La sortida de Guirao com a símptoma

La notícia ha passat molt desapercebuda perquè la cultura és gairebé sempre la Ventafocs de la política. Però m’ha semblat un senyal preocupant que José Guirao no hagi seguit al capdavant de Cultura. I que ningú hagi donat especial importància a aquest fet, com si el paper menor de la cultura estigués assumit per l’opinió pública. I encara és més inquietant quan, segons sembla, Sánchez ha optat per un desconegut successor, José Manuel Rodríguez Uribes, per la seva bona relació amb el món de l’esport.

Per a potències mitjanes com Espanya, amb un pes econòmic i polític relatiu en l’escenari mundial, és evident que la cultura pot ser un instrument de primer ordre per ser al món. I la veritat és que l’únic país que realment ho ha entès així és França, que s'ha entregat a la cultura per aparentar una capacitat d’influència molt superior a la que realment té. I ha estat cultivant aquesta via des de fa molt de temps amb la plena complicitat de la ciutadania. Passen els governs i continua sent una prioritat d’Estat. Va ser Malraux, ministre del general De Gaulle, que va teixir la xarxa de cases de la cultura, de la mateixa manera que avui França té tot el territori ple d’equipaments, museus, teatres, escenes, amb etiqueta nacional, és a dir, amb ple suport institucional. La seva capacitat de dotar d'embolcall cultural qualsevol esdeveniment i empaquetar-lo com cal perquè creï model és proverbial. I així ha resistit França, mantenint contra vent i marea la seva singularitat, davant del poder de colonització de la cultura anglosaxona amb tota la seva capacitat industrial i comercial.

Qui més ha entès en aquest país el poder de la cultura ha estat probablement Pasqual Maragall com a alcalde de Barcelona. Va entendre ràpidament que una ciutat amb consciència de capital però amb escàs poder econòmic i polític només tenia una carta: la del softpower. I va aconseguir que el model Barcelona –va ser Frederic Edelmann a Le Monde qui el va batejar– es convertís en referència urbanística i cultural, fent de la capacitat d’una ciutat per reinventar-se cíclicament la seva força. I apostant fort per les pròpies capacitats: és a dir, amb la voluntat de ser model i no còpia, que és l’única manera d’adquirir significació universal. Buscar la internacionalització important gadgets i franquícies aprima i desdibuixa el poder cultural d’un país. I a la llarga ni tan sols funciona com a negoci.

Desplaçar un expert com Guirao, vinculat directament a la creativitat i a la projecció cultural (i amb les relacions necessàries per crear complicitats) i substituir-lo per una persona sense atributs culturals, sense haver-li deixat temps per desenvolupar el seu projecte, indica certa confusió en les prioritats. Sé perfectament que l’agenda social és la principal demanda que desafia aquest govern. I és realment prioritari cohesionar una societat trinxada. Però un president socialista hauria de saber que la cultura també forma part de la qüestió social, i no precisament per tenir les masses entretingudes, com l’esport espectacle que pel que sembla preocupa el president. Una política cultural hauria de contribuir a fer que el softpower espanyol fos força més que el Reial Madrid, el Barça i Rafa Nadal. Amb alguna cosa s’ha d’entretenir la il·lusió dels que es queden i amb els ídols esportius surt barat a l’Estat. Però l’ambició de l’esquerra hauria d’explorar amb gosadia altres camins, en què la cultura pot fer de cruïlla (entre vida, experiència, creativitat, innovació i coneixement) que configura la força simbòlica. Tot plegat requereix, sens dubte, recursos i complicitats i implicació de tots, especialment en un moment decisiu en què s’estan formant els paràmetres culturals del futur pròxim. I es necessiten potents espais de trobada entre sabers, arts i ciutadania.

Si rescato el cas Guirao, que a mi em sembla més que una anècdota, és per interpel·lar tothom. No només el Govern de l’Estat, sinó també les comunitats i els ajuntaments. Unes poques ciutats han entès la virtut d’apostar per la cultura. No hi renuncieu. Però la veritat és que la pugna cultural institucional ha perdut ritme enmig de la profunda crisi que viu Espanya. La cultura és un bé de primera necessitat. I hauria de ser l’avantguarda contra el fanatisme. Que les deficiències en política cultural no formin part del debat polític ni facin caure governs no és argument per desentendre-se’n. És un termòmetre del nivell d’un país.