Amb una mica de Kiko n’hi ha prou

Amb Kiko Veneno és molt fàcil ser egoista i desitjar que no faci més cançons perquè el seu enorme repertori de clàssics que no es panseixen, cròniques diminutes de vides quotidianes explicades amb gràcia, no hagi de fer buit a noves cançons que aspiren a la mateixa condició. Un autor amb una carrera tan dilatada com ell voldria ser fixat per l'egoisme del fan en una espècie de foto fixa en què gairebé no canviï res per a així continuar escoltant tota la vida en un repertori gairebé sense canvis aquest ram de cançons. Però com és lògic, Kiko (José Maria López Sanfeliu; Figueres, 1952) no vol ser una instantània congelada en el temps que es delecta en la seva història, sinó que aspira a renovar-se, tal com ha fet de nou amb Sombrero roto, el disc que dissabte a la nit va presentar a la Sala Apolo de Barcelona, un dia, com va recordar el començament del concert, en què el Betis havia tornat a guanyar.

Així són les coses, les cançons d'aquest disc —revestit amb arranjaments electrònics populars, molt poc estilitzats i directes, amb predomini de caixes de ritme— van ocupar la part central del repertori, i van sonar la gran majoria de les seves cançons, de les quals van brillar Chamariz, la presa acústica en el primer bis de Obvio i Vidas paralelas, potser la composició que fa més olor a clàssica al seu nou material, una preciositat que parla d'un petit gran amor que mai no tindrà lloc. Això sí, Kiko (la cabra avesada a saltar salta i saltarà) no va adaptar aquestes cançons al so electrònic del disc, sinó que va ressonar més o menys igual que el Kiko elèctric de tota la vida, aquest construït a partir de guitarres, fins a quatre, i fia el ritme a una bateria de les de sempre. En aquest sentit no hi va haver tanta renovació i Kiko, en això sí, es va mantenir aferrat en allò substancial a la seva pròpia tradició.

La nit, que es va tancar amb el Volando voy, no va ser llavors generosa en himnes, representats per Los delincuentes, tema del qual prové el títol de l'últim disc, Lo que me importa eres tú, Coge la guitarra o Joselito, acompanyades per la recuperació rockera de Traspaso, cançó que no es relaciona gens amb el Kiko de Sombrero roto.

El públic, variat perquè sí, amb joves de menys de trenta convivint amb senyors de barri amb barret i veritables àvies, es va unir a la festa des del començament perquè Kiko, flexible i hàbil amb la llengua, pal rígid matusser amb el cos, té aquesta credibilitat que dona la cultura popular, aquesta en la qual neda des que els seus cabells eren negres. Ara continua vivint en el canvi, una cosa que s’ha de celebrar molt en un artista amb els seixanta estrenats ja fa un temps, un artista dels d'abans que es compra una americana per a la gira amb el nom del disc escrit a l'esquena i que malgrat la calor no es va treure “perquè m'ha costat uns quants quartos”, va dir. El Kiko de sempre en un concert que no es recordarà com un dels seus millors a Barcelona. Encara que, com deia un vell eslògan publicitari, amb una mica de Kiko n'hi ha prou.