El debat real, mal que pesi a Carrizosa

Un dels moments més histriònics d’aquell cop histriònic que va ser el 23-F és l’aparició de Manuel Fraga aixecant-se de l’escó i obrint-se l’americana al crit de “dispareu-me si us atreviu” o alguna cosa per l’estil. El gest té la seva explicació: els colpistes s’havien endut a una sala a banda els principals líders polítics i a ell se l’havien oblidat, no l’havien ni amenaçat ni res: no comptava. Coalición Democrática, el nom que tenia llavors la seva força política, tenia 10 diputats.

A vegades, les actuacions molt teatrals responen a la necessitat d’ocupar o recuperar la zona dels focus. Són un crit de “Mireu-me! Vull ser important!” Bé, per això els anomenem “teatrals”.

He pensat en aquell Fraga del 1981 en veure la intervenció d’aquest dimecres de Carlos Carrizosa. El portaveu de Ciutadans al Parlament ha engegat una andanada contra Quim Torra a compte dels diversos i variats casos de corrupció –presumptes, per descomptat– que afecten l’entorn convergent, neoconvergent o postconvergent. No entro en el contingut de la denúncia, però l’efervescència del to, i el fet mateix que parlés Carrizosa en comptes de la presidenta del grup, Lorena Roldán, suggereix una ànsia de cridar l’atenció en un moment difícil per al partit. I certament, durant uns minuts el portaveu de Cs ha aconseguit uns plans del realitzador. Fins i tot s’ha guanyat una esbroncada del president del Parlament per la seva poc meditada –vull pensar, digueu-me ingenu– al·lusió a la diputada Aurora Madaula per casos que afecten el seu company, Agustí Colominas.

Ha estat un breu entremès, un interludi que no ha tret Ciutadans del paper secundari que representa avui en dia. Amb l’agreujant que no té 10 diputats, sinó 36. A Catalunya, vull dir.

La pugna política real, ara com ara, és entre Junts per Catalunya i Esquerra, i la resta de grups són la paret d’una pista d’esquaix on cada jugador llança la pilota per veure si el rival és capaç de tornar-la. Aquest dimecres, per exemple, Quim Torra li ha dit això al socialista Miquel Iceta: “Parlar de Govern a Govern vol dir que el president de l’Estat parla amb el president de Catalunya i truca, eh?, sobretot li truca”. Doncs resulta que el destinatari real no era Iceta, Torra s’estava adreçant a la persona que tenia a l’esquena. El vicepresident Pere Aragonès, veu principal d’ERC, acabava de dir en una entrevista que per parlar amb el Govern central no era imprescindible que s’assegués Torra a la taula. Tan clares li ha volgut deixar les coses a Aragonès que ha insistit una vegada més que un diàleg seriós i amb contingut “passa per un diàleg de Govern a Govern, en què els presidents dels Governs es reuneixen”. Tres vegades govern en una sola frase: quan algú amb un estil literari tan depurat com Torra cau en aquesta repetició cacofònica és que està molt preocupat. No em sorprèn: l’intercanvi de terminis polítics i judicials el pot deixar fora de joc: si el diàleg entre Governs s’allunya en el temps, pot arribar abans una possible sentència inhabilitadora. I una cosa és que Torra assumís la investidura proclamant insistentment el seu caràcter provisional i vicari, i una altra, que els altres li agafin la paraula.