que no votarien si no podia votar Quim Torra (després de perdre l’acta de diputat)… I si a l’hemicicle hi ha escenificació del divorci, als passadissos ja no hi ha pal·liatius contra l’adversari. Perdó, vull dir contra el soci de Govern.

Arribats a aquest punt, el llapis USB del conseller d’Economia, Pere Aragonés, amb els Pressupostos de la Generalitat fa l’efecte que no s’arribarà a connectar mai a cap ordinador, i la bucòlica imatge de l’acord Govern-Comuns de la setmana passada apareix avui com una foto sèpia d’abans de la guerra (l’expressió es refereix a la Guerra Civil, no a la metafòrica entre indepes). Tot indica que només falta que es digui quan seran les eleccions.

Això és el que avui està en joc, encara que no els faci gràcia a Ciutadans, que han intentat cridar l’atenció, una vegada més, amb un infantilisme preocupant –cridant “delinqüent!” a Torra– i només ha aconseguit ser la cirereta ridícula d’un ple que ja era per si sol força friqui. Es diria que han entès que el final de la legislatura no els és favorable, i aprofiten les seves últimes opcions de primers plans.

El més trist de tot plegat és adonar-se que la fractura no ha arribat per una discrepància de fons en la gestió governamental, sinó que n’hi ha hagut prou amb la falca introduïda per un òrgan de protagonisme exagerat i sobrevingut, la Junta Electoral Central, exercint un poder que era inimaginable. I per una pancarta.