Les dents d’or de Rosalía són “robades”: com el pop va convertir un símbol d’esclavitud en un complement radical

Encara que freqüentment associem la idea de posar-se pedres precioses i metalls nobles a les dents amb la cultura hip-hop, el cert és que aquest costum ornamental es remunta al temps dels maies, que solien posar-se jade a les peces dentals per fer veure que eren milionaris. Aquesta tradició era la que va recollir l'artista mexicana Frida Kahlo quan va decidir posar-se una dentadura metàl·lica, que molt pocs li van veure perquè poques vegades somreia.

Aquest és el principi del seu ús “cosmètic”. L'ús “mèdic” s'origina a començaments del segle XIX. Als Estats Units, durant l'època de les lleis Jim Crow de segregació racial, molts afroamericans que aconseguien escapar de l'esclavitud se'ls posaven per tapar-se les dents podrides a tall de celebració. Així és com aquest ritual es va convertir en un símbol de negritud i llibertat potentíssim. El màxim ambaixador d'aquest símbol era el mític boxejador Jack John que gairebé un segle després va homenatjar Mike Tyson, que també llueix una boca dauradíssima.

Encara que ja al segle XXI les dents d'or eren un símbol de prosperitat entre la comunitat negra, van ser els rapers novaiorquesos dels anys vuitanta els que van decidir recollir la seva càrrega simbòlica per afegir-hi a més el punt d'ostentació que els va fer tan populars entre l'escena hip-hop: aquelles colles necessitaven un distintiu que immediatament fes saber als seus rivals on hi havia poder. Les dents eren una manera de portar un joier. Les dents d'or i les fundes daurades també tenen un fort poder simbòlic en altres cultures. Per exemple, a Sud-àfrica estan de moda des dels anys seixanta, quan es van convertir en tendència entre les comunitats de color. Allà les dents d'or no són considerades un símbol de riquesa sinó simplement una moda. En la comunitat gitana són un complement habitual: ho sap bé la dissenyadora Vivienne Westwood que el 2008 va tenir l'acudit de contractar gitanos dels poblats de Milà per a una de les seves desfilades i va desencadenar una autèntica tempesta als mitjans.

exposat permanentment sobre l'instrument més visible que posseïen: la boca amb què rimaven.

Als anys dos mil, gràcies a l'auge del Southern hip-hop i l'acceptació global de l'hegemonia dins de la indústria musical dels grans líders d'aquest gènere, les fundes d'or, també conegudes com a ‘grills’, van fer el salt a l'escena pop. Si els negres del primer hip-hop volien retre homenatge als esclaus que van aconseguir escapar de les plantacions, les estrelles del pop es volien assemblar als negres del hip-hop, sempre els més cool i perillosos de la classe. La primera a atrevir-se a posar-se-les va ser Madonna, que mai ha tingut por de l'apropiació cultural. Després en van anar venint d'altres: Rihanna, Beyoncé, Katy Perry, Miley Cyrus. Totes es volien arrogar el valor simbòlic d'unes fundes que són molt més que unes fundes.

Ara ha estat el torn de Rosalía, qui ahir es va presentar a la catifa vermella de Los 40 Music Awards amb un vestit embolcall ple de llaçades roses de Palomo Spain i aquest somriure ple de brillantor daurada que havíem descobert el dia abans en el seu últim vídeoclip. Frida Kahlo mai no somreia. No és el cas de la cantant espanyola.