2010-2019: Deu anys en què tot ha estat possible

Han passat, així, tan ràpid, els anys 10. La dècada que acaba va començar amb un somni fet real el juliol de 2010, i, sempre encadenat, un final d’època, el final d’una il·lusió. Dos mesos abans del seu final, un kenià amb unes sabatilles atòmiques, el non va plus de la tecnologia, va córrer 42,195 quilòmetres, una marató, en menys de dues hores, 1h 59m 40s. Va anunciar el final d’uns temps, l’alba d’altres, i tots es van sentir amb ganes d’opinar, perquè s’entreveu el futur. Se’n van 10 anys en què tot ha estat possible. Escamna el que arriba, la tercera dècada del segle XXI, que fa olor de pessimisme tecnològic i vital.

Els anys 10 es van obrir amb el gol amb què tot Espanya somiava des de feia 80 anys, un gol que proclamés la selecció nacional campiona del món de futbol, un concepte que fins a molt poquets anys abans entrava dins de la categoria d’utòpic. Va ser l’11 de juliol de 2010 quan ja estaven a punt de tocar les 11 de la nit. Va ser el gol d’Iniesta a la pròrroga, l’1-0 que va derrotar Holanda a la final de Johannesburg, Sud-àfrica.

El mateix dia, 11 de juliol, unes sis hores abans, uns milers de quilòmetres al nord, gairebé 13.000, als Alps francesos, Alberto Contador fa comprendre als aficionats que tindria complicat guanyar el seu tercer Tour de França. Malgrat tots els seus intents d’atac, en l’etapa que puja de Morzine-Avoriaz, l’escalador de Pinto sucumbeix davant d’Andy Schleck. Efectivament, el Tour el va tenir tan complicat Contador que malgrat arribar de groc a París dues setmanes més tard amb uns segons d’avantatge el va perdre uns mesos després per uns picograms de clenbuterol.

El positiu de Contador va ser la cançó que anunciava el final de festa, l’arribada de la sobrietat del ciclisme espanyol al Tour després de dues dècades consecutives, la d’Induráin, els 90, i la següent, en què ciclistes espanyols havien guanyat nou dels 20 Tours disputats, i dels 13 atorgats, descomptats els set perduts per Armstrong després de la sanció imposada per l’UCI el 22 d’octubre de 2012.

En els 10 que se’n van s’acaben Armstrong, Contador, Bolt i Phelps; ressuscita Tiger Woods; brilla en el seu apogeu Simone Biles; romanen, sempre, Nadal i Federer, Messi i Cristiano, Valverde; sorgeixen Curry, que transforma el bàsquet de l’NBA, i Marc Márquez; s’apaga Michael Schumacher. La Champions és mig espanyola; el ciclisme, colombià; l’NBA, global amb accent espanyol, i Espanya, campiona del món de futbol perquè es va fer propietària de la pilota i Iniesta, d’Albacete i del Barça, va fer un gol.

La utopia tecnològica, aquesta fascinació estúpida per tot el que és nou, com si el progrés fos això, i els progressistes, així, li ha robat la imaginació a l’esport, part de la seva capacitat per emocionar, el cor de la qüestió per a molts aficionats: sabatilles, VAR, submissió al big data a l’hora de prendre decisions tàctiques i tècniques, estadis amb aire condicionat, wearables amb dades fisiològiques immediates perquè l’esportista dubti i no sàpiga com posar a prova el seu organisme... L’orellera i els potenciòmetres o els guanys marginals de l’Sky, el diable per a molts, es queda en res en un món que es crea per ser, sense més ni més, contemplat en una pantalla, i amb alentiment si és possible.

De tot el que ha passat, 17 moments poden valer de resum.

Gol d’Iniesta (Johannesburg, 11-7-2010)

El futbol espanyol va trobar el seu estil, que va néixer hereu del futbol total holandès i amic de la pilota i el risc, un tiki-taka més humà que físic, sense fúria, abans que del catenaccio i la comptabilitat, el futbol mundial ho va demanar com a model, i els espanyols van trobar una data i una hora de les quals puguin dir: tots ens recordem d’on érem i amb qui i el que fèiem aquell diumenge llunyà i tan calorós a prop de mitjanit, tan fabulós. Va parar Iker, va cridar Iniesta.

Grand Slam de Rafa Nadal (Nova York, 13-9-2010)

Una nit de setembre calorosa a Nova York, el primer any de la dècada, amb 24 anyets acabats de complir, Rafa Nadal va derrotar Novak Djokovic i va assolir una altura que molt pocs tennistes en la història havien assolit. L’US Open que s’apuntava era el desè gran de la seva carrera, i amb el títol novaiorquès ja en tenia un, almenys, de cada Grand Slam, sis Roland Garros, dos Wimbledon, un Austràlia, un or olímpic i tres Copes Davis: l’assortiment complet. Però no es va parar aquí, va créixer i va continuar creixent, evolucionant, canviant el seu joc, com animat per un desig de desmesura inimitable, evitant la maledicció de tots els grans, el futur dels quals sempre es va sentir acoquinat pel passat. El 2019, Nadal va modificar el seu servei i ara guanya més punts gairebé que ningú amb ell, que li permet estalviar temps de joc i energies, i ja té 33 anys. L’esquerrà de Manacor tanca la dècada encara famolenc, amb 19 títols de Grand Slam, a només un dels 20 de Federer, i només pensarà a retirar-se si ho fan abans Djokovic i el suís. Serà llavors el primer esportista espanyol, i potser sempre l’únic, que arribi al cel.

Accident de Schumacher (Méribel, 29-12-2013)

Un any després de retirar-se per segona vegada dels circuits, el millor pilot de Fórmula 1 de la història es va donar un cop amb una pedra esquiant a Méribel [als Alps francesos] un Nadal i sobreviu amb greus lesions cerebrals. És el comiat social salvatge d’un conductor que va trencar tots els rècords —set títols mundials, 91 grans premis victoriosos, 13 grans premis en una sola temporada, la de 2004, la que el va fer heptacampió. Signe dels temps, potser, el destí amb crueltat ha privat Schumacher, que complirà 51 anys el 3 de gener, d’un comiat de la vida conforme amb la seva grandesa esportiva, una mort com la d’Ayrton Senna, pilotant, que l’hauria convertit en mite etern

Champions: Final Atlètic-Reial Madrid (Lisboa, 24-5-2014)

Florentino Pérez busca la creació d’una Superlliga Europea, la competició que hauria d’acabar amb l’altiplà d’escàs creixement en el qual es mouen els drets televisius. Potser al president del Madrid l’inspira tant el tremend domini que els clubs espanyols van exercir sobre la Champions gran part de la dècada com el desespera el monopoli dels clubs anglesos en la passada edició, amb una final pura Premier, la competició que més diners ingressa per televisió. Potser els moments més significatius del domini espanyol —sis de les 10 Champions, quatre del Madrid, que va portar a 13 el seu total, dues del Barça— van ser les dues finals que van enfrontar el Reial i a l’Atlètic, dos derbis madrilenys amb victòria blanca en tots dos. La més dura per als matalassers va ser, segurament, la primera, la del 14, en què van estar més a prop encara que el 1974 de tocar per primera vegada la copa gràcies a un gol de Godín. En el minut 93, el gol de Ramos Va tornar a fer trista veritat la maledicció atlètica, la que fa que la realitat acabi sempre imitant la ficció.

Salt germans Gasol (Nova York, 15-2-2015)

La pilota de bàsquet és la lluna al Madison Square Garden i dos germans de Barcelona, molt alts, Pau i Marc Gasol, salten per assolir-lo, per tocar-la. S’avança el més gran, Pau: el bàsquet espanyol, ja acostumat a finals olímpiques i a títols mundials, arriba més alt que mai; l’NBA deixa, ja, de ser un espectacle local de visió obligada per a la resta de l’univers per convertir-se en un espectacle global per a un públic universal. No es van quedar aquí els germans. Després del salt inicial del partit All Stars de 2015, Marc es va apropar finalment a Pau, amo de dos anells de campió, i va aconseguir, l’estiu del 19, l’anell de campió amb els Raptors i un segon títol mundial liderant la selecció espanyola.

Lorenzo-Rossi-Márquez (Xest, 8-11-2015)

Incrustat entre els sis títols de Moto GP de Marc Márquez brilla el tercer de Jorge Lorenzo, el de 2015, la temporada que resumeix millor que cap tot el drama i el conflicte de la dècada motociclista. Va ser l’any de l’últim alè de Valentino Rossi, que va lluitar pel títol fins a l’últim GP, Yamaha contra Yamaha, a Xest; va ser, i tampoc no se sabia llavors, l’últim títol de Lorenzo, que s’ha retirat, jove, fa unes setmanes; i tot va passar potser per voluntat de Márquez, que, després d’aquell any no va donar treva a ningú. Tot van deixar d’existir tret del pilot català d’Honda.

Garbiñe Muguruza guanya Serena (París, 4-6-2016)

Arantxa va guanyar a Roland Garros, i tres vegades, i a Nova York, però mai no va poder amb Wimbledon; Conchita va guanyar en l’herba de Londres, però sempre se li va entravessar la terra de París. Dues dècades més tard, Garbiñe Muguruza ho va fer: va guanyar, en anys successius, Roland Garros i Wimbledon. El caràcter tant titànic com simbòlic de les victòries de Muguruza reflecteix el nom de les rivals derrotades, una darrere l’altra, en ambdues finals, les germanes Venus i Serena Williams, una cosa així com la Graf i la Navratilova del segle XXI. Després de perdre davant de Serena la final de Wimbledon 2015, Muguruza va derrotar la menor de les Williams a la final alliberadora de Roland Garros el 2016 (i li va impedir d’igualar llavors el rècord de 22 títols individuals de Graf: va tardar dos anys a superar-la, ja amb 23) i Venus a Wimbledon el 2017.

Curry-LeBron (Oakland, 19-6-2016)

Curry balla i tira de lluny i tots els equips de l’NBA volen ser com els seus Warriors, i la bomba atòmica, l’arma de destrucció massiva, ja no és un pivot que pica la cistella sinó aguts, lleugers, hàbils encistelladors de cistelles de tres punts. Curry i LeBron han marcat la dècada com Magic i Bird van marcar la dels 90. No hi ha obusos sinó fletxes, però sí justícia poètica, vells guerrers que no es rendeixen, i LeBron amb els seus Cavaliers li va guanyar a Curry la final de les finals, la de 2016 amb una de remuntada que sempre es recordarà.

Phelps, l’última braçada (Rio de Janeiro, 13-8-2016)

A Tòquio no hi haurà Michael Phelps, i serà la primera vegada al segle que en uns Jocs no hi participarà el gran depredador de Baltimore, que va fer la seva última braçada olímpica el 13 d’agost del 16 a la piscina d’aigües verdes de Rio. La seva absència deixa orfes els comptables, que des d’Atenes 2004 ho tenien fàcil amb el nedador nord-americà, màxim medallista en els últims quatre Jocs. És l’olímpic més premiat de la història. Ell solet, un animal olímpic únic, amb l’ajuda en els relleus d’alguns de secundaris, ha guanyat més medalles d’or (23) que tot l’esport espanyol (19) des de 2004.

Espanyoles, 9 de 17 (Rio, 21-8-16)

La dècada va començar amb l’enderrocament de Marta Domínguez del pedestal i del símbol de l’esportista espanyola (operació Llebrer, sanció per dopatge) i va acabar amb la mort de Blanca Fernández Ochoa, la pionera, la primera medallista olímpica espanyola, que es va fondre amb la seva muntanya una nit estrellada d’agost. La glòria de l’esportista és efímera, però no el seu exemple ni la seva empremta. El record roman com l’olor a les mans després de netejar peix, i creix encara en una dècada que podria ser també batejada com la de la lluita constant de la dona esportista per l’espai que l’home li nega, la dècada de Caster Semenya, l’atleta que no deixen competir com la dona que és, la dècada dels Jocs de Rio, on les dones espanyoles van guanyar més de la meitat de les medalles de tot l’equip (9 de 17) i quatre d’elles (Maialen Chourraut, Ruth Beitia, Carolina Marín i Mireia Belmonte) van tornar amb l’or. I el desembre del 19, amb Megan Rapinoe com a estrella global, encara segueix la baralla de les dones futbolistes per obtenir un conveni col·lectiu que reconegui que poden quedar embarassades, i els respectin el dret.

Adeu de Bolt (Londres, 13-8-2017)

Entre Rafa Nadal (quatre) i Usain Bolt (tres) han acaparat 7 dels 10 títols de millor esportista mundial de l’any del diari L’Équipe, i això que els grans, grandíssims anys, de l’atleta jamaicà pertanyen a la dècada anterior, al 2008 i 2009, quan va batre dues vegades cadascun, en dues grans finals, un Mundial i uns Jocs, els rècords mundials de 100m i 200m. Bolt no va tornar a batre uns rècords impossibles fins i tot per a ell, però es va convertir en la gran estrella dels dos últims Jocs, Londres i Rio, i també va ser capaç de demostrar que no podia més, i no va poder ni acabar la seva última carrera, l’última posta del relleu a Londres 17. Els aficionats, privats de tornar a sentir l’emoció de veure uns 100m sabent que l’impossible pot acabar sent possible, i sempre meravellós.

Ronaldo-Messi, últim clàssic (Camp Nou, 6-5-2018)

Fa més d’una dècada que Messi sorprèn; i com a Nadal l’engrandeix que els seus rivals es diguin Federer i Djokovic i siguin tan persistents com ell, a Messi l’engeganteix la permanent comparació amb l’altre fenomen contemporani, Cristiano Ronaldo. L’esquerrà argentí va guanyar aquesta tardor la seva sisena Pilota d’Or; Cristiano n’acumula cinc, i si ha estat més volàtil i viatger, Messi no s’ha mogut del Barça, un equip que ja no és el Barça de Guardiola, sinó el Barça de Messi, que tot ho fagocita i que fa jugar a tothom com ell vol que juguin. El 6 de maig de 2018, sense que ningú pogués imaginar-s’ho, es van enfrontar en el seu últim clàssic, el duel espanyol que ambdós van portar al terreny individual. Van empatar els equips, ells també: cada un va marcar un gol.

Valverde, irisat als 38 (Innsbruck, 30-9-2018)

Seria fàcil descriure Valverde com un dinosaure, un fòssil que respira, un supervivent de la gran glaciació de l’esport que va acabar amb el vell i la seva cultura en l’anterior canvi de dècada. Tanmateix, quan va guanyar el Mundial de ciclisme a Àustria als 38 anys, i ningú més vell no ho ha fet mai, Valverde, que carrega amb tot el pes del ciclisme espanyol, va demostrar una tremenda capacitat per reinventar-se, una barreja única d’esperit i voluntat juvenils amb experiència i coneixement. I el seu somriure de nen feliç, i les seves llàgrimes, reapareixeran segurament al costat del mont Fuji aquest juliol als Jocs.

El cinquè Masters del Tiger (Augusta, 14-4-2019)

Pot més el desig d’un nen que tota la vida bruta i grisa, i els seus revessos i trampes, o així devia pensar Tiger Woods, que tot just començar a caminar en un cartell sobre el seu llit va escriure tots els títols, els 18, de Jack Nicklaus en tornejos del Grand Slam, i una promesa: jo en guanyaré 19. Es va posar a la tasca el segle passat, el 1997, guanyant el seu primer Masters tot just complir els 21 anys, i 11 anys més tard, el 2008, ja anava per 14. Impossible no pensar que el rècord de Nicklaus cauria inevitablement. Tanmateix, entre un esperit i un cap que el van portar al joc, a la hiperactivitat sexual i al risc d’addicció als opiacis, i diverses lesions d’esquena i genoll que amenaçaven de deixar-lo invàlid abans dels 40, la dècada que va seguir va ser pur desastre. I, com en els contes moralitzants, quan ja ningú no creia en ell, ni en els seus somnis, Tiger Woods va tornar a ser Tiger Woods, el golfista més complet de la història. Si el cos es va rebel·lar, el cap es va reforçar i l’abril passat, 11 anys després del seu últim gran, va afegir un 15 slams a la seva carrera, la seva cinquena jaqueta verda. Ha complert els 44, però pocs aposten en contra seu.

Egan i el triple colombià (París, 28-7-19)

Entrant sense por i en bloc per la porta que va entreobrir Nairo Quintana el 2013 (segon en el seu primer Tour), el ciclisme colombià (i una mica equatorià) ha aconseguit el poder mundial en la dècada. No hi ha gran carrera per etapes en què no triomfi un colombià. La victòria del joveníssim Egan Bernal en l’últim Tour, la carrera que més se’ls va resistir malgrat que allà, als anys 80, va començar a escriure Lucho Herrera la llegenda dels escarabats, va completar un grand slam ciclístic i va culminar l’apoteosi d’un moviment que va encendre Nairo, amb els seus triomfs al Giro del 14 i la Vuelta del 16, i va continuar Carapaz, del veiníssim Equador, amb el Giro del 19.

Maratonauta Eliud Kipchoge (Viena, 12-10-2019)

Lamentaven els romans que ja llavors, al segle I, el teatre només era repetició, decadència, i ploraven quins temps els dels grecs. Tots els joves diuen que quan arribin a vells mai diran el que els deien els seus avis, això d’en els meus temps tot era millor. Però una cosa semblant passa quan Kipchoge, maratonauta al Prater de Viena, escenari futurista, va arribar a la Lluna, o l’Everest, de la marató en menys de dues hores (1h 59m 40s). Els més vells van lamentar l’ajuda d’unes sabatilles sobre les quals més que córrer botava incansable; alguns veterans deien que ja no hi ha esperança, que l’últim gran rècord de l’atletisme serà el dels 800m d’un altre kenià, David Rudisha, qui a la final de Londres 2012 es va quedar a res de trencar la barrera dels 100 segons (1m 40,91s), i ho va fer sense llebres i sense sabatilles màgiques. Un front runner incontenible; els més joves no entenen com els vells són sempre igual de rondinaires i es preparen per a d’aquí a 20 anys poder dir, comentant un rècord biònic, que l’atletisme ha perdut l’autenticitat dels anys de Kipchoge. Però els romans tenien raó.

La revolució Biles (Stuttgart, 13-10-2019)

Gervasi Deferr parlava meravellat de Simone Biles, gimnasta, a Rio 16. El millor gimnasta espanyol de la història elogiava els músculs i la força de la nord-americana que batia tots els rècords, i del seu talent i del seu art, el d’una Comaneci, deia, que salta mig metre més, que fa rutina del que a d’altres els és impossible. Deferr parlava així , i semblava que exagerava, però es quedava curt. Biles era això i molt més, com el món sorprès va contemplar a Stuttgart el pont del Pilar de 2019, que la gimnasta nord-americana, de 22 anys, va aprofitar no només per afegir cinc medalles d’or a la seva collita en campionats del món, i ja en són 19 (25 medalles en total perquè els jutges sempre li neguen el ple, el sisè or de la barra, encara que reinventi l’aparell), més que cap i cap en la història, i quatre ors olímpics també, sinó per demostrar la seva audàcia sense límit i increïble capacitat de millora. Després d’un 18 sabàtic, en què va haver, de totes maneres, de suportar la pressió que li va suposar declarar que ella, també com la majoria de les seves companyes, havia patit abusos sexuals, el 19, als Biles 1, el seu doble en planxa, i el salt Biles 2, la gimnasta, que va canviar d’entrenadors per buscar nous límits, va posar el seu cognom a dos exercicis únics més i gairebé inabastables per a les altres, el Biles 3 (el triple doble a terra, doble mortal amb tres piruetes) i el Biles 4, la sortida de barra amb un doble mortal amb dues piruetes. Biles s’acomiadarà de tots com a reina de Tòquio, i patentant dos exercicis més. En això treballa, ja només rendida a l’audàcia, sense càlcul ni por, i només desitjaria en la vida sortir del seu cos per ser testimoni del que aquest fa, que ni ella no es creu.