Tàpies, un pintor amb moltes taules

La personalitat artística d'Antoni Tàpies es va nodrir sempre del context polític que li va tocar viure; però també del món artístic que el va envoltar. És el que li va passar amb el teatre en què l’artista va tenir una breu però intensa relació de tot just cinc muntatges que es mantenen dins els paràmetres de la seva personalitat artística per què inclou els mateixos materials i bona part de les imatges que l’interessen i plasma a la seva pintura. Són altres tàpies que poca gent va poder veure i que pel seu caràcter efímer van quedar relegats dins la producció de l’artista malgrat la radicalitat de les seves propostes i el fet d’haver format part de la renovació del teatre català dels anys seixanta i vuitanta. La fundació de l’artista recupera aquests muntatges amb l’exposició Antoni Tàpies. Teatre (fins al 19 d’abril) en què reivindica aquest aspecte poc conegut del creador. “És una exposició que suma a la lectura de Tàpies”, explica el director de la fundació, Carles Guerra.

L’àmbit teatral és present a les seves obres pictòriques en peces com Relleu amb cordes (1963) en què mostra la part posterior de la pintura, les bambolines que s’amaguen a l’espectador; una cosa semblant al que va fer, dos anys abans, amb Or i sal, un muntatge en què “Tàpies volia que es veiés la tramoia, que per ell era el misteri del teatre”, explica Núria Homs, conservadora de la Fundació i comissària de la mostra.

Homs ha fet un gran esforç per recuperar aquest tema, fins ara inèdit, a partir del material documental que ha quedat dels cinc muntatges: l’esmentada Or i sal (1963), Semimaru (1966), L’armari en el mar (1978), L’Éboulement (1982), que es va muntar a París en col·laboració amb el crític Jacques Dupin, es va representar en un hangar i per a la qual Tàpies va fer servir llençols, cordes i unes quantes taques de color amb números, i Johnny va agafar el seu fusell (1989). I les ha reconstruït a partir de materials diversos com ara pintures, esbossos, gravats, fotografies, programes, invitacions i articles de premsa que els il·lustren..

A l’exposició queda clar les moltes coses que el Tàpies teatral li deu al seu bon amic, el multifacètic Joan Brossa, amb textos com el mecanoscrit del poeta de Carnaval escampat o la invasió desfeta (1949), amb correccions manuscrites del pintor i la participació de tots dos en vetllades privades de cabaret, les “sessions de caligarisme”, en domicilis com l'estudi de Modest Cuixart o la casa de Leopoldo Pomés, en què Brossa, Joan Ponç i Pere Portabella actuaven disfressats i maquillats i en què és evident la fascinació per les marionetes, la màgia i l'òpera.

La mostra recull el fracàs de Tàpies amb la lírica a partir de tres projectes fallits. El 16 d'octubre de 1973 el director de la Deutsche Oper Berlin es lamenta que el pintor no hagi acceptat fer la coreografia per a un Don Giovanni. “Tinc la convicció que la col·laboració amb vostè podria donar al teatre musical noves experiències de gran importància”, li escriu. Sense perdre l'esperança li proposa que col·labori en l'escenografia d’El pavelló d'or, de Yukio Mishima. I Tàpies li respon que sí. Malgrat la seva bona voluntat, el projecte “no sabem per què” no es va materialitzar. El tercer era per a Barcelona. “Cap de mirar va ser una proposta de 1991 per al Liceu, però la iniciativa de Tàpies es va ajornar fins que per diverses circumstàncies finalment no es va materialitzar”. Per sort, han quedat els seus esbossos que ara es poden veure a la Tàpies.