Un repte necessari

Va passar ara fa poc més d’un any. Després de ser proclamat candidat de Catalunya en Comú per Barcelona, Jaume Asens va anunciar que si Podem i les seves confluències governaven, reformarien el Codi Penal per alliberar els polítics que llavors eren en presó preventiva. Feia poc que el judici del procés havia començat, la seva retransmissió diària reforçava les posicions assumides prèviament per la dividida ciutadania de Catalunya, els prejudicis estaven a flor de pell, la justícia era sota els focus i la seva formació política lluitava per ocupar un espai ja doblement criticat: l’equidistància. Tot i així, la trajectòria professional d’Asens com a advocat i les seves relacions personals amb alguns dels encausats o dels fugits l’assimilaven a un company de viatge de l’independentisme. De fet, se l’havia presentat com un dels assessors jurídics convocats d’urgència per Puigdemont per decidir en quin país europeu podria obtenir més bon tracte judicial si marxava d’Espanya. Bèlgica va ser el suggeriment i el destí.

La legislatura es va frustrar per raons més que sabudes. La falta de química entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias no va aconseguir trobar una fórmula eficaç i ens van empènyer altre cop a les urnes. El que va ser impossible a la primavera es va aconseguir a la tardor i la topada de llavors s'ha convertit, nou mesos després, en el primer govern de coalició de la història de la democràcia espanyola recent. Un embaràs dur, una llarga gestació. Entre tants reajustaments i canvis de posició, Asens va mantenir en campanya la mateixa proposta, tot i que matisada en relació amb el motiu inicial. Havia desaparegut qualsevol referència als protagonistes catalans de la pitjor crisi viscuda a Espanya en dècades. I si en el primer embat semblava un brindis al sol perquè no era gens clar que poguessin governar perquè el PSOE no semblava predisposat a sumar-se a les ànsies podemites, les rebaixes de gener socialistes ens ofereixen ara, en el moment oportú, la possibilitat de revisar els aspectes del Codi Penal que més grinyolen i que resulten menys adequats per poder reparar els desperfectes de la política judicialitzada.

És tan obvi que la reforma del Codi Penal es tracta d’un altre gest cap a l’independentisme com que la reconducció de la situació passa per aquí

Així, anunciar que es traslladarà al legislatiu la responsabilitat de redefinir el delicte de sedició mentre s’està jutjant el major Trapero i la Fiscalia s’inaugurava en el judici de l’Audiència Nacional obrint la porta a rebaixar un grau la pena per rebel·lió, suposa advertir que els temps estan canviant. Per descomptat, també per als condemnats pel Suprem, que es podrien beneficiar d’una rebaixa considerable de penes, alhora que es limitaria a partir d’ara als jutges el marge de maniobra especulativa que ha dominat el debat jurídic durant els últims mesos fruit de la sentència del 14 d’octubre. Recordem que al Suprem set homes sense pietat li van negar a la Fiscalia la raó però l'hi van compensar amb unes condemnes desproporcionades pel delicte suposadament provat. Que tot plegat coincideixi amb la polèmica pel nomenament de Dolores Delgado com a nova fiscal general de l’Estat un dilluns després d’arribar d’un cap de setmana al qual se’n va anar com a ministra de Justícia, no ha fet res més que enervar l’oposició, que continua veient en tots aquests moviments del tauler la jugada oculta dissenyada durant la negociació amb Esquerra Republicana per facilitar la investidura de Pedro Sánchez.

El dubte raonable és, en tot cas, de què se sorprenen. És tan obvi que es tracta d’un altre gest cap a l’independentisme com que la reconducció de la situació passa per aquí. Per tamisar unes lleis que, a més d’inconcretes i inadequades per als nous temps, han facilitat als jutges més polititzats les eines per exercir de corretja de transmissió de les voluntats de qualsevol executiu que s’escudi en el Codi Penal per eludir la seva obligació negociadora i castigar així díscols irresponsables que, si es mereixessin pena, l'haurien de pagar amb un càstig electoral sever per incomplir els seus compromisos. Però ni aquest és, pel que s’ha constatat, el caràcter d’una part dels catalans ni exemples similars s’han pogut veure en la història recent d’Espanya. Al final, tampoc sembla que siguem tan diferents.

No se n’adonen, els qui acusen el nou executiu espanyol, que està teixint la tela amb la qual abrigar Esquerra Republicana perquè se senti còmoda en la nova relació. I que, una vegada acabada aquesta peça feta a mida, seran els d’Oriol Junqueras els qui hauran de decidir sense marge de maniobra perquè l’operació s’haurà fet amb la cirurgia més asèptica possible en un quiròfan ple de virus hospitalaris. El Congrés dels Diputats del qual formen part i al qual s’apel·larà perquè contribueixi a actualitzar mirades del segle XIX mantingudes per partits ancorats en el XX per a una societat del XXI.

La pilota és ara a la seva teulada i no li queden més excuses. Esquerra davant del mirall.