Un col·leccionista d’art català anomenat Picasso

Picasso va ser un geni de la pintura capaç de crear camins que després altres van seguir. També un acumulador gairebé malaltís d’objectes, coses i documents. I això, tot i els canvis continus de residència. A París, on es va instal·lar a viure de manera definitiva el 1904, i on va viure en gairebé tants domicilis com relacions amoroses va tenir: a Bateau Lavoir de Montmartre, amb Fernande Olivier, on va pintar Les senyoretes d’Avinyó; a Montparnase, amb Eva Gouel; a la Rue La Boétie, amb la seva primera dona Olga Khokhlova, al proper castell de Bopisgeloup, on va intentar oblidar la ballarina russa amb la seva amant, Marie-Thérère Walter, i a la Rue de Grands-Augustins on, en companyia de la impressionant Dora Maar, va pintar el Guernica. Però també a la Costa Blava i la Provença on, després de la Segona Guerra Mundial, va continuar el seu periple vital, sobretot a Antibes, on va tenir un taller al castell Grimaldi, i a Vallauris, on va viure amb Françoise Gilot a la Galloise, i més tard amb la seva segona dona, Jacqueline Roque, amb la qual el 1955 va comprar a Canes l’esplèndida La Californie. Per fi, el 1961, es va instal·lar a viure al tranquil Mougins, on va morir l’abril de 1973.

I tot i els múltiples canvis d’habitatge, Picasso sempre va conservar els objectes i papers que va acumular de manera convulsiva i que després de la seva mort es van dipositar a l’arxiu del Museu Picasso de París. Amb ells els experts poden reconstruir la seva vida gairebé al mil·límetre. Per exemple, durant la seva estada de cinc mesos a Barcelona el 1917, acompanyant Olga i els Ballets Russos de Diaghilev, es va escapar amb la seva dona el 14 de juliol a la platja de Coma-ruga. Van anar en tren fins a Sant Vicenç de Calders, i en tartana de l’estació al Balneari Oriental Miramar, on es van allotjar. Si Picasso no hagués guardat el rebut —a nom de Pablo Ruiz, amb un cost de 25,75 pessetes, incloses les cinc de la tartana— no hauríem sabut que hi va ser.

I si no es va desfer mai d’aquests papers, tampoc no ho va fer de les obres d’art que va reunir al llarg de la seva vida, sobretot donades i intercanviades amb els seus amics artistes, molts d’ells d’origen català; més d’un centenar d’obres d’una quinzena d’artistes que el van acompanyar en els diferents escenaris de la seva vida i que després de la seva mort van acabar disperses en diferents centres i hereus. Eduard Vallès, un dels principals especialistes en el pintor, ha tornat a reunir aquesta col·lecció d’art català de Picasso, i el resultat de la seva recerca l’ha presentat a la 8a Jornada Mercat de l’art, col·leccionisme i museus que s’ha celebrat a Sitges sota el títol Origen i actualitat de la col·lecció d’art Català de Picasso: de Juli Gonzàlez a Apel·les Fenosa.

Per a Picasso les seves obres i les dels seus amics formaven part d’un corpus que ell volia llegar per al futur. Quan li va dir a Brassaï que volia deixar una documentació al més completa possible per a la posteritat, incloïa sens dubte la seva col·lecció particular, que definia els seus gustos artístics, però sobretot il·lustrava el seu itinerari vital, des de les peces més rellevants fins als artistes més desconeguts que, gràcies a aquesta obsessió de no llençar res, han arribat fins als nostres dies”, explica Eduard Vallès, que va ser conservador del Museu Picasso de Barcelona i ara ho és d’art modern i contemporani del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), a més de reconegut autor d’un bon nombre de llibres i comissari d’exposicions sobre el pintor.

“Tal com Picasso no establia jerarquies entre tècniques artístiques, tampoc no ho va fer amb les obres de la seva col·lecció, que amagaven retalls de la seva pròpia vida. Fora d’excepcions, en moltes d’elles el seu valor radicava precisament més en aquest rerefons afectiu i en una relació personal que en un suposat valor artístic o fins i tot patrimonial, en aquest cas relatiu per a Picasso, ja que va tenir la vida solucionada des de dates molt primerenques”, prossegueix l’expert. Però Vallès no ho ha tingut fàcil, ja que aquesta col·lecció catalana, a la qual no s’ha prestat l’atenció deguda, va acabar dispersa després de la mort de Picasso el 1973.

Al Museu Picasso de París hi ha un bon nombre d’aquestes peces. Hi van ingressar amb aquelles amb què els hereus van pagar els impostos de successió. En concret, l’Estat francès va escollir 203 pintures, 158 escultures, 88 ceràmiques, 1.481 dibuixos i 1.618 gravats, 29 relleus, 16 collages, 33 esbossos i 35 llibres il·lustrats.

“A més, la família, en un acte de generositat i seguint la voluntat de Picasso, va lliurar a l’Estat les obres de la col·lecció privada de l’artista signades per creadors com Modigliani, Cézanne i Renoir, Miró i Dalí”, explica Vallès, que recorda que França va canviar la llei de successions perquè els fills il·legítims de Picasso —Claude, Paloma (de Françoise) i Maya (de Thérèse)— paguessin impostos amb obres del seu pare.

Abans, el 1970, Picasso havia fet la major donació que va fer en vida: 921 obres, olis i dibuixos de la seva etapa infantil i juvenil, per crear un museu a la ciutat de Barcelona amb les peces que eren a la casa de la seva família del passeig de Gràcia. De totes, 47 no són de Picasso; són obres d’altres artistes catalans, anònims i coneguts, que des de ben jove va conservar com si fossin seves.

També hi ha obres d’aquesta col·lecció en mans dels seus hereus, com els de la Fundació Almiñé i Bernard Ruiz-Picasso, i col·leccions particulars, algunes catalanes, com la Fundació Palau i la Fundació Apel·les Fenosa. “He fet una primera aproximació a aquesta col·lecció completament heterogènia, amb obres que tenen alguna cosa en comú, i és que hi ha un correlat molt explícit relacionat amb la vida de Picasso que parla d’una rica xarxa de relacions”.

Vallès està segur que la seva llista no és tancada i que poden aparèixer noves obres; la seva investigació “és un working progress”. “Picasso feia el que volia. Donava obres a tercers o a les seves parelles. Maya Picasso va regalar el 2004 a la Fundació Palau un bust que l’escultor Joan Rebull li havia fet a ella i que el seu pare li havia regalat anys enrere”.

Les obres catalanes de la col·lecció de Picasso són, sempre segons Vallès, fruit de dos moments concrets. El primer a partir de 1895, quan Picasso viu a Barcelona però encara és un desconegut i rep ajuda d’artistes del seu entorn, com Rusiñol, que li compra sis obres, cinc de les quals es conserven al Cau Ferrat de Sitges. Un altre dels seus primers mecenes va ser el pintor i crític Sebastià Junyent; un dels seus grans suports durant la seva època blava. “Li va pagar el lloguer d’un taller durant mesos, li va oferir el seu perquè treballés amb ell, i està documentada la compra de 20 dibuixos”, explica Vallès. També és probable que li comprés l’excepcional La vida i El vell jueu. En tot cas, Picasso va conservar sempre un retrat de 1903 que li va fer Junyent, Picasso davant de la vida, que en les poques vegades que s’ha vist la gent a pensat que era de Picasso.

Emili Fontbona va ajudar a fer escultures i Richard Canals a fer gravats. “No és estrany que després retornés aquests favors a Barcelona amb la gran donació que va fer per crear el seu museu, en una mena de quid pro quo en el temps”, apunta.

El segon moment és entre els anys vint i quaranta, quan Picasso s’ha consolidat a París com un gran pintor i allà el van a veure artistes catalans. I ell els ajuda comprant-los obres, organitzant exposicions, posant-los en contacte amb marxants o pagant directament a fonedors en el cas d’Apel·les Fenosa. “És una espècie de llegenda per als catalans, i tots, a través de recomanacions, el visiten. I a la majoria els ajuda, perquè Picasso era molt generós”, prossegueix Vallès.

Pel que fa a la forquilla d’aquest segon període, Vallès explica que es tracta d’“una aproximació genèrica, ja que engloba la relació amb artistes importants de la col·lecció picassiana com Miró, Fenosa, Dalí o Rebull, però és evident que va mantenir la relació amb altres artistes catalans, si bé m’he centrat en alguns de més significatius que tenim ben documentats”.

La generositat de Picasso amb els seus amics artistes catalans, del primer i del segon període, permet resseguir algunes coincidències.

Retrats reals d’amics

Picasso va conservar fins a cinc retrats realitzats per altres artistes entre 1895 i 1903 que curiosament el mostren de manera més real que els seus autoretrats. “Són dels pocs documents que donen una imatge diferent. Ell eludia el sentit imitatiu del retrat des de jove i els veia com un exercici d’introspecció”. Un d’ells és el que li va fer Ramon Riu el 1895, quan Picasso tenia 14 anys. “És un document de primera magnitud d’un Picasso real”. El curiós és que, quan aquesta obra va ingressar al Museu Picasso de Barcelona, es va considerar que era de Picasso. “Va ser ell el que va dir a Palau i Fabre el 1970 que no era seva sinó de ‘mi condiscípulo de la Lonja’, després de veure publicat l’error a Gazeta Ilustrada”.

D’altres són els que li fan Lluís Bagaria, amb boina i de perfil, el 1903, i dos de Manuel Pallarès que van acabar dipositats al Museu Picasso de París i al de Barcelona. De fet, el que és a França va ser escollit per l’Estat francès com una obra original de Picasso. El cinquè és el de Junyent, que reflecteix l’artista a la fi de la seva època blava.

El bon amic Miró

Tots els artistes que arribaven a París i volien conèixer Picasso necessitaven una recomanació. En el cas d’Apel·les Fenosa i Joan Rebull va ser Pere Pruna. Tàpies ho va fer de la mà del metge Jacint Reventós. Però el més ben recomanat va ser Joan Miró, que va accedir a través de la mare de Picasso, amiga íntima de la seva. A més, una tia de Miró era la mare de Jaume Sabartés. Per tant, Miró ho va tenir fàcil. “Quan va viatjar per primera vegada a París el 1920, la mare de Picasso li va donar una ensaïmada per al seu fill. Miró va arribar al seu taller amb ella, però Picasso no hi era i així va passar diverses vegades fins que, quan el va rebre, l’ensaïmada estava seca i era immenjable; una anècdota que Miró explicava suvint”, segons Vallès.

Picasso, que se sàpiga, va conservar tres obres de Miró: l’Autoretrat de 1919 i Retrat d’una ballarina espanyola, de 1921. El tercer és una obra poc coneguda, un linòleum que Miró va dedicar a Picasso el 1947 i que va passar als seus hereus. La relació entre ells, recorda l’expert, va ser intensa, tal com delata la correspondència que van mantenir. “Picasso demanava sempre a Miró consell per prestar les seves obres; li demanava permís, encara que eren seves. I Miró no sempre deia que sí, perquè tenia confiança amb ell”.

El no amic Dalí

El cas de Dalí és diferent. El de Figueres va arribar recomanat per Manuel Ángeles Ortiz, un pintor andalús amic de Picasso pel qual va intercedir el 1939 per treure’l d’un camp de concentració. Dalí va viatjar a París el 1926, amb 22 anys, i es va presentar al taller de Picasso dient-li: “Mestre, he vingut a veure’l a vostè abans d’anar al Louvre”, i Picasso li va contestar: “Ha fet vostè molt bé”. Però mai no hi va haver sintonia entre ells, potser per diferències ideològiques. Ara com ara, no hi ha constància, més enllà d’aquesta trobada, que es tornessin a veure. Dalí sempre va admirar Picasso, i aquest es va limitar a obviar-lo. Si amb Miró es cartejava, a Dalí no li va contestar mai les postals que cada estiu li enviaven ell i Gala.

Malgrat això, Picasso sí que va tenir, almenys, tres obres del geni surrealista, de les quals no sabem com van arribar a les mans de Picasso. Una és La memòria de la femme-enfant, del 1931, dibuix preparatori de l’obra homònima del 1932 que es troba al Museu Dalí de Sant Petersburg. Una altra és el gravat Les tres banyistes de Picasso, en el qual Dalí va col·locar una quarta figura entre 1933 i 1934. “Dalí presumia d’aquest treball conjunt en entrevistes televisives com la que va concedir a Joaquín Soler Serrano a A fondo (1977), en què deia que en una exposició que s’havia de celebrar aviat a Londres es veuria el treball conjunt. Però en realitat Picasso no sabia res del gravat”, relata Vallès. Les dues obres són al museu de París. El tercer és una obra inèdita, El cavaller de la mort, del 1937, que no va anar a París i que conserven els seus hereus.

Els amics suïcides

Dos dels millors amics de joventut de Picasso es van suïcidar, i això li va causar una gran consternació. Va conservar obres de tots dos, sobretot del seu gran amic Carles Casagemas, que es va suïcidar el 1901 als 20 anys a París, davant d’amics comuns com Manolo Hugué i Manuel Pallarés. Tres de les cinc obres que Picasso va mantenir en el seu poder, a la seva mort van passar a la seva família i són al Museu Picasso de Barcelona: el fregit Tres homes i una dona, ja vells a l’aire lliure, Retrat de guàrdia forestal i Paisatge amb arbre, que el mateix Vallès va identificar com de Casagemes quan va comissariar l’exposició que el MNAC va dedicar a aquest jove artista el 2014 i que fins llavors figurava com d'autor desconegut. Amb cinc obres, Picasso va ser el màxim col·leccionista seu.

El segon suïcida és Hortensio Güell, que va coincidir amb Picasso a l’Acadèmia de Sant Fernando de Madrid, on era “el meu amic català”. D’ell tenia, almenys, un paisatge de 1898 influït per la colla del safrà, en el qual es veu una platja de Salou i que va dedicar a Picasso, “Al meu amic R. Picasso” (avui al Museu Picasso de Barcelona). Una obra que Picasso va utilitzar com a escenari per a una pintura seva: Retrat d’un escriptor, de 1900.

L’amic recuperat

Juli González és un dels casos en què la relació es manté durant anys, malgrat un període d’un gran distanciament. Picasso tenia nou dibuixos de González, vuit dels quals són al seu museu de Barcelona, on van entrar amb la donació de 1970. Alguns d’ells, com una maternitat, presenten concomitàncies iconogràfiques amb obres conetànies de Picasso. “És important, per poder saber fins a quin punt algunes obres que Picasso va col·leccionar ajuden a contextualitzar la seva, ja sigui per influència o simplement per compartir un mateix esperit d’època” , explica Vallès.

Després de coincidir a Barcelona van estar anys sense parlar-se perquè González recriminava a Picasso que s’havia quedat uns dibuixos seus. “A l’agost de 1904 González li escriu una carta dient-li que fins que aquest assumpte no s’aclareixi li prohibeix entrar a casa i al seu taller”. El 1927 Picasso i González tornen a ser amics. “En aquest any González li escriu una carta en què li demana feina i just després comença el seu reconeixement internacional”.

L’amic més prolífic

Apel·les Fenosa coneix Picasso el 1923 per Pere Pruna. “En la primera trobada Picasso li pregunta per la feina que està fent i ell li respon que ‘moltes coses’, però no és veritat, així que en tornar al seu estudi es va posar a treballar intensament”, explica Vallès, que ha pogut documentar l’existència d’unes 60 obres que van acabar a les mans de Picasso, tot i que només n’ha localitzat unes 27. “De totes maneres el mateix Fenosa assegurava que Picasso va arribar a tenir un centenar de les seves peces”. En fotos de l’estudi de Picasso fetes per Brassaï es poden veure algunes d’aquestes escultures, com ara els bustos de Jean Cocteau (de 1939) i el de Paul Éluard (de 1942). De les desaparegudes, un retrat del mateix Picasso que també apareix en una de les imatges. D’aquesta amistat, l’obra més singular és Retrat de Dora Maar, començat per Fenosa i acabat per Picasso, que la fundació de l’escultor conserva al Vendrell. Del juliol de 1941 Vallès ha localitzat una factura inèdita pagada per Picasso a Robecchi, fonedor de Fenosa, per valor de 3.300 francs, en la qual s’enumeren mitja dotzena de treballs.

Regals perduts d’amics 

Es desconeix el parador d’algunes de les obres d’aquesta col·lecció que, per sort, estan documentades fotogràficament. És el cas del paisatge Muntanya de Santa Bàrbara, de Manuel Pallarés, que va regalar a Picasso en record de l’estada que van viure tots dos entre el 1898 i el gener de 1899 a la localitat d’Horta de Sant Joan. “Picasso el relaciona amb un lloc feliç de la seva adolescència i un dels períodes millors de la seva vida. De fet, va tornar amb la seva parella Fernande Olivier entre maig i setembre de 1909”, explica l’expert. Es coneixen almenys tres fotografies en què Picasso apareix davant d’aquesta obra.

Altres de les peces desaparegudes són tres obres del pintor i gravador Jacint Salvadó que Picasso li va demanar, a través d'un marxant, a canvi d’una pintura seva, el retrat que li va modelar Fenosa i una obra d’Isidre Nonell que els galeristes Gaspar van regalar a Picasso als anys seixanta, pel seu aniversari.

Amic de la seva pròpia obra

Potser per l’afany de conservar-ho tot, Picasso, en la maduresa, va comprar obres seves de joventut que havia venut per temes econòmics. “Amb diners o canviant-les per altres obres seves de més valor”, apunta Vallès, que parla de dues peces: un Retrat de Josep Fontdevila, realitzat a Gòsol el 1906, que recompra el 1960 i que es conserva a la Fundació Palau, i el retrat Jaume Sabartés amb ‘quevedos’ (1901), que va estar penjat a Els 4 Gats amb un marc barroc i que Picasso va comprar quan el local va tancar. Després de la mort de Sabartés el 1968, Picasso el va lliurar al museu de Barcelona juntament amb la sèrie de Las Meninas.