Mónica Naranjo: “Soc un partidàs, però no lligo gens”

És l'última entrevista de la ronda i l'artista sap que, amb aquesta, acaba la seva jornada de promoció i pot sortir a dinar i treure's la careta, si és que la porta posada. Sorprenentment, no sembla portar més màscara que la de les seves quilomètriques pestanyes perfilades una a una sobre la brillantor —aquesta sí, genuïna—dels seus ullassos. La processó, si n’hi ha, anirà per dins, però Naranjo, separada no fa tant de la seva parella de diversos anys, sembla exultant. Sens dubte, no sembla tenir pressa per acabar la xerrada. Gana, és una altra cosa.

El seu disc aniversari es diu 'Renacimiento'. Estava morta?

No, estava a la zona de confort, i allà no és bo estar-hi. Ens acomodem, ens quedem calentons, com quan estàs al llit i no vols sortir. Llavors, com que no et mous, la vida et fot un cop i et diu: 'Ara et fotràs, has de seguir evolucionant, xavala'.

La famosa 'llei de vida'. La vida de vegades es fa costa amunt?

Bé, jo és que tinc un manera d’entendre la vida bastant personal. Crec que hem vingut per complir un propòsit. Quan vens al món, ja has firmat un contracte, però després te n'oblides. Llavors, la vida et ve a dir: 'Recorda el motiu pel qual has vingut i, si no ho recordes, ja t'ho recordo jo'.

I amb qui es firma el contracte? Amb Déu?

És un acord entre tu, com a ànima, i l'univers. És una creença. Digues-ne metafísica, és igual. Però hi crec cegament.

Ho té clar des de petita? Sí, si no, no seria aquí. Jo tenia visualitzat el que volia fer en la vida i vivia el moment com si ja ho hagués obtingut. Experiències com omplir el Wizink Center, ja les havia viscut, ja ho havia imaginat de petita.

Visualitzava només les coses bones, o també les dolentes?

Les bones. Però per aconseguir-les, cal passar pel purgatori, eh. I has d'estar preparada.

M'està deixant boja.

Haha. Ho entenc. Els passa a les meves amigues. Se'm queden mirant així, en silenci, i moltes d'elles pensen: 'Com l’estimo, però què penjada està la pobra'.

I vostè els dona la raó?

No, però les estimo, i sé que elles m'estimen igual.

Sempre va ser la rara de classe?

Sí. Soc una ovella negra, però em vaig acostumar a viure així. Té el seu encant, som diferents.

Ja tenia llavors la seva carrera dissenyada al cap?

Completament. Ara, m'he hagut d'acostumar que em diguessin que m'anava a estavellar. La frase favorita de tothom és: 'Et fotràs una hòstia'. I jo, les vegades que me l'he donat, professionalment, ha estat quan no he fet el que volia. Si no vull ser-hi, no hi he de ser. He après que no s'ha de cedir.

Controla igual el seu cor?

Més. Sempre he controlat molt les meves emocions i els meus amors. Jo puc veure una persona, agradar-me moltíssim i quedar-se aturadíssima. Soc així de ximple. Ara estic fent l'exercici contrari, estic bastant deixada anar. Aquest renéixer està sent molt guai, perquè estic aprenent, i el que descobreixo m'agrada, però quan tota la vida t'has lligat, deixar anar la corretja costa.

Però no era vostè la dona apoderadíssima de 'Desátame'?

Clar, digues-me de què presumeixes i et diré què et falta. En el meu programa de sexe, vaig entrevistar una dona que és una icona sexual, i resulta que és la més pudorosa del món. Això és així.

De proves, no li’n falten.

Doncs mira, no. Soc una persona autosuficient, que no depenc ni de res ni de ningú, m’ho faig tot jo, i en la intimitat ni t'explico com estic, així que sí, soc un partidàs.

I això intimida els senyors?

M'estàs preguntant si lligo? Perquè no lligo una merda. Gens ni mica.

Doncs es diu que està amb un autor de llibres d'autoajuda.

Hahaha. És el meu mentor. 'Vane [s'adreça a la seva assistent], què som tu i jo? Amants, oi?'. Ara hi ha el rotllo que et veuen amb algú i ja és la teva parella. La meva amiga Vanesa i jo estem reconegudes com a parella a tot el món. I, aquí, la que lliga és ella. Jo li dic que em quedo amb les seves engrunes.

I això que diu que s'enamora de la persona, no d'un sol sexe.

Mira, t'explico. A casa hi havia molta llibertat. No m'han educat per estimar un home, sinó per estimar. Al llarg de la vida coneixes moltes persones. Deixaràs escapar algú meravellós només per una connotació sexual? T’ho perdràs? Al final és una connotació química. Una qüestió de pell.

Llavors jo, hetero, m'estic perdent mig món?

No. Jo, per exemple, i això que acabo de fer un programa sobre sexe, m'identifico com a monògama. I seria com dir que, per ser-ho, m'estic perdent coses. La sexualitat de l'ésser humà és escoltar-se i, amb això, procedir. I res no és criticable.

Hi ha enamoraments sobtats 'amistosos'?

Absolutament. Quan vaig conèixer [l'actriu] Ana Milán, va ser amor a primera vista, per exemple. Els meus millors amics són grans amors en la meva vida. M'ha passat conèixer algú i dir: 'M'he enamorat'. I els mires i els abraces i els olores i sents que ets a casa.

En sentir el seu nom, recordo els seus cabells bicolor. Quina part del seu èxit rau en la imatge?

Igual m'ho hauria de callar. Però aquest Desátame que va arribar a Espanya, mai no hauria estat el mateix sense aquests cabells blancs i negres. Oblida-te’n. Ningú no recorda una cançó a la primera. La imatge queda.

Se sent al·ludida quan l'anomenen diva a la cara?

Bé, intento ser bona en la meva feina. Faig tot el possible per ser cada dia millor. Em costa molt sacrifici i moltes hores. Diguem que no em molesta sentir-ho.