Petits passos que poden portar lluny

Les esquerres estan seguint en les darreres setmanes una política de petits passos que serveix, de moment, per obrir un camí. Els val també per demostrar-se a si mateixes dues coses: primera, que són capaces de fer-ho, una cosa que fa mig any no va passar i va provocar l’avançament electoral que va comportar retrocessos per a totes i cadascuna d’elles; segona, comprovar que la cooperació els pot portar a altres acords més substancials. Segueixen la dita italiana: Piano piano si va lontano.

Els primers petits passos han obert la possibilitat que l’Ajuntament de Barcelona tingui un pressupost per al 2020 amb el suport de la majoria municipal d’esquerres. Els tres partits que al maig van ser incapaços de pactar l’alcaldia estan bastint ara un acord pressupostari. Els regidors barcelonins dels Comuns i del PSC han sabut posar-se d’acord aquesta vegada amb els d’ERC. Immediatament, gairebé en paral·lel, el grup dels Comuns al Parlament i el conseller d’Economia del Govern de Quim Torra, Pere Aragonès, que és la principal figura d’ERC fora de la presó, han fet uns segons petits passos, els que els han de portar a aprovar els pressupostos de la Generalitat per al 2020.

Això passa mentre les respectives delegacions del PSOE i ERC negocien la investidura del candidat socialista a la presidència del Govern espanyol, Pedro Sánchez. A ningú se li escapa que aquest eventual tercer acord hauria d’aportar també una garantia d’estabilitat durant la legislatura. La primera prova serà el debat dels pressupostos generals de l’Estat per al 2020. Parts molt rellevants, essencials, dels pressupostos de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona depenen, en última instància, dels pressupostos generals de l’Estat. Passa llavors que cada pas per assegurar els pressupostos on governa cadascun d’aquests partits –el d’Ada Colau a l’Ajuntament, el d’Aragonès a la Generalitat, els dels socialistes de Sánchez i Miquel Iceta al Govern d’Espanya– serveix també per desbloquejar els pressupostos dels altres.

Així és com les esquerres estan dibuixant un cercle virtuós on fa només mig any es va imposar una implacable i al capdavall estèril competència de tots contra tots. L’alarma amb què l’ala dreta de Junts per Catalunya ha rebut els acords pressupostaris és un indici clar que l’acostament entre les esquerres té un gran potencial polític. Als portaveus de la dreta nacionalista catalana els ha faltat temps per agitar el fantasma de la pujada general d’impostos. Tractant-se, com es tracta, d’un modest increment per a la franja més alta de les rendes, és fàcil advertir que el que els alarma de debò és que l’acostament entre les esquerres pugui continuar fins a la configuració d’un nou escenari per a la política d’aliances.

La dreta catalana observa amb una inquietud justificada i amb prou feines dissimulada el lent distanciament d’ERC respecte a la coalició independentista encapçalada no se sap amb certesa si per Carles Puigdemont, Quim Torra o David Bonvehí. Aquesta inquietud creix en la mateixa mesura que els postconvergents comproven que la seva conversió a l’independentisme els ha portat a retallar el seu espai electoral en benefici d’ERC. En les eleccions del 10-N, ERC ha aconseguit arrabassar als postconvergents el paper determinant en l’articulació de la majoria parlamentària a Espanya i la corresponent investidura d’un president del Govern. El que en el se moment va ser el poderós kingmaker Jordi Pujol en els temps de Felipe González i José María Aznar és actualment un presidiari anomenat Oriol Junqueras, president d’ERC. Però si aconseguir la investidura de Sánchez és ara per als socialistes el primer objectiu, per als republicans la prioritat és treure els presos independentistes de la presó. I això només pot arribar després que uns quants passos com aquests, petits o grans, hagin aconseguit desescalar el conflicte constitucional heretat de l’etapa dels governs del PP.

La política de petits passos és plena d’implicacions i una és que, a poc a poc, pugui deixar sense sentit la coalició d’ERC amb els postconvergents. Per què cal mantenir-la si resulta que ERC no la necessita per participar en la majoria de govern d’Espanya, en la de l’Ajuntament de Barcelona i, eventualment, és clar, per a un govern de la Generalitat en una futura legislatura amb majoria parlamentària d’esquerres? La interdependència de totes les esquerres crea la seva pròpia dinàmica, respon a unes coincidències ideològiques de fons que, superada la febre independentista, emergeixen. Continuen aquí. No han desaparegut.