Intel·lectuals davant el magnetòfon

Estiu de 1967, tot just un any després de la Caputxinada i un any abans del maig del 68. Cinc intel·lectuals que estan redefinint la cultura catalana conversen davant un magnetòfon per debatre sobre la cultura catalana. Edicions 62 cita el filòsof consagrat internacionalment Josep Ferrater Mora, l’assagista Joan Fuster i el crític Joaquim Molas, als quals cal afegir Josep Maria Castellet, alma mater de l’editorial convocant, i el periodista i escriptor Baltasar Porcel, que hauria de fer un llibre a partir de les gravacions.

El llibre no es va arribar a fer, però fa poc el professor de la UAB Jordi Cerdà va localitzar la transcripció de les converses a l’arxiu personal de Joaquim Molas, dipositat a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, i ara apareixen transcrites en un document que és un termòmetre del debat cultural català de l’època. Una panoràmica que ens apareix amb tots els dubtes i mancances, plenament vinculats al moment precís. Òbviament, la dictadura franquista condicionava molt aquell món cultural, però no de la mateixa manera que durant la postguerra. Els canvis obligaven a una nova reflexió, que aquí es presenta en brut, amb nivells de profunditat desiguals, però molt indicatius del paper de cadascú, des d’un Ferrater Mora que ja gaudia d’una aurèola internacional fins a un Fuster sempre polemista o un Porcel amb moltes ganes de fer-se un lloc.

'DEBAT SOBRE LA CULTURA CATALANA'

Diversos autors

L’Avenç

176 pàg.

17 euros

Les qüestions plantejades van ser moltes. Ferrater Mora reconeixia la dificultat de resoldre la tensió entre l’internacionalisme intel·lectual i la necessitat de dedicar-se als problemes del propi país “amb certa moderació”. Deixant en segon terme la qüestió política, el filòsof considerava que ja el 1967 hi havia el perill que la cultura catalana “s’ofegui en si mateixa, cosa que, desgraciadament, va passant ja massa sovint”.

També es va parlar, i força, de la qüestió lingüística, i de les interconnexions entre llengua i política. Tots seguien més o menys l’afirmació de Molas que “tota cultura que hagi segregat la societat catalana és cultura catalana, sigui quin sigui el seu mitjà d’expressió”, però sovint semblava que l’afirmació mirava només al passat. Per a Molas era tan important la llengua que s’utilitzava com els referents i els vincles amb una tradició. És a dir, cultura catalana en castellà, sí, però amb referents catalans, afirmació a la qual Castellet al·legava que, després de tant de temps de castellanització, la seva tradició tant podia ser Llull com Cervantes. El director literari d’Edicions 62 va afegir una reflexió interessant en parlar dels vincles entre cultura catalana i cultura castellana. El diagnòstic era la manca d’esperit crític de totes dues cultures, en el cas català agreujat per l’eufòria que estava suposant sortir del desert de la postguerra.

De fet, qui estava més pendent d’aquella nova situació era Porcel, que reivindicava actuar en els espais de més projecció social, superant les velles querelles entre resistència i col·laboracionisme. La por al purisme resistencialista estava a punt de saltar pels aires, però encara era vigent: Molas va deixar dit que “si en [Joan] Triadú no m’hagués beneït, jo ara estaria arrossegat per terra”.

Més enllà de les afirmacions emfàtiques, la vivesa del registre oral ofereix un material espontani, sense polir, amb interferències entre els contertulians, que per exemple poden portar a Ferrater a dir que “estic d’acord, encara que realment no sé en què estic d’acord”, després d’una intervenció de Porcel. O a confessions volgudament exagerades, com el moment en què Fuster diu d’ell mateix que era “un retrassat mental”, perquè fins als trenta anys creia que el més important a la vida era la poesia lírica.

En definitiva, un bon material que esdevé una peça més per entendre la reconstrucció cultural dels anys seixanta.