El factor humà

Què necessita el nou govern d’esquerres per consolidar-se i desautoritzar els qui auguren que tindrà una vida curta? L’argument principal per a la catàstrofe és que un govern amb una majoria molt precària quedarà acorralat entre la dreta –amb terminals actives a l’aparell d’Estat, en el món econòmic i als mitjans de comunicació– i l’independentisme, que, parapetat en el seu programa de màxims com a mode de supervivència, pretendrà exigències impossibles que faran descarrilar qualsevol intent de retorn real del conflicte a la política.

Hi ha raons que avalen aquesta anàlisi: no hi ha a la dreta, pel que es veu, ningú capaç de liderar-la des de posicions liberalconservadores, de manera que cada vegada és més difícil distingir entre Vox, el PP i Ciutadans, instal·lats en la política de xoc permanent. Mentrestant, una part del sobiranisme català, encallat en les seves fabulacions, ha trobat en la confrontació el seu mode de supervivència. Davant d’aquest escenari, la carta del Govern és confiar sense por que la majoria dels ciutadans volen una resolució negociada dels conflictes en curs. I si és així, té prou espai per consolidar-se, almenys mentre els seus il·luminats adversaris continuïn enrocats. Ha estat tant el soroll i la fúria que els costa a uns i altres entendre que aquest camí no té sortida. Tot arribarà.

No hi ha a la dreta ningú capaç de liderar-la des de posicions liberalconservadores. Cada vegada és més difícil distingir entre Vox, el PP i Ciutadans, instal·lats en la política de xoc permanent

Des d’aquesta perspectiva, la possibilitat de l’èxit del nou govern dependrà en bona mesura del que podríem anomenar el factor psicològic. Tant Sánchez com Iglesias han pujat molt ràpid. El 2014 és l’any que marca simbòlicament el final del règim del 78, amb la mort de Suárez, l’abdicació de Joan Carles i la sortida de Rubalcaba de la política, el 9-N català i la irrupció de Podem en les eleccions europees. Fins llavors ni Sánchez ni Iglesias existien políticament. En cinc anys un recorregut ple d’alts i baixos els ha portat al poder. I si no hi han arribat abans, i potser en millors condicions, ha estat perquè s'han bloquejat entre ells. A Sánchez li costa espolsar-se la cultura del corporativisme bipartidista i Iglesias ha assumit lentament –i amb retrocessos significatius– la distància que hi ha entre els carrers i places i les institucions.

Dues trajectòries curtes i amb topades considerables, sobre un escenari molt complicat. Es posarà a prova el grau de maduresa al qual han arribat tots dos personatges, que és expressió de l’autoestima (el principal recurs contra la vanitat) i de l’autoritat que seran imprescindibles en el temps que vindrà. Per què? Per no deixar-se immobilitzar per les pors del qui se sent insegur; per evitar la tendència letal de l’esquerra a la psicopatologia de les petites diferències; per resistir les pressions internes de cada una de les famílies (algunes baronies del PSOE enredant per evitar que Sánchez s’allunyi del vell ordre i amb els sectors més radicals de Podem denunciant traïdors); per emprendre sense por canvis significatius en les polítiques i en les maneres de portar-les a bon port; per emprendre una negociació amb el sobiranisme català que obre realment un nou marc de relació, sense que la frustrin les amenaces de la dreta ni la intransigència de cert independentisme; per afrontar la lluita ideològica contra el neoautoritarisme; per fer real un canvi de prioritats en l’agenda política, amb la lluita contra les desigualtats al centre; i perquè la ciutadania que vol solucions raonables se senti interpel·lada i implicada. Dit d’una altra manera, no n’hi ha prou amb el fet que hagin arribat al poder, ara han de demostrar que el canvi és real i dur a terme reformes importants. És a dir, oferir expectatives de futur, que és el que ara mateix no s'albira. I per això cal decisió, temprança i resistència.

Una part del sobiranisme català, encallat en les seves fabulacions, ha trobat en la confrontació el seu mode de supervivència

Amb això aconseguiran guanyar temps per demostrar que la radicalització de la dreta no porta enlloc i per donar raons a l’independentisme perquè contribueixi a la creació d’un nou escenari. I així obrir espais perquè s’hi pugui anar incorporant la gran majoria, sense la qual la necessària refundació d’un règim esgotat serà una pura utopia. Ja arribarà el moment de ser exigents amb els qui continuïn instal·lats en el bloqueig. Ara mateix, la primera responsabilitat recau sobre Sánchez i Iglesias: ells han de fer creïble que la voluntat de canvi no és només un eslògan per a la investidura. I no deixar que el factor humà espatlli l’experiment.