Cada època té la seva ‘Mujercitas’

Louisa May Alcott tenia 35 anys quan, a través del seu pare, el transcendentalista Bronson Alcott, va rebre l'encàrrec d'escriure un “relat de noies”. Roberts Brothers, el segell que l'hi encarregava, estava al corrent de la seva “habilitat literària” —al voltant del 1865, Alcott ja havia publicat diversos thrillers amb pseudònim— i volia que la posés a la disposició d'un objectiu major: “formar dones” fent de pont entre “l'aula i el saló”, aconsellant “submissió, matrimoni i obediència, en comptes d'autonomia i aventura”, com explica Elaine Showalter en el seu pròleg a l'edició Penguin Classics. Alcott va acceptar i va acabar escrivint un clàssic sobre tot el contrari.

Des de la seva publicació el 1868, Little Women (en català, Donetes; i en castellà, Mujercitas) ha estat dient a les nenes lectores que no hi ha una sola manera de ser dona, i que poden somiar a escapar-se de tot allò que s'espera d'elles. La seva enorme influència en la cultura popular no ha decaigut des de llavors, com demostra l'allau de publicacions que va ocasionar el 2018 el seu 150è aniversari, i l'estrena d'una nova versió cinematogràfica (que se suma a tres cèlebres adaptacions anteriors), dirigida per la que potser és la directora més cool del moment, Greta Gerwig, que ofereix un (nou) gir feminista a la història de les quatre germanes March, explicada per la Jo, la díscola aspirant a escriptora.

“Alcott va ser, sense saber-ho, una de les primeres feministes de la història. Va defensar no només el seu dret a no casar-se, a guanyar-se la vida per si sola i descobrir i conrear el seu jo, sinó que, a través de Little Women, ens va animar a totes a fer-ho”, explica Anne Boyd Rioux, autora d'El legado de mujercitas (Ampersand), un assaig sobre el clàssic d'Alcott, en el qual, a més d'establir un recorregut pel rerefons de la seva creació, aporta llum sobre algunes de les ombres. La principal? Les noces de la Jo, un final que no semblava a l'altura d'un personatge tan independent. “A Alcott no se li va permetre escriure el final que tenia pensat per a la Jo, en el qual la seva protagonista acabava com ella: soltera i dedicada totalment a la literatura. Però les seves seguidores i el seu editor van insistir que totes s'havien de casar, i per aquest motiu tot va acabar, com ella mateixa va dir: ‘D'una manera tan estúpida’. Malgrat tot, va intentar subvertir les expectatives casant-la amb el professor Bhaer i posant-la al capdavant de l'escola Plumfield, donant una visió igualitària del matrimoni, cosa que es podria considerar feminista”, diu Rioux.

Casada o no, el personatge de la Jo ha inspirat una infinitat d'artistes i pensadores. Les ha convertit, en algun sentit, des de nenes, en elles mateixes. Va canviar la vida de Patti Smith quan era més que “una somiadora nyicris de 10 anys”, i també la de la respectada pensadora del feminisme Simone de Beauvoir. Escriptores com Joyce Carol Oates i Jeanette Winterson també han admès que Mujercitas –potser el títol més citat en les entrevistes-qüestionari del suplement Babelia a la pregunta de “Quin llibre el va fer voler ser escriptor/a?”– les va convidar a dibuixar el seu propi camí. “Fins que no el vaig llegir no vaig ser conscient que les novel·les que tant m'agradaven tenien un autor, i que aquest autor podia ser una noia. Recordo que llavors vivíem a Palma. Jo tenia nou anys. Jo March escrivia relats i jo també ho volia fer. Va ser llavors quan va començar tot”, recorda Elvira Lindo, que mai, diu, podrà jutjar Mujercitas literàriament. “Quan una cosa et marca en la infantesa, el teu criteri no pot ser mai únicament literari”.

I si Lindo va descobrir que podia escriure perquè la Jo ho feia, la també escriptora Lucía Lijtmaer, nascuda a finals dels setanta i que ja pertanyia a una generació que tenia centenars d'altres models a seguir, es va assabentar, per Mujercitas, que la vida intel·lectual implicava precarietat. “És la Jo la que sempre és interpretada com una heroïna per buscar una destinació en l'escriptura però per a mi realment va funcionar com un advertiment: l'habitació pròpia té un cost, material i immaterial. I moltes vegades un càstig. Potser per això no tinc un bon record del llibre”, diu. Lijtmaer, com Lindo, se'l va llegir, “amb fascinació” als nou anys, igual que María Fasce, editora de Lumen, un segell que té el clàssic al seu catàleg. Recorda haver sentit “un desig violent” de ser la Jo, i que aquest desig pot seguir sent el mateix mentre “el llibre continua sent nou”, una cosa que passa “si hi ha lectors que encara no l'han descobert, com deia [l'editor] Peter Meyer”.

“És cert, cada era té les seves Donetes”, sentencia Anne Boyd Rioux. “Cada època pren aquelles idees que li sembla oportú explorar”. Per aquest motiu, per exemple, en les adaptacions dels anys trenta i quaranta, “amb prou feines s'esmenta l'interès per l'art de l'Amy ni l'escriptura de la Jo, i l'amor és el centre de la història”, i que no sigui fins a l'eclosió feminista dels setanta que “la Jo se'ns mostri com una rebel i es prengui seriosament que es comporti com un noi”. En l'adaptació del 1994, “s'intenta que tothom estigui content, els conservadors i el feminisme”. “Gerwig s'ha centrat en la figura de la dona artista, en la seva jo com a creadora i en totes les contradiccions a les quals aquest jo ha d'enfrontar-se”, afegeix Rioux.

“Mujercitas està en la genealogia que intenta construir una èpica de la intimitat”, coincideix Marta Sanz. L'escriptora creu que fa paleses “les contradiccions i les contractures que, per culpa de l'educació rebuda, vivim dones molt diverses, que lluitem per sortir dels estereotips”. Sanz, que no es va apropar a la novel·la fins que ja era una dona adulta perquè “les seves lectures canòniques i masculines” havien relegat el clàssic per considerar-lo, des d'aquest prisma, “ranci i cursi”, anima a “tornar a repensar el llibre des d'una dimensió en la qual superem els estereotips, resignifiquem les paraules, rehabilitem els polissons i les cuines, i alhora, no volem que les nostres diferències es converteixin en desavantatges en l'espai públic”. Perquè, diu, “la literatura no només representa la realitat, també la construeix, i aquesta és una de les raons per les quals estaria bé rellegir Little Women amb sentit crític: ens estaríem rellegint a nosaltres mateixes”.