‘Esperant Godot’, per fi a la Beckett

Missió complerta. Malgrat portar el seu nom, la Sala Beckett feia tres dècades que esperava Godot. I el seu primer muntatge d'Esperant Godot, amb el qual celebren un doble aniversari —els 30 anys de l'obertura de la sala barcelonina i de la mort de Samuel Beckett—, arriba en un moment polític i social tan tens, negre i confús que afegeix una vigència inquietant al críptic, enrevessat i pervers text del genial dramaturg irlandès. Godot —l'obra, no el personatge que no arriba mai— per fi ha arribat a la Beckett en un muntatge dirigit per Ferran Utzet, amb Nao Albet i Pol López com a extraordinària parella protagonista.

La nova traducció, a càrrec de Josep Pedrals, és la primera clau de l'èxit del muntatge. El títol, que perd la paraula tot per quedar-se en Esperant Godot, ja és una declaració d'intencions. Les paraules de Beckett poden i han de deixar l'espectador fora de combat, cal clavar-les com a dards que, en la diana aparent de l'absurd existencial, amaguen reflexions, sentències, sentiments i actituds vitals colpidores.

Más información

A Beckett sempre se l’espera

La Beckett munta el seu primer ‘Esperant Godot’

Tot a Esperant Godot —en l'obra, i en aquest nou muntatge de manera molt especial— és qüestió de ritme i sentit musical. La traducció al català fresc, actual i proper de Pedrals, més poeta que traductor, renova el llenguatge; sense menysprear la traducció canònica de Joan Oliver, dona un vol musical més àgil i flexible a les paraules de Beckett sense trair les seves obsessives acotacions.

Hi ha poesia, claredat, senzillesa en la neta escenografia de Max Glaenzel i en la il·luminació de Paula Miranda: és perfecta perquè no hi sobra res ni s'hi troba res a faltar; un arbre sense branques, una pedra, un camí que no va enlloc, un paisatge mínim que serveix Beckett sense distreure el públic del que és essencial: el ritme de la narració, el talent dels actors donant el just vol musical a les paraules a través dels matisos de la veu, la gestualitat i l'enginy del clown, amb senzillesa fins i tot en els pics de més histrionisme.

Ferran Utzet es lliura a aquest Beckett inesgotable jugant amb el text i, des del respecte a les normes que imposa el referencial autor irlandès, deixa llibertat i espai propi a la frescor, la naturalitat i la sensibilitat dels actors.

Veient i escoltant el treball meticulós en la dicció, en la gradació de la intensitat vocal, en la netedat del gest, Nao Albet (Estragó) i Pol López (Vladimir) semblen instrumentistes virtuosos fent front a un llarg i extenuant duo de càmera —gairebé dues hores de ritmes complexos i canviants— en el qual donen vida a dos rodamons molt més joves del que va pensar Beckett. Curiosament, les seves reflexions no grinyolen, ni les més profundes i serioses, ni les ingènues i eixelebrades: en aquest muntatge, la joventut dels personatges, que resta solemnitat a les paraules, obre noves perspectives a l'imaginari beckettià.

La potent sonoritat i presència física d'Aitor Galisteo-Rocher, amb els aires fers del domador de la Lulú, d'Alban Berg, i la imponent disciplina gestual de Blai Juanet aporten una potent càrrega energètica a un repartiment completat pels nens Martí Moreno i Eric Seijó.