El mitjó a l’estenedor

Com més delicada és la conjuntura política, més preparat s’ha d’anar a parlar en públic. No descobreixo res. Fa uns anys, qualsevol podia comentar que creia en l’autodeterminació de Catalunya i com a molt aspirava que diversos espectadors anessin al diccionari a buscar el significat de la paraula. El 1992, ERC ja tenia com a eslògan electoral “Cap a la independència”, i quan ho cridaven els seus líders de llavors, només sentien l’eco de les seves paraules rebotant contra una paret. Eren altres temps, i les pors anaven per una altra banda. Bé, i Cayetana Álvarez de Toledo tenia 18 anys.

Avui tot és diferent, tot es destaca, tot es mesura. Les xarxes vomiten notícies sense discriminar-ne la importància, ocupa el mateix espai a Twitter l’incendi de l’Amazones que un gat tocant el piano. Això, José Luis Ábalos ho hauria de saber. I hauria de ser conscient que per més que ho digués mig xiuxiuejant, amb la boca tot just entreoberta, la frase “estic convençut que [ERC] ha renunciat a la unilateralitat”, a TVE, sonaria com si l’hagués vociferat per la megafonia del Palau Sant Jordi. O enmig de l’hemicicle del Parlament, en plena sessió del control al Govern. I com aquell qui diu, ha estat així. Mentre Miquel Iceta (PSC), Jéssica Albiach (Catalunya en Comú), i el mateix president Quim Torra s’interpel·laven amb guants de làtex, als mòbils i els portàtils apareixia el comentari d’Ábalos, que entre cometes i amb la mida d’un titular de premsa ressaltava encara amb més rellevància. Alguns socialistes em confessen que els ha posat els pèls de punta quan ho han llegit, i altres han recordat de sobte que el ministre passa per una persona afable i loquaç. Massa loquaç, lamenten.

Però on més han acusat la frase, per descomptat, ha estat a ERC. El tema de la unilateralitat és motiu de disputa en el partit, i entre ells i Junts per Catalunya. Per això, la cara de la portaveu republicana Marta Vilalta reflectia més desconcert que no pas empipament. És cert que en les seves reaccions oficials a Ábalos ha parlat de “xantatge” i que “això allunya l’acord”, però fora dels micros el que expressava, sobretot, era confusió davant del que interpreten com una arriscada sortida de to. El possible pacte d’investidura està agafat amb pinces del tot a 100, i per poc que se sacsegi l’estenedor, poden caure els mitjons pel cel obert.

Vilalta s’ha quedat uns deu minuts llargs conversant amb la premsa, intentant ressituar-se. Ella és una de les protagonistes d’una negociació que vindria a ser la història de Romeu i Julieta, però amb els Montesco i els Capuleto rondinant als mitjans.

Aquest tema, a més, ha impedit als republicans rendibilitzar al ple el seu acord pressupostari amb els Comuns i ventilar les seves diferències amb Pilar Rahola. Per si no ho heu sentit ni llegit: la periodista omnipresent de Catalunya està indignada perquè l’acord preveu apujar l’IRPF a les rendes de més de 90.000 euros anuals, un ingrés que, en una concepció creativa de la divisió de classes, Rahola atribueix a les famílies de “classe mitjana apurada”. Per a desànim dels republicans, i potser de la mateixa periodista, aquest dimecres el tema ha quedat en un segon pla.