L’última picada d’ullet de Fernando Zueras

“Obre el micro!”, prega Gema Herrero, conscient que l'auditori se sent inquiet pel balbucejar del mestre de cerimònies al tanatori de les Corts.

“Faré el que em surti dels collons!”, respon en un to perfectament audible Santi Giménez en presència del fèretre de Fernando Zueras.

Encara que el funeral és laic i en el recordatori ja s'adverteix que qui descansa en pau firma la llegenda “tot el que m'agrada és il·legal, és immoral o engreixa”, lletra i música de Pata Negra, la cerimònia comença amb un diàleg de barra de bar, propi d'una admirable parella, i acaba de forma cristiana amb la carta de santa Mònica al seu fill sant Agustí que llegeix impassible una guerrera que avui oficia de mística com és Marta Pons.

Així d'extremista era la vida de Fernando, Nandín, Ferran, Nene, Perla o Perlita, o El Fugitivo, el sobrenom amb què es va quedar Fernando Zueras des de la seva visita a Vilabella, un fotògraf tan estimat que cadascú l’anomenava a la seva manera per sentir que era seu i, tanmateix, tots sabien a qui es referia, inconfusible amb i sense càmera perquè la seva sonora rialla i veu de cassalla permetien que els periodistes es familiaritzessin amb les velles redaccions ja xapades, on l'alcohol i el tabac es barrejaven amb la tinta del diari que després es venia davant de la font de Canaletes.

Zueras era fill d'un quiosquer de La Rambla més preocupat pel futur de la seva família que per la venda de diaris, un negoci rendible en temps en què es conjuminava el Sport, un fenomen mediàtic que des de la modernitat va convertir la premsa esportiva en premsa de club després de dedicar les seves pàgines al fenomen Barça. Al voltant de l’Sport (3 de novembre de 1979) s'han escrit moltes històries per la manera que va ser concebut en la implantació del nuñisme, pel seu èxit comercial i pel seu estil periodístic, pròxim de vegades al de la premsa populista, mirat amb cert menyspreu des de les seccions d'esports dels diaris generalistes, espantats per columnes desconcertants com aquella anomenada La ira del Ayatolah.

L'autor se suposa que era Antonio Hernáez, un periodista que pagava als aprenents amb un feix de bitllets trets de la butxaca mentre pixava, sempre que abans haguessin acudit al Camp Nou, “perquè al camp cal anar fins i tot quan no hi ha entrenament per si parla el gos”, com recorda Luís Martín. Lu i Zueras podien molt ben haver estat carn de canó quan va intervenir Hernáez. El carrer era llavors seu i el periodisme s'exercia a peu de camp i no a les aules de l'Autònoma.

Aquells dos rebels van formar part d'una generació única perquè es va allunyar de qualsevol pompa, també dels mites, per gaudir del mestrat d'una figura seriosa i severa com la de Miguel Rico. Vivien només per a la portada, per trobar el millor reportatge, per entrar a casa dels jugadors, regalats al FC Barcelona, com diria el mestre Alex J. Botines.

A l’Sport li interessava convertir els futbolistes i el Barça en família dels seus lectors, meta que exigia una bona intermediació —Josep Maria Minguella—, unes excel·lents relacions públiques i institucionals —Josep Maria Casanovas n’era una de segur—, periodistes dels de sempre —posem Hernáez i José Luis Carazo—, i un equip de reporters al comandament de Rico disposats a recórrer el món amb el Barcelona.

Ningú més pròxim als jugadors que Zueras i Lu. Parlaven el seu mateix idioma i sempre van ser tan còmplices que fins i tot van convèncer Cruyff perquè es pugés en un tractor en plena pretemporada perquè “estem en època de sembra de títols”, paraula d'un fotògraf capaç també de presentar-se a l'Hotel Calderón amb un cavall perquè hi muntés Ramón Mendoza. El president del Madrid s’hi va negar i el corser es va posar tan nerviós que va saltar sobre el Mercedes del cònsol del Marroc que transitava per Consell de Cent. Adeu foto, adeu cavall, adeu Mendoza.

Aquell Sport va arribar a ser el rei del mambo al Mundial dels EUA 1994. Els internacionals barrejaven amb els periodistes en un envelat muntat per l'enyorat mecenes José Luis González. La vida del Dream Team està escrita i retratada en un diari tan revolucionari, únic en l'art de l'attrezzo, que els més clàssics l'anomenaven el TBO.

Les aventures de Lu i Zueras van cobrar estil amb l'arribada de Santi Giménez. No hi havia periodista que no es volgués ajuntar amb aquell trio creatiu i imaginatiu en la feina i divertit i generós en l’oci, sobretot quan es tractava de viatjar per Europa. Fins a 24 enviats especials es van arribar a ajuntar a una taula de Milà muntada per Fernando. Zueras es guanyava els jugadors, els entrenadors, la gent perquè vivia i compartia la vida i mai no mirava el DNI ni les credencials dels altres —la relació més pura possible— ràpid en el tret de la foto, interessat en la tecnologia, rebel quan li canviaven la seva foto per una d'agència sense motiu aparent com va passar amb la de Messi en el mític 6-1 al PSG. Cap superior no s'atreviria a posar una crònica d'agència en lloc de la de l'enviat especial del diari; no passa el mateix amb els fotògrafs, segurament el sector més malejat en la premsa esportiva, òrfena de Zueras.

Allà eren tots al tanatori, els fotògrafs d'abans, els d'ara i els que venen, tots pendents que Santi Giménez atengués Gema Herrero per poder acomiadar amb un altaveu Fernando Zueras, l'home de la Maite, el pare de la Judit i l'amic del Lu.

Ja no queden companys fotògrafs que facin l'ullet com Zueras ni l’Sport d'avui és el de 1979. El mateix Fernando estava ara a l'As amb Santi, Rico treballa a Mundo Deportivo, Lu va i ve de Manchester i no se sap gran cosa de Tom. Un a un, per separat, són uns fenòmens; junts eren el súmmum perquè mai no van pensar a transcendir sinó a divertir i en empatia ningú no guanyava Zueras.

“Tu que em vas ensenyar a viure, ara no sé viure sense tu”, va tancar Luis Martín a les Corts. Potser perquè només sabia viure, les últimes paraules de Fernando van ser: “Doneu-me alguna cosa per morir”.