La maduresa de la immersió

Encara que no m’apassionen els assumptes de llengua, aquest dijous em vaig llançar apassionat a llegir l'article que Rudolf Ortega va publicar al Quadern d'aquest diari sota un titular incendiari: “Adeu socialista a la immersió”. La immersió és la lingüística i el socialisme se suposa que és el del PSC de Miquel Iceta i Meritxell Batet, així que per a mi es tractava d'una primícia absoluta i altament inquietant. O el PSC havia perdut el seny en un mal tràngol, o la realitat havia fet un gir sobtat i insospitat, en particular després del desastre català de Ciutadans.

Llegit l'article, les coses han tornat a l'ordre complex de la realitat bilingüe a Catalunya. El que és difícil és entendre la lectura que fa Rudolf Ortega del document programàtic del PSC amb vista al 14è congrés del partit. Del document no sé com Ortega dedueix la renúncia a la immersió lingüística com a experiment d'èxit, recolzat a Catalunya massivament i aplaudit fins i tot per experts i tècnics internacionals. El que tampoc veig és com negar l'ús instrumental i ideològic que l'independentisme ha fet de la llengua a Catalunya.

Si el PSC està recomanant l'estudi despolititzat i tècnic d'aquesta realitat d'èxit, benvingut sigui

No obstant això, aquesta vegada, i per a enorme perplexitat meva, l'ús polític de la immersió i del català no prové de les portades neoespanyolistes de mitjans fastiguejats amb les demandes catalanistes, ni procedeix tampoc d'editorialistes de l’ABC i El Mundo enfervorits en defensa de l'espanyol sinó d'un lingüista competent, expert en català i a més catalanista, com és Rudolf Ortega.

De l'èxit de la immersió lingüística no hi ha cap discussió, ni raonable ni no raonable. Funciona bàsicament bé des de fa trenta anys i ha garantit un creixement incessant, quantitatiu i qualitatiu, de l'ús i el coneixement del català a Catalunya, sense haver impedit ni atenuat o solapat l'ús ni el coneixement del castellà a la societat catalana. Però de la mateixa manera que molts demanem des de fa anys la modificació acurada i freda d'alguns punts d'una Constitució redactada fa quatre dècades, tampoc és cap disbarat demanar també la revisió dels efectes negatius, nocius o indesitjables que hagi pogut generar la feliç implantació d'una llei d'immersió lingüística que fa tants anys que està en funcionament. Si el PSC està recomanant, com crec, l'estudi tècnic i despolititzat d'aquesta realitat d'èxit, benvinguda sigui la demanda per evitar que convertim la immersió lingüística en una d'aquestes relíquies intocables i sagrades que ningú pot invocar sota pena de càstig diví.

És la bona fortuna de gaudir d'una societat bilingüe la que aconsella comprovar possibles desajustos

No només es pot sinó que s'ha d'analitzar el comportament d'aquesta llei quan tots, o la immensa majoria a Catalunya, certifiquem el seu èxit en haver estès l'ús del català i no haver impedit ni limitat l'ús del castellà. De fet, és la mateixa bona fortuna de gaudir d'una societat bilingüe amb caràcter general, de cultura i de costum, la que aconsella comprovar els possibles desajustos, deficiències o desequilibris que hagi creat, en particular a la vista de la irregularitat demogràfica i lingüística del territori català. Part de la riquesa bilingüe de Catalunya consisteix a saber corregir o esmenar els potencials desequilibris i assumir de manera compartida que en zones on el domini del castellà és massiu o molt majoritari convé reforçar la docència en català, i en zones d'hegemonia lingüística del català és preferible augmentar l'exposició i l'ús del castellà. La millor raó i la més legítima que trobo per revisar i examinar el funcionament de la immersió és garantir l'ús equiparable i competent de les dues llengües de Catalunya, o almenys les dues llengües amb les quals la immensa majoria dels catalans ens guanyem avui la vida.

No voldria haver de tornar a sentir Fernando Savater, com va passar la setmana passada a Sevilla, censurar els catalans perquè els robem als pobres la llengua castellana, i no voldria haver de repetir, com vaig fer a Sevilla després d'escoltar Savater, que els catalans disposem de dues llengües, per a rics i per a pobres. Contra el que se sol repetir, el català no és una llengua sense Estat: el seu Estat és la Generalitat, i és seva la competència i l'obligació de garantir l'ús i el coneixement d'una llengua i l’altra per millorar el bilingüisme que habita feliçment entre nosaltres, sense incidències greus ni qüestionament social d'una realitat afortunada i plenament madura: sense por a una revisió de manteniment.