Un canvi necessari

Ha arribat el moment de la veritat, la nova Copa Davis, aquest format trencador que ha generat certes controvèrsies per jubilar el sistema d'eliminatòries que enfrontava els països de dos en dos al llarg de tot l'any.

La natural propensió a rebutjar canvis no ens hauria de portar a no valorar quan aquests són necessaris per resoldre els problemes enquistats. I la Copa Davis és evident que els tenia. La Federació Internacional de Tennis (ITF) s'ha mostrat fins al dia d'avui amb poca capacitat o voluntat per esmenar-los i preservar, per tant, el vacil·lant prestigi d'aquesta competició en els últims temps. A un calendari ja prou atapeït calia ficar amb calçador les eliminatòries, que, a més, podien suposar al tennista un canvi de superfície i un desplaçament a l'altra banda del món, per després reprendre el seu curs normal en menys de 24 hores. És evident que els millors tennistes no podien ni havien de pagar aquest preu i una competició que no pot assegurar que hi participin els seus representants més destacats s'ha d'actualitzar.

A mi, particularment, com a tants aficionats i professionals del tennis, m'encantaven les Copes Davis de tota la vida i em costa haver de renunciar a aquest ambient festiu i vibrant que es vivia a Sevilla, a València, a Alacant o Madrid. Però crec que un canvi era inevitable, com també que hauríem d'acollir l'enorme esforç que s'està fent per donar aquest nou impuls al nostre esport. Segurament descobrirem grans atractius a la nova Davis que d'aquí a uns anys també ens semblaran irrenunciables.

Roger Federer ha mostrat els seus dubtes sobre el fet que la persona que lidera aquest nou projecte sigui un futbolista professional i no algú del nostre gremi. Jo, en canvi, no només no ho percebo com una intromissió, sinó que se m'acuden moltes més conseqüències positives que negatives. El fet que Gerard Piqué, un exponent mundial del futbol, algú amb prou reconeixement i èxit per estar ben satisfet, aposti per un esport que, a dia d'avui, continua estant per sota del seu, desperta en mi un bon agraïment tant cap a ell com cap al seu equip.

Una altra cosa molt diferent és el fet que, com a simpatitzant del FC Barcelona, tot plegat em susciti estranyesa i certa sensació de descontrol per part de la directiva blaugrana. És evident que els temps han canviat molt. Una cosa així no s'hauria permès en l'època en què el meu germà Miquel Àngel jugava al club, amb Josep Lluís Nuñez com a president i Johan Cruyff com a entrenador. El tècnic holandès els obligava a evitar qualsevol cosa que els pogués suposar una distracció, cosa que ell anomenava “un cost social”.

En fi. Deixant de banda les meves preocupacions futbolístiques, com a professional del món del tennis i com a bon aficionat seguiré amb il·lusió i grans expectatives el nou format de Gerard Piqué, un gran i curiós futbolista que està demostrant tenir altres inquietuds, una valentia admirable i un impuls que no puc valorar més que positivament.

Penso que gaudirem d'un gran esdeveniment que anirà millorant i convencent any rere any, que  beneficiarà enormement la ciutat de Madrid, aquest any, i el món del tennis en general, molts anys més.