Gerard Piqué: “Sé quan la faré grossa i ho faig perquè em ve de gust”

A Sud-àfrica 2010, Gerard Piqué no només va aconseguir un Mundial amb la selecció espanyola. També es va llaurar un futur. El primer va venir gràcies al sacrifici i l’esforç col·lectiu; el segon va ser producte de l’avorriment.

“D’acord, vam guanyar, però també em vaig passar hores i hores mirant el sostre. No hi havia gaires coses més per fer. No pots tirar-te un mes en un lloc i només jugar a futbol”, comenta el defensa del Barça nou anys després d’aquella gesta. Les cartes també van ajudar a matar el temps: “Vaig guanyar molt jugant a la pocha i a tot el que ens passava pel cap, nits i nits, fins a les tres de la matinada, amb Pepe Reina d’animador”.

El tedi és una cosa molt productiva per als esperits inquiets. I d’acord amb la manera en què Piqué esprem i fa botar una piloteta de goma que s’acaba de trobar a l’oficina de la seva empresa, Kosmos Global Holding, ell ho és. No gaires són capaços de compaginar en un mateix dia reunions com a líder d’una companyia naixent, entrenament en un equip com el Barça —que aspira cada temporada a tots els títols en joc— i no deixar d’anar a buscar els seus dos fills, Milan i Shasha, de sis i quatre anys respectivament, a l’escola.

“A Sud-àfrica es va iniciar un procés que després va anar canviant...”. Es refereix a una revolució en el tennis: la Copa Davis. Una idea se li va ficar a aquest cap esmolat amb els cabells de punxa —amb la seva planta d’1,94 metres— i no va parar fins que li va donar forma. El resultat es veurà entre el 18 i el 24 de novembre a la Caja Màgica de Madrid, on la dinàmica d’aquesta competició internacional amb més d’un segle d’existència quedarà triturada per un altre concepte radicalment diferent. De la mecànica fins ara dispersa amb eliminatòries al llarg d’un any, en un torneig que juguen equips representant els seus països —i de la qual un acostumava a acabar perdent el fil—, es passa a una altra de concentrada en temps i espai. Els 18 quadres es disputen durant una setmana en una sola ciutat, on es juga tot de principi a final. De cinc sets es passa a tres, això també es modifica, per donar-li més agilitat. El que no canvia és la manera de disputar-se els punts en cada ronda: tres en total mitjançant dos partits individuals i un partit de dobles.

Un altre món. Amb l’actuació estel·lar de Shakira, parella de Piqué i mare dels seus dos fills, l’últim dia de competició. La posada al dia d’un esdeveniment en declivi per recuperar la seva essència popular amb entrades a partir de 25 euros: “La Copa Davis és la competició del poble en un esport que molts han considerat elitista”, comenta Piqué. Necessitava un revulsiu. Un sotrac que la fes reviure i la tornés a connectar amb les grans audiències. És una cosa en la qual molts al món del tennis —jugadors, federacions, patrocinadors, comunicadors i, sobretot, aficionats— estaven d’acord.

Puc advocar o defensar el dret  a decidir com he defensat La Roja amb la selecció durant 14 anys

I per què havia d’escometre aquesta revolució algú com Gerard Piqué, un futbolista clarament intrús en aquest àmbit? En el tennis, sí que ho és; en l’esport, no. I a més a més d’esportista, Piqué és, sobretot, algú amb una clara vocació empresarial. Jove, sens dubte. De fet, era un noiet quan se li va ocórrer la idea, amb tot just 23 anys. Avui, amb 32, es veu molt més madur, amb una experiència equivalent a la seva controvertida audàcia. La inspiració va arribar en un lloc precís i concret no per casualitat, sinó perquè l’ambient hi acompanyava i els temps morts també: Sud-àfrica 2010. Per què no donar a la Copa Davis aquest mateix estatus de mundial del tennis?

El que podia semblar una bogeria va anar rondant-li pel cap i obsessionant les seves nits de poca son. “Tot just dormo quatre o cinc hores. Em falta temps per a tot”. I per on començar? En paral·lel als entrenaments, els partits i tot el que implica ser defensa central d’un equip de Primera com el Barça, va arrencar el projecte. Dins del club han hagut d’anar acostumant-se a la seva hiperactivitat: “Ho han entès i no hi ha problemes. Faig servir el meu temps lliure per dedicar-me al que m’agrada”. I això, en el seu cas, es condensa en una paraula: negocis.

La idea de capgirar la Davis la va explicar primer al seu pare. En escoltar-lo, Joan Piqué, un empresari català d’èxit, li va donar un cop de realitat en forma de dos copets a l’esquena: “No tens cap opció. Si ho han intentat d’altres i han fracassat, per què ho aconseguiràs tu?”. Això li va dir, recorda ara el seu fill. “S’espanta amb mi, però al final sempre em dona suport”.

Com que en Gerard acostuma a anar a la contra —gairebé provoca i necessita obstacles al camí per reafirmar-se—, en la resposta del seu pare no va trobar res més que motivació. Llavors va continuar. El primer pas consistia a muntar una empresa, una cosa en la qual ja tenia experiència dins del camp dels videojocs i l’alimentació, entre altres àmbits. D’allà sorgeix Kosmos Global Holding. Aquí ens rep, a la seva seu barcelonina, on treballen més de 40 persones. “Per crear una estructura”, diu Piqué. En van començar quatre. Avui l’ha multiplicat per 10.

El segon pas va ser buscar la persona adequada perquè es fes càrrec, com a director general, d’un negoci amb aparences de créixer. Havia de disposar de les armes que al futbolista encara li faltaven: agut criteri empresarial. Així va trobar la seva mà dreta en aquesta aventura: Javier Alonso Giralt, un executiu amb 25 anys d’experiència. Però tampoc en el tennis, sinó al món del motor, com a responsable de carreres a Dorna.

El futbolista es limitaria a exercir com a president. Però també a inventar. Això és el que més el motiva: inventar lliure de lligams. Inventar gairebé de manera inconscient coses possibles i impossibles. “Sap admetre un no”, afirma Alonso. D’alguna manera necessita que li temperin els seus impulsos creatius. I aquests no es limiten als 25 anys que l’empresa ha aconseguit com a concessió per gestionar la Copa Davis. En volen més: “Kosmos va néixer tot just tres anys enrere i desenvoluparà projectes al món de l’esport. D’això en sabem molt i podem aportar valor per liderar iniciatives diferents, úniques, singulars”, comenta Piqué.

L’originalitat del projecte, el seu toc especial, rau precisament en el plantejament allunyat de l’endogàmia de cada camp. La vocació de Kosmos resideix en l’horitzontalitat dins el món de l’esport. “La idea és nodrir-se de talent provinent de diversos camps per transformar un espai comú que pot enriquir d’experiències concretes el tot”, explica Javier Alonso.

Aquesta novetat despistava a l’entorn més poderós del tennis. Així que havien d’incloure a l’equip perfils de prestigi que acudissin porta a porta, federació per federació, gairebé jugador a jugador, explicant-los en detall el projecte. Així va ser com van fitxar Gal Blanc i Albert Costa, dos exjugadors amb contactes a tot el circuit que han brodat una estratègia de prèdica. Han resultat tan convincents que, si només necessitaven un 66% dels vots per dur a terme el projecte i convèncer els prebosts de la Federació Internacional de Tennis (ITF), van en van aconseguir el 72%. Havien de destapar capes i controlar flancs. Alguns, com l’empresari romanès i antic tennista amb influències Ió Tiriac, van obrir fronts: “Quina ridiculesa!”, va arribar a dir. D’altres, com Roger Federer en persona, van deixar entreveure dubtes. En el seu cas, marca de la casa, elegantment. Però dubtes. Per què s’ha de canviar una tradició centenària? Una de les reticències més grans rau en què els equips deixen de competir en alguna ronda a casa seva.

La nostra proposta xoca i costa. Ara hem d’intentar que els qui tenen dubtes canviïn d’opinió

Rafa Nadal, en canvi, ha donat suport des del principi a la idea. “Tenir-lo a ell d’aliat ha estat molt important. Ha arrossegat molta gent”, comenta Costa. Una de les raons de la decadència de la Copa Davis s’intuïa en el fet que sovint els grans renunciaven a participar-hi: “Un jugador com Federer només l’ha guanyat una vegada”. En aquesta ocasió, l’equip suís no s’ha classificat per ser entre els 18 participants. “Amb aquest format, esperem que s’hi apuntin cada vegada més els millors”, prossegueix Costa. La concentració hi ajudarà: “En comptes d’haver de reservar quatre o cinc setmanes al seu calendari, en tindran prou amb una. A tot estirar, dues”, assegura l’extennista espanyol.

La Davis és ara com ara el projecte estrella de Kosmos. “Al qual més temps, esforç i diners hem dedicat. Una iniciativa a través de la qual tothom sabrà de què som capaços a la nostra empresa”, assegura Piqué. Temps? Anys. Diners? Seixanta milions d’euros d’inversió per intentar aconseguir fer un pas endavant en la història del tennis.

Per a alguns, Kosmos ha estat fins ara una aventura amb esperit emprenedor. “Una start-up”, comenta Javier Alonso. Una cosa davant de la qual el futbolista llança una pregunta. “Quan es deixa de ser una start-up?”. Es mostra impacient per això. Esprement la seva piloteta de goma, s’endevina que desitja confirmar la seva entrada més important fins a la data en els negocis. Serà quan comenci la partida. I es farà a vista de tothom. “Comprenc que la nostra proposta xoca i costa. Però nosaltres ara, al novembre, hem de demostrar que tenim raó i intentar que els qui tenen dubtes canviïn d’opinió”, assegura Piqué.

Madrid és la prova de foc. La línia que dilucidarà altres projectes en marxa, “que n’hi ha i més grossos...”, suggereix l’esportista sense donar més detalls. A part de la compra del Futbol Club Andorra en assumir el seu deute (de prop de 300.000 euros), un equip de Segona B que van adquirir amb vista a fer-lo créixer, i de la seva candidatura ja oficial a quedar a càrrec del Torneig Comte de Godó a Barcelona. O d’algunes iniciatives com una producció de televisió tipus Match Day, impulsada per ells: “Un documental que explica el dia a dia del Barça des de dins del vestidor”, explica Piqué.

S’emetrà en obert a Rakuten —“l’Amazon d’Àsia”, segons el defineix el jugador—, patrocinador de l’equip català. Una altra faceta que descobreix el Gerard Piqué relacions públiques. Va ser gràcies a les seves connexions amb l’empresa japonesa que es va firmar l’acord de patrocini amb el Barça. Hiroshi Mikitani, fundador i conseller delegat de Rakuten, figura de fet com un dels inversors forts i directius de Kosmos. I l’Àsia és un continent on l’empresa pensa expandir-se. Un mercat on té aliats a la Xina, al Japó, Malàisia o Singapur. Però no parlem de l’únic lloc on li agradaria obrir mercats a Piqué i el seu equip. “Té una tremenda habilitat per a les relacions”, afirma Alonso.

Una virtut que no es limita al Llunyà Orient, on viatja cada any. També es palpa als Estats Units, on ha sabut crear connexions estretes amb personatges com Mark Zuckerberg o John Hoffman, el responsable del World Mobile Congress, que se celebra a Barcelona. Amb Zuckerberg manté una relació estreta. “Quedem per aquí quan ve. Malgrat que és una de les persones més influents del món, resulta proper. També ens hem vist a San Francisco”. Els uneix una mentalitat generacional. “El veig amb una ment obsessiva, que no para fins a aconseguir els seus objectius. Un visionari. Va comprar Instagram per una ridiculesa, són oportunitats que es presenten i que en veure-les demostres la teva pròpia capacitat de reinvenció. Potser Facebook hagi tocat certs límits i els joves d’avui el consideren com una cosa més antiga. En aquest aspecte, ell se sap readaptar”.

El seu perfil de relacions públiques xoca amb el d’atiador als mitjans. Té opinions oposades sobre les jerarquies d’influència i les xarxes socials: “No ajuden a crear bon ambient, és cert. Només parles amb gent que pensa igual que tu i això cada vegada ens separa més. Tenen coses bones i dolentes. Cal intentar aprofitar les primeres. Gràcies a les xarxes, la gent pot expressar la seva opinió sense dependre només dels mitjans de comunicació, que responen a interessos concrets.”

No obstant això, a ell li atreu entrar a les mogudes. Ficar-se en tolls. Parlem del noi dolent. A diferència d'un company d'equip com va ser Iniesta, que sortia acompanyat d'aplaudiments a qualsevol camp vestint la samarreta del Barça, ell havia de suportar xiulades a casa cada vegada que tocava la pilota lluint la samarreta de La Roja. Potser necessiti d'alguna manera cridar l'atenció, com quan va dir que tenia més patrimoni que el pressupost de l'Espanyol: una xifra que, segons ell mateix presumeix, supera per molt els 57 milions d'euros de l'entitat blanc-i-blava. Encara que no ho confessés exactament quan David Broncano, al seu programa La resistencia, li va formular la pregunta que fa a tothom que passa pel plató: quants diners tens?

Piqué no amaga el seu plaer davant d’una presa de posició polèmica. “Jo m’ho passo bé, he d'anar trobant al·licients, hi ha vegades en que busco una motivació i en guanyar a camps contraris et xiulen encara més. Sé quan la faré grossa i ho faig perquè em ve de gust. Ho considero part de l'espectacle. Més quan veiem que, sovint, gairebé tot és mentida. Al final, en dos dies ningú se’n recorda del que has dit. Fins i tot pots deixar anar una falsedat i és igual”.

No li fa tanta gràcia mullar-se sobre la sentència del procés. Però en aquest cas sent l'obligació de parlar sense filtres. “Intento ser molt clar: sempre he donat suport fermament el dret a decidir, això no ho he amagat mai, com tampoc he dit mai, mai, que jo sigui independentista. La gent quan va a votar ho fa en secret. Per què als jugadors ens obliguen a posicionar-nos?”. I segueix: “Puc advocar o defensar el dret a decidir com he defensat a La Roja amb la selecció durant 14 anys. L'esport i la política van de la mà, sempre. La Copa del Rei es diu del Rei; quan jugues un partit internacional sonen els himnes, i això és política. Que els esportistes no es poden mullar? Hòstia! Tenim el mateix dret a ser ciutadans que qualsevol”.

Amb aquesta premissa assegura: “La sentència ha estat molt dura i ha provocat aldarulls. Si a gent que promou fer les coses sense violència els ha caigut això, quan han sostingut que havia de donar-se el que perseguien de forma pacífica… Es podria arreglar de moltes altres maneres. Però només s'aconseguirà quan els polítics facin la seva feina. Han estat substituïts per jutges i aquests han dictat sentència. Cadascú en tindrà la seva opinió: uns que és fluixa, uns altres que fort i uns altres que està bé. Però no havíem d'haver arribat a aquest punt”, comenta. “Els polítics de tots dos costats havien d'haver fet el seu treball i no han complert, encara que uns estan a la presó i uns altres no. Defensar amb arguments no pot ser dolent. T'estàs dos mesos o tres tancat en una habitació fins que arribis a un acord. Nosaltres amb la gent de la selecció hem parlat mil vegades de política, però després hem sortit al camp a jugar”.

El que li importen són les reaccions provocades davant de frases així en el seu entorn. Però últimament semblen haver-lo deixat per impossible: “La meva mare i el meu pare són els que em fiquen més bregues quan provoco embolics. També el meu representant, Arturo Canales, sobretot quan començava. Em ficava en fregaos i em tenien mitja hora al telèfon. Ara ja no em crida ningú. Ja estan farts”. Això no deixa de ferir-lo, així, mig de broma, mig de debò: “Abans em sentia més estimat, com que els preocupava. Ara ja ni els inquieta. En modo empresari vaig més moderat”.

Piqué no va ser un nen sortit de la misèria que ho va donar tot per assegurar el benestar dels seus. Prové de l'alta burgesia catalana. La seva força no la treu de la necessitat: surt del pur instint. El pare porta una empresa familiar d'exportació de materials de construcció. La seva mare, Montserrat Bernabéu, és directora general de l Institut Guttmann, un centre de referència internacional per a lesions de cap i de medul·la.

Per a ell simbolitzen la metàfora de la plena exigència. Des de petit va trobar raons per no fallar-los malgrat ser una andròmina: “Em portava malament al col·legi”, assegura amb mirada de nen entremaliat. Un pot apostar que se sentia llavors líder a La Salle Bonanova, el centre del qual conserva les amistats que es forgen a la infantesa. Les segueix llaurant. Per seguretat. I per desconfiança davant d’aquells que des de la seva fama s'apropen, diu ell, moguts per l'interès: “És difícil ara conrear amistats reals. La gent com jo atreu, sedueix. Per això em protegeixo. No m'obro amb facilitat, fins i tot puc semblar distant”.

En el seu cas, a més, la desconfiança apareix per partida doble. La seva parella, Shakira, que ha mantingut un litigi amb Hisenda, és una estrella de la música. Gairebé 10 anys porten junts i ella és de les persones que més li empenyen a provar sort en els negocis: “Quan m'havia de decidir a lluitar per l'organització de la Davis em va dir: ‘Si ho veus, fes-ho”. La cantant li ha servit d'exemple: “Amb 13 anys va començar, va sortir de Barranquilla i es va centrar en el seu somni. Ara hi ha molts artistes llatins de gran nivell, però Shakira va obrir una escletxa. Ha estat molt trencadora. Sortir de Colòmbia i triomfar als Estats Units representa molt”. Un altre enclavament que atreu Piqué i la seva família és el Carib. “Quan estem de vacances anem a Miami o a les Bahames”. Entorns tranquils també per als seus dos fills, Milan i Shasha. “Els nens, molt bé: el més gran és més futbolista; el petit, més artista”. Com el papa i la mama. “Milan és un apassionat, té sis anys i sap coses que no sé ni jo: alineacions, equips… L'altre dia estava entrenant amb un equip que hem format amb els fills del Luis [Suárez] i del Leo [Messi], van ficar un gol i va dir: ‘Aquest és com el que va marcar Kroos a l'Eurocopa contra Suècia!’. Em vaig quedar sorprès: ‘Però què dius, home, nen’. Es fica a YouTube i és com una esponja. L'altre és bastant fantasiós, toca la bateria, el futbol li costa més”.

De tennis aprendran a força de veure els partits que organitzarà el seu pare a partir del 18 de novembre. La Copa Davis es juga a la pista. Gerard Piqué ja l'ha guanyat als despatxos.