Partits d’ordre

En l’última dècada el que ha passat a Espanya en dues de les tres esferes electorals amb comportament propi, més que el final del bipartidisme, és la desaparició de la figura del partit estabilitzador del sistema. Un partit d’ordre que durant un període venia a ser una mena de catch-all party fins que una circumstància concreta (la intervenció a l’Iraq, la crisi econòmica) o el desgast de governar (corrupció) acabava amb el seu temps.

El PSOE i el PP, és obvi, ho han estat a Espanya. A Catalunya, Convergència i Unió va exercir com a tal durant 23 anys fins que en la dècada dels dos mil es va entrar en una dinàmica diferent. Al País Basc, el PNB resisteix segurament –i sense voler simplificar– perquè aquesta autonomia de moment pateix menys les disrupcions socioeconòmiques del present. En les esferes electorals espanyola i catalana, doncs, davant de l’eclosió d’un multipartidisme no consolidat, el PSOE i ERC pugnen per convertir-se en els nous partits d’ordre que les estabilitzin.

El socialisme espanyol va enfilar aquest camí el febrer del 2019 amb la convocatòria electoral per guanyar terreny a l’esquerra a Unides Podem i després dels comicis d’abril per aprofitar l’espai abandonat per l’escorament a la dreta de Ciutadans. Aquest camí, amb una mirada constant a les enquestes, descol·loca els qui volen entendre el Sánchez actual prenent com a referència el Sánchez guanyador de la moció de censura.

El PSOE no pretén ser el primer partit de l’esquerra per plantejar un esquema veritablement bipartidista a través de dos fronts (progressista vs. conservador), sinó convertir-se en un partit d’ordre com els d’abans. Com a part d’aquesta estratègia, el seu enduriment respecte a l’independentisme i el discurs d’una Espanya integral –en la qual l’Estatut del 2006 és un punt d’arribada, no de partida– pretén arrabassar al PP i Ciutadans el terreny de l’afirmació de l’espanyolitat desacomplexada (Ara Espanya).

Per la seva banda, ERC ja fa temps que anhela rellevar CiU com a partit d’ordre a Catalunya. En aquests darrers anys la seva oportunitat d’aconseguir-ho ha augmentat gràcies a la conversió del gruix del catalanisme a l’independentisme. Per poder-ho ser ha de convèncer una part substancial dels fills i nets de l’antic electorat pujolista i els sectors més catalanistes (per a alguns, nacionalistes) del PSC.

Tot i ocupar la pole position, l’efectivitat de les estratègies electorals de tots dos partits és una incògnita. Encara més després de l’efecte distorsionador de la sentència del Suprem i de la violència als carrers de Barcelona. La història mostra com després d’episodis de desordres similars els beneficiaris són mandataris d’ordre. Els casos paradigmàtics serien Nixon i De Gaulle.

En canvi, estudis en societats amb un fort component ètnic –per exemple, els fets a l’Índia (Iyer i Shrivastava, 2015)– mostren com després de desordres violents, els partits que els aclamaven en treien profit. De manera que formacions com la CUP o, a la contra, més bel·ligerants com Vox o Ciutadans, en podrien sortir beneficiats. Per tant, en una Espanya amb múltiples components nacionals creuant l’aspecte social, elaborar un pronòstic resulta complex i s’obren més preguntes que no pas respostes.

En quina mesura la imatge projectada per Sánchez després de les nits barcelonines serà suficient perquè una part substancial de votants el vegi com un líder que pugui estabilitzar el sistema guanyant-se una imatge conreada pel PP?

Després de la moció de censura, Sánchez va ser vist fins i tot per una part de l’independentisme possibilista com un Suárez que podia portar una solució per a Catalunya, més enllà de mantenir l’statu quo. Avui ja no és així i aquest entorn l’assimila amb un Negrín recentralitzador. En la propaganda electoral socialista apareix 16 vegades Espanya i 4 Catalunya. Pot ser massa fins i tot per a un catalanista no independentista?

La crisi econòmica i la decisió del Tribunal Constitucional el 2010 han portat a l’aprimament de l’espai del catalanisme no independentista, de manera que els vells esquemes sobre el comportament electoral català poden haver canviat. Fins a quin punt l’aposta del PSC per no marcar perfil i actuar com la federació catalana del PSOE, tot i ser un partit independent, aconseguirà esgarrapar vots a Ciutadans? L’aposta del PSOE prendrà el pols a la profunditat d’aquest canvi.

D’altra banda, Junqueras i Aragonès han preferit no forçar la caiguda del Govern Torra per no ser acusats de traïdors per l’independentisme intransigent. N'hi haurà prou per no perdre votants cap als representants de Junts per Catalunya però, sobretot, la CUP? I, al contrari, tot i haver-se mostrat més ferms i ràpids en reaccionar davant de les barricades que els presidents Torra i Puigdemont, n’hi haurà prou per captar electorat moderat? Els disposats a abandonar el PSC o el postpujolisme a canvi de la defensa de més autogovern tangible, votaran la insistència d’un referèndum que no es farà o bé es quedaran a casa?

Diumenge a la nit sabrem si en el camí d’erigir-se com els partits d’ordre dels respectius sistemes, el PSOE s’ha passat de frenada identitària i ERC s’ha quedat curta en el seu perfil de partit institucional.

Joan Esculies és escriptor i historiador.