Un passatge estret, però un passatge, al cap i a la fi

El conflicte polític català està entrant en una fase de negociació, formal i informal. Ara és important que, col·lectivament, no ens tornem a equivocar. Ja només per la meva dedicació acadèmica sé perfectament que, amb el permís d’Adam Smith, la interacció de múltiples decisors pot generar resultats que no són desitjables per a la majoria d’ells. Això fins i tot pot passar comptant amb la seva plena racionalitat.

En la negociació tenim quatre sensibilitats, que no intento associar amb partits polítics. D’una banda, tenim, a Catalunya, els sobiranistes independentistes, per als quals una nació ha de tenir un Estat, i també els sobiranistes aindependentistes, que poden relativitzar la independència i posar més èmfasi en la preservació de la nació i en l’autogovern. De l’altra, en el global espanyol tindríem la sensibilitat dialogant i la no dialogant. Les dues últimes eleccions generals semblen demostrar que la dialogant és majoritària, tot i que per poc. Penso que la interacció estratègica d’aquestes quatre sensibilitats hauria de donar pas a un Govern que afavoreixi el diàleg i la negociació. Des del costat català afavorir-lo és el que tècnicament s’anomena una estratègia dominant: és el millor en qualsevol circumstància. Per als sobiranistes aindependentistes, la seva actitud natural serà la d’afavorir la formació d’aquest Govern. Els independentistes han de fer el mateix perquè, si tan convençuts estan del fracàs de la negociació, serà demostrant que estan disposats a dialogar –i, afegeixo, limitant-se a manifestacions de protesta ordenades, demostratives i no disruptives– com es carregaran de raons i ampliaran la base per a la següent fase del contenciós. Evidentment, l’estratègia dialogant serà llavors també la millor per a la sensibilitat dialogant espanyola.

Què podem afirmar sobre el ritme i el contingut de la negociació?

– El ritme serà lent. La realitat de la presó i l’exili pesa.

– Els conflictes difícils són aquells en què falta la confiança. Construir un marc de confiança, fins i tot quan s’intueixen els paràmetres d’un compromís possible, només es pot fer pas a pas, fita a fita.

– Crec que cal pensar a vuit anys vista, cosa que significa que en els quatre primers caldria assegurar que tinguem els quatre següents.

En els primers quatre anys es tracta, en bona mesura, d’arribar a un clima de distensió i d’interlocució permanent, fluïda i progressivament empàtica. Això no passarà només pel fet de parlar. Caldrà que hi hagi gestos amb substància i un encadenament de fites. N’he esmentat dues per la banda catalana: facilitar la formació de govern i limitar-se a mobilitzacions ordenades i no disruptives. El Govern d’Espanya, per la seva banda, hauria de tenir present que dos dels eixos propulsors de la desafecció catalana són la percepció que el model territorial centralitzat s’està consolidant amb força, exemplificat en el mapa de l’AVE o en el creixement del poder econòmic de Madrid, i la percepció que Espanya veu la identitat nacional catalana com una amenaça, i la persistència de la llengua com una imperfecció.

Cal pensar a vuit anys vista; en els quatre primers caldria assegurar que tinguem els quatre següents

Penso que el sobiranisme, entès com la convicció que el poble català és un subjecte polític, no decreixerà, però l’independentisme podria fer-ho si des de Catalunya es tingués la percepció que Espanya està disposada a ser com Alemanya, amb les seves Berlín, Munic o Frankfurt. O encara millor, com el Canadà, on la realitat nacional del Quebec és paral·lela a la catalana i més respectada. Totes les fites i els gestos que vagin en aquesta direcció marcaran camins de distensió. No és difícil identificar els àmbits rellevants: infraestructures, establir i desenvolupar amb profunditat el consorci tributari ja previst, i no discutit, en l’Estatut del 2006, o no qüestionar la troncalitat escolar del català i l’objectiu del bilingüisme perfecte i culte.

La fita final serà un referèndum sobre la independència? Ho dubto, però també afirmo que és legítim reivindicar-lo. És cert que en algun moment caldrà que hi hagi una crida al vot popular per segellar un acord amb solemnitat. Però no podrà ser aviat, i no podrà ser mentre continuïn la presó i l’exili. No resoldria el conflicte català una reforma constitucional que no tingués majoria a Catalunya, o que la tingués exigua. No veig cap més resultat possible a curt o mitjà termini. Penso, a més, que el nostre problema medul·lar no és un de Constitució, sinó de Tribunal Constitucional. Les ambigüitats a la Constitució deixen molts camins oberts, incloent-hi, per exemple, el federal (amb regions i nacionalitats). Però aquests camins s’han anat tancant per la dominància reaccionària al Tribunal Constitucional. Qualsevol agenda de distensió haurà d’incloure reequilibrar aquesta situació. Que no se’ns digui que això és polaritzar. Els que hem viscut molts anys als Estats Units sabem bé que la composició del màxim tribunal d’un país és un tema essencialment polític. La dreta espanyola també ho sap. L’esquerra, no tant.

La fita final serà un referèndum sobre la independència? Ho dubto, però és legítim reivindicar-lo

Hi podrà haver un acord durador si no inclou la dreta espanyola? Segurament no, però l’observació no pot implicar que aquesta dreta tingui capacitat de veto. Tradicionalment, l’esquerra espanyola ha estat més dialogant amb Catalunya. I això justifica ara que des de Catalunya se’ls permeti governar. Als països democràtics governen les majories i qualsevol majoria és legítima. El dia que la intolerància cap a la diferència catalana i basca resti a la dreta més vots dels que li afegeixi serà un dia decisiu en l’esdevenir de la societat espanyola.

Els partits catalans han de treballar perquè arribi aquest dia, que no serà, al meu parer, abans de vuit anys. Per tant, haurien de practicar una política prou moderada per garantir que si la dreta planteja unes eleccions com un assalt a l’autogovern, les perdi. Podria ser estret el passatge entre una moderació catalana sostenible i les polítiques que un Govern d’Espanya consideri viables en el marc de les seves perspectives electorals. Però els resultats electorals recents apunten que existeix i que aquesta és l’única esperança que ens queda als que volem evitar que el conflicte s’agreugi. N’hi ha que pensen que la dreta espanyola no canviarà mai i que continuarà intimidant l’esquerra de tal manera que a una moderació catalana li faltarà oxigen. Però serviran millor el seu interès pretenent que no s’ho creuen. Encara són molts els catalans predisposats a donar una oportunitat a aquesta possibilitat. És millor que no vegin en l’independentisme un obstacle.

La formació del Govern de coalició d’esquerres pot fracassar. El PSOE podria agafar el camí de la gran coalició sense Sánchez. No és probable si aquest disposa d’una actitud cooperadora d’Esquerra. A més, amb dirigents polítics molt estimats a la presó i a l’exili, qualsevol incident o provocació comporta impactes emocionals que poden interferir en la negociació. Especialment si incideixen sobre la competència electoral. Esquerra vol obrir pas al Govern de coalició. Però té por de perdre vots cap a Junts per Catalunya o la CUP, situats en la còmoda posició de ser aritmèticament irrellevants. A mitjà termini, n’estic convençut, una actuació responsable dels dirigents serà recompensada electoralment. No puc evitar expressar el desig que els electors sabessin també contenir les seves emocions, i reaccionar amb el cap fred, també a curt termini.

Andreu Mas-Colell és economista (UPF i Barcelona GSE). Aquest article és un resum de la contribució de l’autor a un diàleg amb Carlos Solchaga celebrat l’11 de desembre al Cercle d’Economia de Barcelona i organitzat per aquest organisme, la Fundació Diario Madrid i l’Associació de Periodistes Europeus.