Un just en la tempesta

Tenint en compte l’espectacle de la primera sessió d’investidura, no queda més remei que tornar a posar la nostra atenció, una vegada més, en la saviesa de Max Weber i el seu famós text del 1919, sobre la política com a professió (concepte diferent del de la política com a vocació). Entre moltes altres coses, Weber va aclarir definitivament la diferència entre l’ètica de les conviccions i l’ètica de la responsabilitat. Al circ parlamentari del dia 4 hi va haver molts, moltíssims parlamentaris convençuts de les seves conviccions, que en nombrosos casos cavalquen sobre el sectarisme, la mala educació i la pitjor de les desídies intel·lectuals.

Max Weber ens parlava dels inicis de la República de Weimar, i ja deia “Els nostres partits parlamentaris eren i són gremis. Cada discurs que es pronuncia al ple del Reichstag ha estat examinat prèviament al partit. Això es nota en el seu avorriment inaudit”. Però no s’ha de caure en el “ni, ni”, o altres formes de falses equidistàncies. L’extrema dreta, la dreta molt extrema i la dreta entre totes dues el dia 5 van ser el colofó del mal gust. De Vox, més còmode en els seus visques a diversos cossos i forces de seguretat de l’Estat (que no han sol·licitat aquest suport) que en les obligacions del debat parlamentari, no hi ha més. El que veus i escoltes és el que els seus votants compren i la Constitució és l’última de les seves prioritats. Del PP cal dir que el lleu atac de centrisme que semblava que tingués ara fa unes setmanes ha remès del tot, i ens va servir en safata el que és el PP collita 2020. Un troba a faltar l’equilibrada balança entre l’ètica de les conviccions i l’ètica de la responsabilitat d’un Fraga Iribarne, que va ajudar a amarrar la dreta tardofranquista al carro de la Transició.

Però hi ha un misteri Arrimadas. Un podria pensar que la líder actual de Ciutadans (Cs), cada dia, davant del mirall, es pregunta: “Què hem fet malament? Com hem passat de ser el primer partit en les eleccions catalanes i de tenir gairebé 60 diputats al Congrés a tenir-ne només 10?”. I més preguntes: “Segur que amb la (digna i ràpida) dimissió de Rivera hem refundat el partit?” Quan un partit s’esfondra és de suposar que hi haurà un pla, una estratègia i un eix temporal per analitzar els passos següents. El que vingui després haurà de ser nou i, a més, semblar nou. Tant en programes com en cares. Doncs no, Inés Arrimadas (ètica de les conviccions) surt en tromba per instal·lar-se –a cop de crit– en un inexistent “centrisme” que la situa entre el PP i Vox. Apel·lant sense embuts i sense dissimular a un suposat valent de les files del PSOE per fer descavalcar la investidura, va fer la impressió de no saber ni de casualitat el que és l’ètica de la responsabilitat weberiana. Suposem que la seva maquiavèl·lica estratègia hagués triomfat. Noves eleccions? Bé, Israel n’haurà tingut tres en un any i com si res, però a Espanya, aquí i ara, pensa Arrimadas que ella podria en pocs mesos revertir la situació del “seu” partit? Passar a ser el gran referent del centre dreta o d’una gran dreta? Un improbable sorpasso del PP? A les escoles religioses de la nostra joventut, Escolapis o Jesuïtes, per exemple, aquest tipus d’actitud rebia en confessió com a resposta un “pecat de supèrbia, fill meu (o filla, és clar)!” I els capellans, almenys en això, tenien raó.

Però enmig de tants estirabots, apareixen alguns justos, aquest tipus de persones que aquell dia redimeixen la humanitat sencera. L’elegant fermesa de Meritxell Batet n’és una mostra, davant de l’infame comportament i cridòria de moltes senyories, poca cosa cal afegir a la seva manera conduir la sessió. L’heroi del dia va ser, malgrat tot, Tomás Guitarte, el diputat de Teruel Existe, que al final d’una primera sessió de debat (de la qual molts sortien ufanosos), es va declarar sorprès i molt negativament impressionat de com “són les coses aquí dins”, les males maneres, la cruesa dels intercanvis. A la cara se la veia una temptació d'allò més comprensible, la de tornar a casa. Ha rebut, en poques hores, més de 3.000 correus i missatges “a les xarxes” amb uns continguts que vostès us poden imaginar. Fins i tot pintades agressives al seu poble i a casa seva. I ell ha dit que no pensa canviar el seu vot, que per això el van votar els seus electors.