El que Fátima Báñez va deixar a la Sara

D'aquelles noces, aquests confits Ni més ni menys que 55 catedràtics de Dret Laboral d'Espanya, gairebé la meitat dels que hi ha, van subscriure el 2012 un comunicat conjunt en el qual advertien de les conseqüències de la reforma laboral que projectava el Govern del PP. En els seus arguments desmuntaven els dos principals esquers amb què la ministra Fátima Báñez pretenia legitimar la contrareforma: que serviria per crear ocupació i que acabaria amb la “insuportable dualitat” del mercat de treball. La dualitat entre uns treballadors suposadament privilegiats per tenir contracte indefinit i molts d'altres, majoritàriament joves, sotmesos a la precarietat.

Per als catedràtics, la reforma implantava “un veritable sistema d'excepció en les relacions laborals, que atorgava poders exorbitants a l'empresari”, de manera que “la constant reducció dels drets dels treballadors s'acompanya d'una progressiva afirmació de la unilateralitat empresarial, sense control ni contrapès”. Però la qualificada advertència dels que coneixien més bé el que podia passar va ser ignorada i el que s’esdevingué a partir de llavors és un exemple de com es pot construir un relat destinat a emmascarar la realitat i imposar uns objectius polítics que, de fer-se explícits, serien rebutjats.

Les estadístiques no reflecteixen el calvari que molts joves no qualificats han de passar per trobar feina

Una cosa semblant està passant ara, encara que a la inversa, a propòsit del salari mínim interprofessional. Quan el govern de Pedro Sánchez va anunciar que l’apujaria un 22%, el Banc d'Espanya va sortir rabent per advertir que la pujada destruiria 125.000 llocs de treball. No va ser així, però això no impedeix que ara, davant d'una nova pujada, el Banc d'Espanya insisteixi, contra tota evidència, en la mateixa predicció.

La reforma laboral de 2012 ha tingut conseqüències molt negatives per a milions de persones. El que va passar amb Ryanair és només l'últim exemple de l'efecte que ha tingut en la qualitat i seguretat de l'ocupació: poder gairebé absolut per a l'empresa, com advertien els catedràtics, i escassa capacitat de defensa per als treballadors. Només així s'explica que una companyia privada que des de 2003 ha rebut 60 milions d'euros de fons públics per operar a l'aeroport de Girona, pugui primer fer xantatge a la Generalitat, com va fer fa vuit anys per renovar el conveni de 2003, i ara, als treballadors.

Entre els efectes del nou ecosistema laboral figura la desprotecció total d'una nova classe de treballadors, la dels falsos autònoms i els riders, que ja ni tan sols entren en la categoria de precaris perquè no tenen contracte laboral. Són mers prestadors de serveis i treballen en condicions d'estrès i de submissió gairebé feudal, com molt bé reflecteix Ken Loach a la seva última pel·lícula, < CF1001>Sorry we missed you</CF>. La desprotecció ha arribat a l'extrem que un treballador pot ser acomiadat a Espanya per posar-se malalt. Ho ha avalat una sentència del Tribunal Constitucional el ponent del qual —convé recordar-ho ara que es parla tant d'incompatibilitat entre política i justícia— és el magistrat Andrés Ollero, que durant 17 anys va ser diputat del PP.

Vuit anys després d'aquella reforma que donaria estabilitat a l'ocupació, l'ocupació és més inestable que mai. Fins i tot per als afortunats que aconsegueixen una feina fixa: el 31% dels 11 milions de contractes fixos firmats des de 2012 són de menys d'un any. La “insuportable dualitat” del mercat laboral amb què es va justificar no només no s'ha corregit, sinó que s'ha fet més insuportable. La precarietat s'ha generalitzat entre els joves, cosa que deixa als peus dels cavalls tota una generació que ja s'apropa als quaranta i que en molts casos no serà a temps de cotitzar prou temps per cobrar una pensió mínimament digna.

La reforma laboral ha creat, a més a més, una nova categoria: la dels treballadors pobres. Espanya és el tercer país de la UE amb més proporció de gent que, fins i tot tenint feina, és pobra. El 2017 representaven el 13,1% de tots els treballadors i el 15% de les llars amb algun membre amb feina. Un informe de Fedea xifra en cinc milions els treballadors en aquesta categoria, però aquestes estadístiques difícilment permeten apreciar el calvari que molts joves no qualificats passen per trobar feina, obligats en el millor dels casos a encadenar subocupacions mal pagades. És l'herència que Fátima Báñez ha deixat a la Sara, la protagonista de la pel·lícula La hija de un ladrón, de Belén Funes. Una altra vegada és el cinema social el que ens apropa a aquesta realitat de somnis trencats i vides difícils. L'estrès de la precarietat posa a prova la salut mental i per això l'ansietat i la depressió s'estan convertint en la malaltia laboral del nostre temps. Hi ha moltes joves com la Sara que han de lluitar cada hora del dia per una vida que els costa molta feina viure.

Tot això és el que el nou govern ha de solucionar amb la derogació d'aquella infausta reforma laboral.