Tu a mi no em representes

La deriva inflamable que ha pres la situació política a Catalunya arran de la sentència del Suprem ha motivat la urgència de redefinir alguns conceptes que han emergit de manera insospitada. Ni els més gurus del procés haurien dit mai que tota aquesta canalla que suposàvem enganxada al Fortnite, desmobilitzada i castellanitzada (recordem-ho: per a molts endevins de l’extinció del català la culpa és dels joves), haurien gosat plantar cara no a un, sinó a dos cossos policials, i ves que no facin venir la Guàrdia Civil, que també s’hi posarien. I a manca de pronòstics encertats sobre què passaria arran de la sentència del procés, ens hem trobat fent exegesi apressada de conceptes clau de qualsevol revolta amb un mínim d’ambició, com ara aldarulls, violència o vandalisme, amb l’afegit, és clar, que de la interpretació que en fem sempre es dedueix una presa de partit.

Últimament, però, la presa de partit (o, en el vessant contrari, la crítica frontal) s’està duent a terme per mitjà d’una fórmula ocurrent, d’aquelles que quan la dius quedes d’allò més interessant, perquè revesteix d’elegància una desqualificació sense que et mullis gaire ni et puguin dir que ets un atrabiliari. Es tracta d’això que algú o alguna cosa “no em representa”, una autèntica plaga que s’ha estès com el tòpic més simple davant de fets que interpel·len amb més contundència de la que mostra la fórmula emprada.

De tòpics en els mitjans de comunicació n’hi ha un fotimer, i han estat sempre la via ràpida per a l’elaboració pràctica de notícies, però cal admetre que es tracta de frases brillants, fruit d’algun instant de lucidesa, i són els altres, els indolents que es pensen que els recursos de la llengua són limitats, els que estenen la frase brillant fundacional fins a l’infinit a base de fer-la aparèixer com una crossa en totes les oportunitats possibles. Ja ho deia el poeta Charles Baudelaire, que li agradaria que els seus versos esdevinguessin tòpics, perquè així serien repetits acríticament per les masses per a la posteritat.

Ara, doncs, sentim massa sovint que tal “no em representa”, i fins i tot els presos l’han fet servir per posar distància respecte de les destrosses que els joves han protagonitzat els darrers dies: “Cap violència ens representa”, han manifestat en sengles piulades. La facilitat amb què ha corregut la fórmula radica precisament en el concepte de representació, que beu de les fonts mateixes de la democràcia. Dir que una cosa no et representa és, en termes de res pública, una desqualificació notable, perquè el presumpte representat, a través de l’empoderament que suposa atorgar o no la representació, s’aliena del possible representant i invalida qualsevol mena d’acció que aquest pugui emprendre. I, sobretot, carrega la responsabilitat en l’altre, en el qui pretén representar, que esdevé subjecte de l’acció mentre nosaltres li concedim o no aquest paper. Qui s’arrogui, doncs, el dret de llançar una acció política en nom o representació d’altri es pot trobar, legítimament, que aquest altri no s’hi senti representat.

La frase té la brillantor beaudelariana necessària per triomfar, perquè suposa una impugnació de l’altre en uns termes poc grossers —no es tracta d’un insult— però prou contundents i originals. Com era d’esperar, però, la repetició ha convertit la fórmula en tot un lloc comú per a periodistes i opinaires, perquè actua de crítica blana i evita tant la condemna explícita com l’adhesió incondicional. I ens ho trobem en intel·lectuals de tot l’espectre a banda i banda, i també al mig. Un conegut equidistant, Jordi Amat, deia en una entrevista a Crític que “la senyera em representa”, en la versió positiva del tòpic, també freqüent. Un unionista contumaç com Joaquim Coll deia fa poc a Twitter que “aunque Torra ostente la legitimidad institucional, a muchos catalanes no nos representa”. Mentre que la tuitstar independentista Eduard Voltas també se servia del lloc comú per valorar els aldarulls nocturns: “No sé si aquest jovent de les nits em representa o no”. Ja es veu que en això no hi ha trinxeres.

M’imagino que tard o d’hora, a base de repetir el tòpic, l’acabarem trobant entre nosaltres, el comú dels parlants. Ja veig els fills, qualsevol dia que em calgui imposar l’autoritat paterna, exercir el seu dret a l’enfrontament intergeneracional: “Tu a mi no em representes”.