A favor del feminisme

Els moviments feministes han tingut sovint una tendència irrefrenable a intervenir en la vida privada. Les primeres sufragistes nord-americanes del segle XIX lluitaven pel dret de les dones amb el mateix ímpetu moral amb què advocaven per la prohibició de l’alcohol. La pornografia i la prostitució, en coherència amb els seus principis tradicionalistes —moltes d’elles provenien de comunitats religioses cristianes—, no eren tampoc pràctiques que, com les feministes radicals d’avui, estiguessin disposades a tolerar. Temps a venir alguns sectors del feminisme d’esquerres van començar a reaccionar contra la revolució sexual dels seixanta i a denunciar, amb els mateixos ulls d’escàndol de les seves precursores tradicionalistes, la pretensió de les dones més valentes d’aquells anys de desafiar, amb la desinhibida exhibició dels seus cossos, l’ordre social establert. Aquestes últimes eren les autèntiques feministes, les que lluitaven per l’alliberament total de la dona i no per la seva submissió al victimisme, el proteccionisme i el puritanisme.

Però no tot s’acaba aquí. A partir de la dècada dels setanta, els anomenats estudis de gènere van anar absorbint les ments acadèmiques per infestar després la política i constituir-se finalment en la ideologia dominant del segle XXI. Abeurant-se en les abstruses elucubracions del postestructuralisme, aquesta ideologia propugna la inexistència del determinisme sexual —“el gènere és una construcció social”— i es proposa institucionalitzar aquest principi com el fonament suprem de la igualtat.

En els temps demencials que ara se’ns imposen, la ideologia de gènere ha empeltat els fruits pansits de les últimes onades de feminisme, però tard o d’hora havia d’esclatar el conflicte: si tothom pot decidir el seu gènere sexual, la dona, i en conseqüència el feminisme, perd tota raó de ser. Als Estats Units, les feministes conservadores i les feministes radicals progressistes, que fins fa poc eren enemigues irreconciliables, s’han unit per evitar que prosperi l’Equality Act, que, entre altres decisions progressistes, vol reconèixer oficialment el sexe que cada ciutadà, per simple declaració, decideixi que és el seu, i consagrar els drets dels pares a hormonar i operar els fills a partir dels quatre anys. A Espanya, el Partit Feminista ha reaccionat igualment contra el projecte de Llei d’Igualtat, imitat del nord-americà i que Unides Podem vol presentar al Congrés. És el moment d’estar al costat del feminisme. Després, si sobrevivim, ja ens desempallegarem del puritanisme, la paritat i el llenguatge inclusiu. Però no vull pecar d’optimista.